Lieder per a qualsevol veu i piano
D 296
An den Mond/A la lluna
Any 1815
Primera publicació 1868
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Langsam (Lent)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
En compondre una composició musical del cèlebre poema de Goethe “An den Mond”, Franz Schubert es va enfrontar a un problema amb què els compositors de cançons havien trobat durant segles: com es poden establir relacions entre text i música dins d’una forma musical repetitiva? El repte sorgeix del simple fet que la semàntica està separada de l’estructura, i que es creu que la música té una obligació amb tots dos mestres. Els compositors de cançons lleugeres del segle XVI van resoldre el problema escrivint poemes que tenien sentiments paral·lels en llocs paral·lels dins de les estrofes, de manera que la commovedora figura musical de “ardor”, a l’estrofa següent, establia amb la mateixa intensitat la paraula “flama” o “foc”. Tanmateix, els compositors romàntics consideraven aquestes idees com a artificis transparents i, en conseqüència, al segle XIX, la qüestió va arribar a implicar una relació text-to que fluctua entre l’estat d’ànim general, el pictorialisme específic i el gest musical abstracte.
El repte va resultar difícil per a Schubert , i el seu primer intent de posar en escena “An den Mond” a l’agost de 1815 va resultar insatisfactori. Va donar a la cançó una forma estròfica (estrictament repetitiva), que mantenia una relació de resistència amb el contorn dramàtic tens i ansiosament errant del poema. Tot i que certs versos compartien un alineament semàntic similar (el començament de la quarta estrofa, “Corre, corre, estimat riu, corre! Mai no m’alegraré”, ressona amb força simpatia amb la sisena: “Corre per la vall, riu, no dubtis ni cessis…”), Schubert finalment va decidir que un marc compositiu més lliure li donaria un camp més ampli de possibilitats expressives. El seu segon intent va utilitzar una forma estròfica modificada, en la qual es produeixen algunes repeticions musicals, reflectint els temes omnipresents del poema de Goethe . Aquestes formes repetitives s’obren a importants interrupcions i modificacions, dictades per la turbulència o calma relativa, l’angoixa o el repòs del text.
Les dues primeres estrofes, cadascuna de les quals abasta dos quartets del text, utilitzen els mateixos materials musicals: una melodia planyívola, que descendeix en un camí sinuós a través de la primera meitat de l’estrofa, rep resposta d’un suau arc melòdic a la segona; la línia directa i lírica està subratllada per un acompanyament d’acords discret. La tercera estrofa comença com les dues anteriors, amb la línia descendent planyívola; hi ha un canvi modal premonitori, però, que prefigura subtilment la posterior interrupció completa del patró estròfic. En arribar al sisè quartet del poema, Schubert introdueix nous recursos musicals que no només representen pictòricament el corrent balbucejant i implacable descrit al poema, sinó que també augmenten la sensació d’inquietud que encarna el text. L’acompanyament d’acords seriós es trenca en figures d’arpegis ondulants, i la línia vocal es torna més intensa i assertiva. El material musical inicial torna per a l’estrofa final, però a l’última meitat (o, seguint el text, el quartet final), Schubert juga un curiós joc musical que és momentàniament desorientador. El cantant es submergeix en un registre vocal més baix i pren una de les veus interiors de l’harmonia d’acords del piano, mentre que el piano assumeix temporalment el paper melòdic. Una possible explicació per a aquesta estranya elecció de sonoritats s’escolta finalment a les últimes línies del text: “Feliç l’home… que atrau un amic al seu pit… [I] Amb qui a través del laberint del cor / Vaga a la nit”. El tema del vagar és interpretat literalment pel cantant, que s’allunya del lloc de prominència melòdica per explorar el laberint del jo.
Jeremy Grimshaw
An den Mond
Füllest wieder Busch und Tal
Still mit Nebelglanz,
Lösest endlich auch einmal
Meine Seele ganz.
Breitest über mein Gefild
Lindernd deinen Blick,
Wie des Freundes Auge mild
Über mein Geschick.
Jeden Nachklang fühlt mein Herz
Froh und trüber Zeit,
Wandle zwischen Freud und Schmerz
In der Einsamkeit.
Fließe, fließe, lieber Fluß!
Nimmer werd ich froh;
So verrauschte Scherz und Kuß,
Und die Treue so.
Ich besaß es doch einmal,
Was so köstlich ist!
Daß man doch zu seiner Qual
Nimmer es vergißt.
Rausche, Fluß, das Tal entlang,
Ohne Rast und Ruh,
Rausche, flüstre meinem Sang
Melodien zu,
Wenn du in der Winternacht
Wütend überschwillst,
Oder um die Frühlingspracht
Junger Knospen quillst.
Selig, wer sich vor der Welt
Ohne Haß verschließt,
Einen Freund am Busen hält
Und mit dem genießt,
Was, von Menschen nicht gewußt
Oder nicht bedacht,
Durch das Labyrinth der Brust
Wandelt in der Nacht.
A la lluna
Omple de nou la malesa i les valls,
en silenci, amb el teu boirós esclat,
i finalment, una vegada més,
allibera del tot la meva ànima.
Escampa sobre el meu terrer
el teu apaivagant esguard,
com els ulls clements de l’amic,
sobre el meu destí.
Cada ressò emplena el meu cor
del temps joiós i trist,
camino entre la joia i el dolor
en la solitud.
Corre, corre, riu estimat!
Mai més tornaré a estar alegre;
quan s’han esvanit rialles i besades
i àdhuc la fidelitat.
Vaig posseir una vegada
el que és tan valuós!
El que per al propi turment
no es pot mai oblidar.
Fresseja, oh riu, al llarg de la vall,
sense pausa ni repòs,
fresseja, tot xiuxiuejant
melodies al meu cant,
quan tu a les nits d’hivern
creixes amb desmesura
o quan, a l’esplendor de la primavera,
fas brotar joves poncelles.
Benaurat aquell que del món
es reclou sense rancúnia,
que estreny al seu cor un amic
i amb ell gaudeix,
del que els humans no han sabut
o ni tan sols han considerat,
el que a través del laberint del cor
vagareja per la nit.