Lieder per a qualsevol veu i piano
D 319
Luisens Antwort/La resposta de Lluïsa
Any 1815 – 19 octubre
Primera publicació 1895
En clau de la major
Indicació de temps.- Klangend (Lamentosament)
Llibretista.- Ludwig Gotthard Theobul Kosegarten (1758-1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El mateix dia que va posar en música Ida, Schubert es va dirigir a Luisa. Havia de ser l’última de les seves moltes composicions per a Kosegarten de l’any. El poema és la resposta artística de Kosegarten a un poema de Klamer Schmidt, Trennungslied, que Mozart va posar en música el 1787 com a Das Lied der Trennung, una de les seves cançons més belles. Aquest poema comença amb els versos “Die Engel Gottes weinen, wo Liebende sich trennen” i lamenta la separació dels amants tal com la veu l’home. Aquí Kosegarten va intentar veure la situació des del punt de vista de la noia. Tot i que Mozart va escriure la seva cançó en semicorxeres i corxeres de Schubert, no hi ha dubte que el jove compositor tenia en ment la “Bewegung” de la cançó de Mozart, i que la seva cançó està pensada com una mena de peça complementària. Fins i tot la línia melòdica té una forma semblant, i la tonalitat de si bemoll menor (inhabitual per a Schubert) està relacionada, com si fos una resposta fugada o imitativa, amb la tonalitat de fa menor de Mozart. Hi ha no menys de dinou versos impresos a la Gesamtausgabe, dels quals interpretem el primer, el setè, el divuitè i l’últim.
Luisens Antwort
Wohl weinen Gottes Engel,
Wenn Liebende sich trennen,
Wie werd’ ich leben können,
Geliebter ohne dich!
Gestorben allen Freuden,
Leb’ ich fortan den Leiden,
Und nimmer, Wilhelm, nimmer
Vergißt Luisa dich.
Wie könnt’ ich dein vergessen!
Vergessen jener Stunden,
Wo ich von dir umwunden,
Umflechtend innigst dich,
An deine Brust mich lehnte,
Ganz dein zu seyn mich sehnte! –
Geliebter, nimmer, nimmer
Vergißt Luisa dich.
Verachtet und vergessen,
Verloren und verlassen,
Könnt’ ich dich doch nicht hassen;
Still grämen würd ich mich,
Bis Tod sich mein erbarmte,
Das Grab mich kühl umarmte –
Doch auch im Grab’, im Himmel,
O Wilhelm, liebt’ ich dich!
In mildem Engelglanze
Würd’ ich dein Bett umschimmern,
Und zärtlich dich umwimmern:
“Ich bin Luisa, ich!
Luisa kann nicht hassen,
Luisa dich nicht lassen,
Luisa kommt, zu segnen,
Und liebt auch droben dich.”
La resposta de Lluïsa
Els àngels de Déu ploren a ben segur
quan els amants se separen,
com podré jo viure
sense tu, estimat!
Morta per a tota gaubança,
visc des d’ara en la pena
i mai, Guillem, mai
Lluïsa t’oblidarà.
Com podria oblidar-te!
Oblidar aquelles hores
que per tu abraçada,
estrenyent-te íntimament,
em recolzava en el teu pit,
desitjant ser completament teva!
Estimat, mai, mai,
Lluïsa t’oblidarà.
Menyspreada i oblidada,
perduda i abandonada,
així i tot no podria odiar-te;
m’afligiria en silenci,
fins que la mort tingués pietat de mi,
i el fred sepulcre m’abracés –
però fins i tot a la tomba, al cel,
oh Guillem t’estimaria!
Amb una suau esplendor angèlica
il·luminaria el teu llit
i tendrament et xiuxiuejaria:
“Soc la Lluïsa, jo!
La Lluïsa no et pot odiar,
la Lluïsa no et pot deixar,
la Lluïsa ve a beneir-te
i des d’allà dalt encara t’estima.”