Lieder par a qualsevol veu i piano
D 304
Wiegenlied/Cançó de bressol
Any 1815 – 15 – octubre
Primera publicació 1895
En clau de fa major
Indicació de temps.- Langsam, ruhig (A poc a poc, amb calma)
Llibretista.- Carl Theodor Körner (1791-1813)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert va escriure tres cançons titulades Wiegenlied (Cançó de bressol): són arranjaments de textos de Körner (D. 304), de Seidle (D. 867) i aquesta (D. 498) d’un autor desconegut que Schubert va prendre erròniament per Claudi. De les tres, aquesta és, amb diferència, la més commovedora. L’ arranjament de Körner és dolç i flexible, l’arranjament de Seidle és llarg i relativament monòton, però aquest arranjament anònim no només és tan amorosament tendre com el de Körner , sinó que també té un patetisme que augmenta incommensurablement la seva profunditat. El poema té tres versos, amb el primer i el tercer versos plens d’imatges de cançons de bressol força estàndard, però el vers central s’obre amb una imatge que atura bruscament el flux d’imatges maternals encantadores: “Dorm a la dolça tomba”. Resulta que aquest Wiegenlied és per a un nen mort; de fet, sembla que va ser escrit gairebé exactament al mateix temps que la mort del germanastre petit de Schubert , Theodor, de només uns mesos. En aquells dies, més de la meitat de tots els nens nascuts a Europa morien de petits, i diversos dels germans i germanes de Schubert morien abans de poder caminar. En adaptar aquest Wiegenlied al que Graham Johnson descriu amb justícia com la melodia “més fràgil, més sentida”, Schubert potser va escriure un epitafi per a tots els seus germans i germanes morts.
James Leonard
Wiegenlied
Schlummre sanft! – Noch an dem Mutterherzen
Fühlst du nicht des Lebens Qual und Lust;
Deine Träume kennen keine Schmerzen,
Deine Welt ist deiner Mutter Brust.
Ach! wie süß träumt man die frühen Stunden,
Wo man von der Mutterliebe lebt.
Die Erinnerung ist mir entschwunden,
Ahndung bleibt es nur, die mich durchbebt.
Drey Mahl darf der Mensch so süß erwarmen,
Drey Mahl ist’s dem Glücklichen erlaubt,
Daß er in der Liebe Götterarmen
An des Lebens höh’re Deutung glaubt.
Liebe gibt ihm ihren ersten Segen,
Und der Säugling blüht in Freud’ und Lust.
Alles lacht dem frischen Blick entgegen,
Liebe hält ihn an der Mutterbrust.
Wenn sich dann der schöne Himmel trübte,
Und es wölkt sich nun des Jünglings Lauf:
Da, zum zweyten Mahl, nimmt als Geliebte
Ihn die Lieb’ in ihre Arme auf.
Doch im Sturme bricht der Blüthenstengel,
Und im Sturme bricht des Menschen Herz:
Da erscheint die Lieb’ als Todesengel,
Und sie trägt ihn jubelnd himmelwärts.
Cançó de bressol
Dorm dolçament! Restant al cor de la mare
no percebràs el sofriment i el desig de la vida;
els teus somnis no coneixen el dolor,
el teu món és el pit de la teva mare.
Ai! Que dolçament hom somia a les hores primerenques
en les que hom viu de l’amor matern.
Per a mi el record s’ha esvanit,
tan sols en resta un averany que em fa fremir.
Tres vegades pot l’home ser refocil·lat tan dolçament,
tres vegades està permès a l’afortunat
que, en els divins braços de l’amor,
creu que la vida té un designi elevat.
L’amor li dóna la seva primera benedicció
i el nodrissó creix en la joia i el delit.
Tot somriu a l’encontre del novell esguard,
l’amor el manté al pit de la mare.
Però quan el meravellós cel s’enterboleix
i el decurs del jovencell s’ennuvola,
llavors, per segona vegada, com una amant,
l’amor l’acull als seus braços.
Però en la tempesta la tija de la flor es trenca,
i en la tempesta es trenca el cor dels humans:
llavors apareix l’amor com l’àngel de la mort
i se l’emporta amb gaubança cap al cel.