Lieder per a qualsevol veu i piano
D 295
Hoffnung/Esperança
Any 1815/1816
Primera publicació 1895
En clau de fa major – Primera versió
Mi major – Segona versió
Indicació de temps- Langsam (Lent)
Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Després del tempestuós viatge d’An Schwager Kronos, aquí es recorda que Goethe era més que foc i aire calent. El secret del seu èxit era el que els alemanys anomenen “Fleiss”: treball dur i diligència. No hi ha dubte que el poeta tenia una capacitat extraordinària per treballar molt i molt, i va ser això, unit a la seva intuïció i geni, el que el va convertir en el que era. El poema data dels primers anys de Goethe a Weimar, quan se li va donar una enorme responsabilitat en el govern de l’estat. Certament, Weimar era només un petit ducat, però les mans del poeta estaven plenes en un vigorós programa de reforma i modernització. Entre les seves moltes tasques hi havia la plantació dels nous arbres esmentats en aquest poema. Goethe espera poder dir amb Thomas Hardy:
Fulles de faig, que groguen el migdia,
Passen flotant com taques a l’ull;
Vaig plantar cada arbre al meu temps de juny,
I ara enfosqueixen el cel.
[‘A la fi del dia al novembre’]
Hoffnung
Schaff’, das Tagwerk meiner Hände,
Hohes Glück, daß ich’s vollende!
Laß, o laß mich nicht ermatten!
Nein, es sind nicht leere Träume:
Jetzt nur Stangen, diese Bäume
Geben einst noch Frucht und Schatten.
Esperança
Fes que el treball d’aquest dia, de les meves mans,
oh fortuna, jo el pugui finalitzar!
No deixis, oh, no deixis que acabi esgotat!
No, no són somnis sense sentit:
si ara només són vergelles, aquests arbres
un dia donaran fruits i ombra.