Miscel·lània de piano a 4 mans
D 1
Any 1810
Primera publicació 1888
Indicació de temps.- Fantasia
Per a piano a quatre mans
Període Romàntic
Fantasia per a piano D 9
Any 1811
Primera publicació 1888
En clau de sol menor
Indicació de temps.- 1 fantasia (4 sections):
Largo (Sol menor)
Allegro (Do menor)
Tempo di marcia (Re major – Do menor)
Largo (Re menor)
Per a piano a quatre mans
Període Romàntic
Fantasia “Gran Sonata” D 48
Any 1813
En clau de do menor
Indicació de temps.- Adagio – Andante amoroso – Allegro – Adagio – Fuga. Allegro maestoso
Per a piano a quatre mans
Període Romàntic
Obertura en l’Estil italià D 592
Any 1817 decembre
Primera publicació 1872 – Vienna: J.P. Gotthard, plate 249 (piano 4 mans arranjament)
1886 Franz Schubert’s Werke, Breitkopf & Härtel
En clau de re major
Per a piano a quatre mans
D 603 op 82 Nº2
Introducció i variacions sobre un tema original en si bemoll major, D 603, opus 82 núm . 2
Si de fet és de Schubert, perquè hi ha dubtes en aquest sentit, aquesta obra més aviat brillant i decorativa, que d’altra banda és molt agradable, que inclou una introducció, l’enunciat del tema, quatre variacions i un final molt desenvolupat, no afegeix res substancial a la glòria del compositor. En alguns aspectes, recorda diverses composicions que daten de la primera estada del músic a Zseliz (1818), la qual cosa, a ulls de Brigitte Massin, avala la hipòtesi que aquesta partitura alegre i vigorosament rítmica fou escrita al començament mateix de l’esmentada estada.
D 605a
Fantasia – Grazer Fantasy
Any 1818?
Primera publicació 1969
En clau de do major
Indicació de temps.- 5 seccions
1 Moderato con espressione
2 Alla polacca
3 più moto
4 Moderato con espressione
5 Tempo I
Per a piano
Període Romàntic
D 606
Marxa
Any 1818?
Primera publicació 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.- Allegro con brio
Per a piano
Període Romàntic
D 608
Rondó
Any 1818 gener
Primera publicació 1834
En clau de re major
Indicació de temps.- Allegretto
Per a piano a 4 mans Notre amitié est invariable
2 versions; 2a versió primer publicada com a Op. posth. 138)
Una gran quantitat de l’efusió musical de la vida de Schubert va ser música senzilla dissenyada per ser interpretada a casa per familiars, amics i músics aficionats. Especialment satisfactòries són les obres per a dues persones per tocar en un sol piano, i a la llista d’aquestes es troba el rondò en re major. Viva i brillant, la peça no és del tot infantil, però és senzilla i encantadora. És igual de difícil en ambdues parts, òbviament destinat a aficionats però no a principiants. L’estil no és tant contrapuntístic com una sèrie alterna de passatges temàtics i d’acompanyament. Composta el gener de 1818, l’obra prové d’un moment feliç de la vida de Schubert. S’havia traslladat a la casa del seu amic de tota la vida Franz von Schober, on va tenir accés a un piano i va començar a produir bones sonates per a piano, les seves quatre sonates per a violí i un nombre continuat de cançons. L’accés al piano i la presència més o menys constant d’amics i coneguts van provocar freqüents vetllades musicals per a les quals Schubert composava obres per a ell i els seus amics per tocar. El tema únic, interpretat a la part alta, es repeteix moltes vegades i es fa ressò a l’altre extrem del teclat. L’obra sembla, doncs, en diversos moments adoptar la forma d’un tema i de variacions, encara que no estigui ordenada en sentit estricte. Com passa amb gran part de la música de Schubert, especialment les obres anteriors, la peça és enganyosament senzilla però amb línies ricament melòdiques i girs harmònics i rítmics creatius. Una coda gran, més desafiant i cromàticament complexa porta el treball a la seva conclusió. Com passa amb gran part de l’obra de Schubert, el rondó en re major no es va publicar durant la seva vida sinó set anys després de la seva mort. L’editorial Diabelli va afegir un subtítol que no troba suggeriment ni justificació en els escrits de Schubert: “La nostra amistat és constant”. S’ha suggerit que el compositor podria haver estat indicant amistat entre els intèrprets fent-los creuar les mans en diversos punts prop del final de la peça.
