Lieder per a qualsevol veu i piano
D 376
Lorma
Any 1816 10 de febrer
Primera publicació 1895
En clau de la menor
Indicació de temps.- Traurig, langsam (Trist, lent)
Llibretista.- James Macpherson (‘Ossian’), (1736-1796)
Edmund von Harold (1737-1808) Traducció a l’Alemany
Llenguatge.- Anglés traduït a l’Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Fragment
Aquí teniu un fragment inacabat del poema de Macpherson La batalla de Lora. Schubert va fer dos intents d’ambientar la història de Lorma, que espera en va el seu estimat (una mena d’equivalent ossiànic de Die Erwartung de Schiller, sense la feliç recompensa), el primer dels quals data del novembre de 1815. Uns mesos més tard ho va tornar a intentar, refent la cançó completament, però interrompent només tres frases més tard que en el seu primer intent. Tanmateix, hi devia haver alguna cosa en Lorma que atreia Schubert; només podem imaginar la bellesa amb què hauria ambientat la descripció d’ella una mica més endavant en el poema: “era tan pàl·lida com un núvol aquós que s’aixeca del llac, al raig de la lluna”.
Lorma
Lorma saß in der Halle von Aldo.
Sie saß beym Licht einer flammenden Eiche.
Die Nacht stieg herab,
aber er kehrte nicht wieder zurück.
Lormas Seele war trüb!
»Was hält dich, du Jäger von Cona, zurück.
Du hast versprochen wieder zu kehren.
Waren die Hirsche weit in der Ferne?
Brausen an der Heyde die düstern Winde um dich!
ich bin im Lande der Fremden,
wer ist mein Freund, als Aldo?
komm von deinen erschallenden Hügeln,
o mein bester Geliebter!«
Sie wandt ihre Augen gegen das Thor.
Sie lauscht zum brausenden Wind.
Sie denkt, dies seyen die Tritte von Aldo.
Freud steigt in ihrem Antlitz!
aber Wehmut kehrt wieder,
wie am Mond eine dünne Wolke, zurück.
Lorma
Lorma seia a l’estança d’Aldo.
Ella seia a la llum d’un roure en flames.
Queia la nit,
però ell no tornava.
L’ànima de Lorma estava trista!
“Què t’ha retingut, a tu caçador de Cona?
M’havies promès que tornaries.
És que els cérvols eren molt lluny?
És que a l’ermàs els vents tenebrosos bufen a l’entorn?
Estic en un país d’estrangers,
qui és el meu amic, que no sigui Aldo?
Torna dels teus tossals ressonants,
oh benamat meu!”
Ella gira els ulls vers la porta.
Escolta el vents que bramulen.
Pensa que són els passos d’Aldo.
La joia s’acreix al seu rostre!
Però la tristor retorna de nou,
com un núvol prim davant la lluna.