Lieder per a qualsevol veu i piano
D 351
Fischerlied/Cançó del pescador
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de re major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1762-1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert, l’únic gran compositor que va néixer a Viena (a diferència de fer-hi residència), era un habitant inveterat de la ciutat. Li encantaven les comoditats que només una ciutat podia oferir, i es va avorrir força al camp; en unes vacances al camp, segons el seu amic Stadler, preferia quedar-se al llit al matí que anar a passejar. És cert que el paisatge espectacular del Salzkammergut, que va visitar amb el cantant Vogl el 1825, el va impulsar a escriure cartes extasiades a casa, però la majoria de les seves cançons sobre la natura van ser escrites en un entorn urbà. La distància aporta encant, i com molts dels poetes de la seva època (la tradició pastoral era antiquada però de cap manera morta) Schubert va idealitzar el camp i la gent que hi vivia i hi treballava. De la mateixa manera que les obres de Shakespeare tenen interludis en què els rústics aporten un canvi de color i ritme als esdeveniments, la producció de Schubert està esquitxada de cançons de Singspiel dignes no només del Papageno de Mozart, sinó també dels pallassos i enterradors del Bard. Gairebé tots els amics vienesos de Schubert eren aspirants a intel·lectuals i artistes, i si algú va ser escollit com a pallasso del grup va ser el mateix compositor, el sobrenom del qual era “Petit Bolet”. Però en Schubert, com en Shakespeare, els pallassos i els rústics sovint són homes més sensats i veritables que els grans i poderosos que han perdut el contacte amb la vida real.
Fischerlied
Das Fischergewerbe
Giebt rüstigen Muth!
Wir haben zum Erbe
Die Güter der Fluth.
Wir graben nicht Schätze,
Wir pflügen kein Feld;
Wir erndten im Netze,
Wir angeln uns Geld.
Wir heben die Reusen
Den Schilfbach entlang,
Und ruhn bei den Schleusen,
Zu sondern den Fang.
Goldweiden beschatten
Das moosige Dach;
Wir schlummern auf Matten
Im kühlen Gemach.
Mit rothen Korallen
Prangt Spiegel und Wand,
Den Estrich der Hallen
Deckt silberner Sand.
Das Gärtchen daneben
Grünt ländlich umzäunt
Von kreutzenden Stäben
Mit Baste vereint.
Im Antlitz der Buben
Lacht muthiger Sinn;
Sie meiden die Stuben
Bei Tagesbeginn;
Sie tauchen und schwimmen
Im eisigen See,
Und barfuß erklimmen
Sie Klippen voll Schnee.
Die Töchter ergötzen
Sich Abends bei Licht,
Wann alles an Netzen
Und Maschenwerk flicht.
Oft wird mit Gelächter
Durchmustert das Dorf;
Die Mutter, als Wächter,
Schürt nickend den Torf.
Oft rudern wir ferne
Im wiegenden Kahn;
Dann blinken die Sterne
So freundlich uns an;
Der Mond aus den Höhen,
Der Mond aus dem Bach,
So schnell wir entflöhen,
Sie gleiten uns nach.
Wir trotzen dem Wetter,
Das finster uns droht,
Wann schöpfende Bretter
Kaum hemmen den Tod.
Wir trotzen auch Wogen
Auf krachendem Schiff,
In Tiefen gezogen,
Geschleudert ans Riff!
Der Herr, der in Stürmen
Der Mitternacht blitzt,
Vermag uns zu schirmen,
Und kennt, was uns nützt.
Gleich unter dem Flügel
Des Ewigen ruht
Der Rasengruft Hügel,
Das Grab in der Fluth.
Cançó del pescador
L’ofici de pescador
dóna un vigorós coratge!
Tenim com herència
els béns de les aigües.
No excavem tresors, no llaurem els camps;
fem la collita a les xarxes,
pesquem el nostre or.
Aixequem les bertroles
al llarg del canyís i parem a les rescloses
per triar la calada.
Salzes daurats fan ombra al teulat molsós;
dormim damunt estores
a la fresca estança.
Amb coralls vermells,
el mirall i la paret resplendeixen,
el paviment de les sales
està cobert de sorra argentada.
El petit jardí al costat
verdeja rural, tancat al voltant
amb estaques creuades lligades amb líber.
Al rostre dels marrecs
rialleja un esperit alegre;
ells surten de la cambra a trenc d’alba;
es capbussen i neden en el llac glaçat
i descalços s’enfilen per les roques plenes de neu.
Les filles es diverteixen
al vespre a costat del llum, quan tots entrellacen les xarxes i les malles.
Sovint amb rialles
es passa revista al poble;
la mare que vetlla
atia la torba capcinejant.
Sovint remem lluny
en la barca que balandreja;
aleshores les estrelles cordials
brillen per a nosaltres;
la lluna des de les alçàries,
la lluna des del rierol,
encara que fugim de pressa,
s’esquitlla darrere nostre.
Desafiem els temporals,
la foscúria ens amenaça,
quan les sàssoles de desguàs
poden a penes deturar la mort.
Desafiem també les onades
que colpegen la nau que grinyola,
l’arrosseguen a la fondària
i la llancen contra els esculls!
El Senyor que en les tempestes llampega a mitjanit,
ens pot protegir
i sap ben bé el que ens cal.
Tantost dessota les ales de l’eternitat reposa
el tossal herbós del sepulcre,
la tomba dins les aigües.