Michael Morrison
D 617
Sonata per a Piano Duet
Any 1818
Primera publicació 1823 – Vienna: Sauer & Leidesdorf (Plate S. et L. 428)
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Tres moviments
1 Allegro moderato (En si bemoll major)
2 Andante con moto (En re menor /re major)
3 Allegretto (En si bemoll major)
Per a piano a quatre mans
Període Romàntic
Dedicatòria per el comte Ferdinand Palffy d’Erdöd
Franz Schubert va compondre la seva Sonata per a piano, a 4 mans, en si bemoll major, D. 617, l’estiu de 1818, el seu primer any d’ocupació estacional a Zseliz (situada a l’Eslovàquia actual). Per recomanació d’un amic de la família a Viena, el jove músic s’havia assegurat allà un nomenament favorable com a músic de la cort del comte Johann Esterhazy i tutor de música de les filles del comte. Originàriament, la peça per a duo composta durant aquest període portava el sobrenom de “Gran Sonata”, però més tard es va publicar amb el nom de “Primera Gran Sonata” per distingir-la d’una posterior sonata per a piano a quatre mans, la Sonata en do, re 812. Mentre que la posterior sonata per a duo aspira a un abast gairebé simfònic, l’estructura de quatre bromòdica en si bemoll i la seva estructura sonata major en B. és més evocador d’una postura orientada a la cambra. Això es deu a la intenció creativa — i potser a l’ambient agradable de la cort Esterhazy — més que a les limitacions de l’artesania; després de tot, tot i que Schubert amb prou feines tenia 21 anys en el moment de la composició de la peça, ja havia demostrat ser prolífic en pràcticament tots els gèneres instrumentals. Tot i que el to és més modest que el seu homòleg en do major, la Sonata, D. 617, presenta una invenció melòdica així com un control estructural i una innovació aguts. Ambdues qualitats són evidents en el primer moviment. En una desviació característicament inesperada de l’estructura harmònica tradicional en forma de sonata que els contorns clàssics del moviment semblen suggerir, Schubert passa de la tònica en si bemoll del tema inicial a la tonalitat molt irregular de re bemoll major (en lloc de l’esperada clau dominant de fa). Es produeix un canvi estructural i afectivament més expressiu en el moviment mitjà d’Andante, que es mou de re menor a re major a les seccions exteriors de la seva estructura ABA. En el tercer moviment, Schubert mostra realment les seves precoces inclinacions harmòniques. Els compassos d’obertura d’aquest moviment animat de 6/8 reprenen on es va quedar el moviment central, en re major. Amb una mica de mà cromàtica intel·ligent, però, Schubert reorienta les expectatives harmòniques reinterpretant la funció tonal del persistent re major del moviment mitjà, i finalment s’instal·la en la tonalitat de si bemoll major en què va començar tota l’obra, i en la qual acaba el moviment final.
Jeremy Grimshaw
D 624
Vuit Variacions en una Cançó francesa
Any 1818 setembre
Primera publicació 1822 – Vienna: Diabelli
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Tema i Vuit variacions
Per a piano a 4 mans
Dedicatòria per a Ludwig van Beethoven
El tema de les vuit variacions sobre una cançó francesa (D. 624), deriva d’un romanç que es diu que va ser escrit per la cunyada de Napoleón, Hortense, amb l’ajuda del flautista Louis Drouet. Encara més notable, però, és el fet que Schubert, evidentment, valorava prou altament aquestes variacions poderoses, brillants i exultants virtuoses com per dedicar-les al seu venerat Beethoven.
Ja no es pot dir amb certesa si Schubert va demanar realment a Beethoven amb aquesta obra, si va tallar una figura molt avergonyida allà i si, com va afirmar més tard Anton Schindler, va sortir de la sala desesperat després de l’intent de Beethoven de donar-li un consell patern, ja no es pot dir amb certesa, tot i que sembla que a Beethoven li van agradar les Variacions en diverses ocasions. L’obra es descriu millor com un exemple de variacions figurals en tant que el tema segueix sent clarament reconeixible.