Obres concertants
D 345
Any 1816
Primera publicació 1897
En clau de re major
Indicació de temps.- Adagio – Allegro
Per a violí i orquestra
Concert en re major, per a violí i orquestra
Orquestra.- 2 oboès, 2 trumpetes, timpan i cordes
“Konzertstück” peça de concert dins un moviment
En comparació amb la importància artística i històrica de gran part de la producció de música de cambra de Schubert destinada a cordes, amb o sense piano, incloses les sonates per a violí i piano, el Concertstück (com en el Gesamtausgabe, 1897) per a violí i orquestra és una peça d’importància secundària. Les finalitats virtuoses de l’Allegro romanen alienes a la vena poètica de Schubert, que, llevat de les pistes de la introducció, roman adormida.
De la còpia manuscrita es desprèn que aquest “Concert per a violí” va ser escrit per al seu germà Ferdinand l’any 1816. (Era un compositor modest, tocava diversos instruments, entre ells el violí, i a partir de 1838 va aconseguir ocupar la càtedra d’orgue al Conservatori de Viena). Aleshores, Schubert, de només dinou anys, tenia al seu haver una immensa quantitat d’obres vocals i instrumentals, que ja incloïa algunes obres mestres absolutes, especialment en el camp del lied. I el 1816 també va ser l’any de la Quarta Simfonia (Die Tragische), el Quartet de corda en mi major, així com les tres boniques Sonates per a violí i piano conegudes com a Sonatines.
El Concertstück és una peça clàssica; l’inici solemne de l’Adagio introductori té el to d’obertura, a la qual segueix l’ampli i líric divagació del violí, dialogant de vegades dolçament amb els violins de l’orquestra. Després d’una cadència imperiosa comença l’Allegro, esquematitzat com una forma de ritornello vivadà, amb els episodis en solitari alternant amb el Tutti.
Ala Botti Caselli
D 438
Rondó
Any 1816
Primera publicació 1897
En clau de la major
Indicació de temps.- Adagio – Allegro giusto
Per a violí i cordes (Dos violins, viola i violoncel)
Orquestra.- strings (2 violins, viola, cello)
Període Romàntic
En l’extens catàleg de Schubert, només un dels gèneres musicals generalitzats aleshores està completament absent: el concert per a instrument solista i orquestra. Una de les raons d’aquesta absència és, sens dubte, l’aversió de Schubert al virtuosisme, component essencial del concert vuitcentista, ja que el diàleg harmònic entre solista i orquestra havia estat substituït per una relació dramàtica, amb la conseqüència que el solista, per cobrir adequadament el paper d’antagonista de l’orquestra, hauria hagut de desenvolupar una tècnica virtuosa fins uns anys abans no hauria estat imaginable.
Sens dubte no és gaire i ni tan sols és molt important comparat amb el que el jove Schubert (tenia dinou anys) ja havia compost o estava component en altres camps: el Lied Gretchen am Spinnrade és de 1814, les Simfonies núm. 4 i n. 5 són de 1816. Tanmateix, Schubert, com Mozart, va tenir el do d’abocar alguns fragments de música brillant fins i tot en obres menors i mínimes, com ara danses i marxes; així que fins i tot el Rondo en La major per a violí i cordes, D. 438, no és sens dubte sense encant. L’orquestra s’obre amb un to força greu, poc habitual en una composició generalment brillant com és el rondó, però de seguida emergeix una cantabilitat cordial, que prepara l’entrada lírica del violí. Les cobles no marquen una ruptura clara de la tornada, sinó que conserven el mateix caràcter amable i equilibrat, però encara presenten una sèrie d’idees acolorides, basades en melodies enganxadores, harmonies saboroses i ritmes vius, tot amanit amb un raig de virtuosisme agradable.
Mauro Mariani
D 580
Polonesa
Any 1817
Primera publicació 1872 Viena
1886 – Franz Schubert’s Werke, Breitkopf & Härtel
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- 1 polonaise (2 seccions)
Per a violí i orquestra
Orquestra.- 2 oboès, 2 fagots, 2 corns i cordes
La Polonesa en si bemoll per a violí i orquestra de corda, D. 580, compta entre les obres menys conegudes de Franz Schubert . Per descomptat, amb un compositor tan prolífic com Schubert , el gran volum de producció dispersa l’atenció; el 1817, any en què es va acabar la Polonesa, el jove compositor també va produir cinc sonates per a piano, una per a violí i piano i unes 60 cançons. Aquest període també va produir algunes altres obres per a violí i cordes, com ara el Konzertstück en re major, D. 345, i el Rondo en la major, D. 438 — tots concebuts originalment per a ser interpretats pel germà violinista del compositor Ferdinand . Aquestes obres, de talla una mica més gran, eclipsen la breu Polonesa d’un sol moviment, que ni tan sols es va publicar fins més d’un segle després que Ferran l’estrenés a Viena. Reconèixer l’abast més humil de la peça, però, no és disminuir el seu atractiu. La peça ofereix poques sorpreses, les seves frases estan gravades en intercanvis clars entre el solista i el conjunt. El tema inicial juganer del violí, recolzat per un característic patró d’acompanyament de triple metre, és degudament agafat per les cordes, mentre que el segon tema més modest condueix el solista a vagar sol cap a una mitja cadència dubitativa, que al seu torn facilita un retorn expositiu. Un canvi sobtat a menor a l’inici de la segona secció introdueix una nova relació entre el sol i l’orquestra, amb les cordes assemblades prenent el protagonisme amb textures d’acompanyament mentre que el violí sol entra només després d’una vacil·lació. Amb canvis ocasionals de tornada a major, el solista és més decidit, amb salts intel·ligents cap amunt i sinuoses floritures melòdiques. Una línia cromàtica pausada al violí porta de nou a la tonalitat i el mode originals, i un retorn de la melodia inicial.
Jeremy Grimshaw