Lieder per a qualsevol veu i piano
D 315
An Rosa I/A la rosa I
Any 1815 -19 Octubre
Primera publicació 1895
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Mässig, lieblich (Moderadament dolç)
Llibretista.- Ludwig Gotthard Theobul Kosegarten (1758–1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta és una de les no menys de vuit cançons que Schubert va escriure en aquest dia memorable d’octubre de 1815. D’aquestes, només una, Hektors Abschied (Schiller), no va ser una composició de Kosegarten. Potser la història d’Hèctor i Andròmaca va posar el compositor en l’estat d’ànim per abordar les formes de versos dels antics. Els dos poemes d’An Rosa tenen una mètrica molt complicada: l’asclepiada, molt preferida per Horaci tot i que desconeguda en la poesia anglesa, i que consisteix en un espondeu, dos o tres coriambs i un iambe. Això no es flexiona fàcilment al tractament musical. El compositor tria un compàs de 3/4 per a aquesta música (marcat com a Mässig, lieblich) que funciona sorprenentment bé, tret dels moments en què les paraules sense importància s’accentuen en el primer temps fort del compàs (per exemple, “Warum bist du nicht hier” al principi, o el ste’ que acaba la paraula al compàs 4). D’altra banda, “dass mich mein Händedruck labe” és més que acceptable i els accents de compàs aquí fins i tot afegeixen a la sensació d’anhel, com a suaus encaixades de mà. La tonalitat és La bemoll que, segons Reed, expressa “felicitat secreta i alegria privada, i amb un amor segur i correspost”. Aquesta astuta observació enllaça les cançons de Rosa amb altres Lieder romàntics i íntims escrits en el mateix període i en la mateixa tonalitat; hom recorda certes composicions de Klopstock com An Sie, així com Das Rosenband, escrites uns mesos abans. Sense aconseguir la fluïdesa i la memorabilitat d’aquella obra mestra (probablement a causa del mètric intractable), el compositor ha recuperat una mica de la mateixa dolçor tendra. El postludi de quatre compassos és particularment commovedor: els batecs del cor representen els “schlagendes Schwesterherz” en corxeres semi-staccato, primer a la mà dreta i després ressonant empàticament a l’esquerra, tot plegat formant un petit col·loqui tendre en dues parts que es fonen per a la cadència final.
An Rosa I
Warum bist du nicht hier, meine Geliebteste,
Daß mich gürte dein Arm, daß mich dein Händedruck
Labe, daß du mich pressest
An dein schlagendes Schwesterherz.
Warum bist du nicht hier, meine Vertrauteste,
Daß dich gürte mein Arm, daß ich dir süßen Gruß
Lispl’ und feurig dich drücke
An mein schlagendes Bruderherz.
Matte labet der Quell, Müde der Abendstern,
Irre Wandrer der Mond, Kranke das Morgenroth;
Mich erlabet, Geliebte,
Dein Umfangen am kräftigsten.
A la Rosa I
Per què no ets aquí, estimada meva,
per envoltar-me amb els teus braços,
per reconfortar-me donant-me la teva mà,
per estrènyer-me al teu cor bategant de germana.
Per què no ets aquí, dilecta meva,
per envoltar-te amb els meus braços,
per xiuxiuejar-te una dolça salutació,
per estrènyer-te ferventment al meu cor bategant de germà.
La font reconforta a qui està esllanguit,
l’estrella del vespre a qui està cansat, la lluna al caminant que s’ha perdut,
la llum de l’alba a qui està malalt,
però, per a mi, estimada, el més gran reconfort és la teva abraçada.