Lieder per a qualsevol veu i piano
D 282
Cronnan
Any 1815
Primera publicació 1830
En clau de do menor
Indicació de temps.- Langsam schaurlich (A poc a poc horripilant)
Llibretista.- James Macpherson (“Ossian”, 1736-1796)
Edmund von Harold (1737-1808) Edmund von Harold, també Edmond Baron de Harold (* 1737 a Limerick, Regne d’Irlanda; † 28 de juny de 1808 a Düsseldorf), va ser un escriptor irlandès-alemany i oficial del Palatinat-Bavari. traducció al alemany
Llenguatge.- Alemany traduït de l’anglès
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta llarga cançó, meitat balada i meitat ària, és sens dubte una de les obres mestres de l’any. Té la majestuositat sonora i fatal del crepuscle celta que és una característica familiar de les cançons inspirades en el bard apòcrif d’antany, però això es combina amb una escombra simfònica molt més rara, un veritable sentit d’unitat musical que la situa no només al capdavant de les composicions d’Ossian sinó també de les cançons més llargues del compositor. Die Nacht és l’única balada d’Ossian que alguns podrien considerar més fina en el seu rang de detall, però no obstant això és un fragment. Diabelli la va publicar com el Llibre 1 del Nachlass (alhora que proporcionava una conclusió espúria adaptada d’una composició coral de Schubert), però no és casualitat que Cronnan fos considerat prou bo per ser publicat com el Llibre 2 de la sèrie que estava planejada per revelar, a poc a poc, les glòries inimaginables del llegat de cançons de Schubert.
Cronna
Shilric:
Ich sitz bey der moosigten Quelle;
am Gipfel des stürmischen Hügels.
Ueber mir braust ein Baum.
Dunkle Wellen rollen über die Heyde.
Die See ist stürmisch darunter.
Die Hirsche steigen vom Hügel herab.
Kein Jäger wird in der Ferne gesehn.
Es ist Mittag: aber alles ist still.
Traurig sind meine einsamen Gedanken.
Erschienst du aber, meine Geliebte,
wie ein Wandrer auf der Heyde!
dein Haar fliegend im Wind hinter dir;
dein Busen, sichtbar, aufwallend,
deine Augen, voll Thränen, für deine Freunde,
die der Nebel des Hügels verbarg!
Dich wollt ich trösten, meine Geliebte,
dich wollt’ ich führen zum Hause meines Vaters!
Aber ist sie es, die dort
wie ein Strahl des Lichts auf der Heyde erscheint?
Kommst du, o Mädchen, über Felsen, über Berge zu mir,
schimmernd, wie im Herbste der Mond,
wie die Sonne in einem Sturme des Sommers?
Sie spricht: aber wie schwach ist ihre Stimme!
wie das Lüftchen im Schilfe der See.
Vinvela:
Kehrst du vom Kriege unbeschädigt zurück?
Wo sind deine Freunde, mein Geliebter?
Ich vernahm deinen Tod auf dem Hügel;
ich vernahm ihn und betraurte dich, Shilric!
Shilric:
Ja, meine Schönste, ich kehre zurück;
aber allein von meinem Geschlecht.
Du sollst jene nicht mehr erblicken:
ich hab’ ihre Gräber auf der Fläche errichtet.
Aber warum bist du am Hügel der Wüste?
Warum allein auf der Heyde?
Vinvela:
O Shilric, ich bin allein!
allein in der Winterbehausung.
Ich starb für Schmerz wegen dir.
Shilric, ich lieg’ erblaßt in dem Grab.
Shilric:
Sie gleitet, sie durchsegelt die Luft;
wie Nebel vorm Wind. Und,
willst du nicht bleiben, Vinvela?
Bleib, und beschau meine Thränen!
zierlich erscheinst du, Vinvela!
im Leben warest du schön!
Ich will sitzen bey der moosigten Quelle;
am Gipfel des stürmischen Hügels.
Wenn alles im Mittag herumschweigt,
dann sprich mit mir, o Vinvela!
komm auf dem leicht beflügelten Hauche!
auf dem Lüftchen der Einöde, komm!
laß mich, wenn du vorbeygehst, deine Stimme vernehmen;
wenn alles im Mittag herumschweigt!
Cronna
Shilric:
Sec a la font molsosa;
al cim del tossal dels vents.
Al meu damunt bramula un arbre.
Fosques onades rodolen sobre l’ermàs.
A sota, el llac està turbulent.
Els cérvols davallen del tossal.
A la llunyania no es veu cap caçador.
És migdia: però tot és silent.
Els meus solitaris pensaments són tristos.
Si tan sols apareguessis, estimada meva,
com un caminant a l’ermàs!
Els teus cabells voleiant al vent darrere teu;
el teu pit fluctuant, visible,
els teus ulls, plens de llàgrimes, per els teus amics
que la boira del tossal ha ocultat!
A tu et vull conhortar, estimada meva,
a tu et vull portar a casa del meu pare!
Però és ella que apareix allà
a l’ermàs com un raig de llum?
Vens cap a mi, oh donzella, per damunt el rocam, de les muntanyes,
resplendent, com la lluna a la tardor,
com el sol en una tempesta d’estiu?
Ella parla: però que feble és la seva veu!
Com l’oreig en el canyís del llac.
Vinvela:
Tornes indemne de la guerra?
On són els teus amics, estimat meu?
Al tossal vaig sentir a parlar de la teva mort;
ho vaig sentir i t’he plorat, Shilric!
Shilric:
Sí, beutat meva, torno de la guerra;
però tot sol, l’únic del meu llinatge.
No els veuràs mai més:
he bastit llurs tombes a la plana.
Però per què ets al tossal desert?
Per què tota sola a l’ermàs?
Vinvela:
Oh Shilric, estic sola!
Sola al casalot de l’hivern.
Per tu vaig morir de pena.
Shilric, jec pàl·lida a la tomba.
Shilric:
Ella s’esmuny, sura per l’aire;
com la boira en el vent.
I no vols romandre, Vinvela?
Resta i esguarda les meves llàgrimes!
Gràcil apareixes, Vinvela,
en vida erets bella!
Vull seure a la font molsosa;
al cim del tossal dels vents.
Quan tot al voltant calli a migdia,
aleshores parla amb mi, oh Vinvela!
Vine damunt l’hàlit d’ales lleugeres!
Damunt l’oreig del desert, vine!
Deixa’m, quan passis, escoltar la teva veu;
quan tot al voltant calli a migdia!