Lieder per a qualsevol veu i piano
D 262
Die Fröhlichkeit/La felicitat
Any 1815
Primera publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.- Lebhaft (Animat)
Llibretista.- Martin Joseph Prandstätter (1760-1798)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta alegre cançoneta és una de les moltes cançonetes descarades que Schubert posa en boca dels filòsofs de la classe treballadora. Ens recorden els personatges còmics de Shakespeare. Aquesta saviesa casolana amb un biaix antisistema es podia sentir sovint dels personatges còmics de les revetlles populars vieneses. A diferència dels seus superiors intel·lectuals en el teatre seriós, molts artistes de music-hall es van atrevir a satiritzar l’ordre governant amb una sàtira que, com que era massa genial i vulgar per ser considerada realment subversiva, va ser tolerada per les autoritats. Va ser una llàstima per a Prandstetter, que va morir quan Schubert encara era un nadó, que el govern de l’època no es divertís amb els seus escrits.
Graham Johnson
Die Fröhlichkeit
Wess’ Adern leichtes Blut durchspringt,
Der ist ein reicher Mann;
Auch keine goldne Ketten zwingt
Ihm Furcht und Hofnung an.
Denn Fröhlichkeit geleitet ihn
Bis an ein sanftes Grab
Wohl durch ein langes Leben hin
An ihrem Zauberstab.
Mit allen Menschen ausgesöhnt,
Liebt er als Brüder sie:
Der Rache helle Flamme brennt
In seinem Herzen nie.
Denn Freundschaft ist’s, die das umflicht
Mit Armen ohne Zahl:
Drum hasst er seine Feinde nicht
Und kennt sie nicht einmal.
Wohin sein muntrer Blick sich kehrt,
Ist alles schön und gut,
Ist alles hell und liebenswert
Und fröhlich wie sein Mut.
Für ihn nur wird bei Sonnenschein
Die Welt zum Paradies,
Ist klar der Bach, die Quelle rein
Und ihr Gemurmel süß.
In ewig wechselnder Gestalt
Labt ihn die Blumenflur,
Und nur für ihn wird nimmer alt
Die heilige Natur.
Drum wär ich reich wie Krösus war,
Und mächtig oben drein,
Und wären Klumpen Goldes gar,
So groß wie Berge, mein;
Und wär ich noch von allem Herr,
Was von der Nordsee an
Bis tief hinab ans Schwarze Meer
Je Menschenaugen sahn;
Und hätte frohes Mutes nicht,
So senkt´ ich trüb den Blick;
Ich dünkte mir ein armer Wicht
Und spräche zu dem Glück:
O Göttin, ist mein Wohl dir lieb,
So höre mich! nimm hier
Zurück dies alles, aber gib
Mir leichtes Blut dafür!
Denn Fröhlichkeit macht reich und frei,
Und nur der seltne Mann
Ist glüklich, sei er, wer er sei,
Der sie erhalten kann.
La felicitat
Qualsevol a qui la sang flueix lleugerament per les seves venes, és un home ric;
Tampoc no hi ha cap cadena d’or que el pressioni amb por o esperança.
Perquè l’alegria el dirigeix cap a una tomba tranquil·la
Durant tota una llarga vida fent servir la seva vareta màgica.
Reconciliat amb tots els homes, els estima com a germans:
La flama brillant de la venjança
Mai crema al seu cor.
Perquè és l’amistat la que els uneix amb innombrables braços:
Per tant, no odia els seus enemics, ni tan sols en coneix cap.
Allà on giri la seva mirada feliç.
Tot és bonic i bo;
Tot és brillant i amable
I alegre, com el seu tarannà.
Per a ell només el sol és suficient per convertir
El món en el paradís,
El rierol és clar, la primavera és pura
I el seu balbuceig és dolç.
En formes sempre canviants
Els camps plens de flors el refresquen,
I només per a ell no hi ha envelliment per a la Santa naturalesa.
Així doncs, si jo fos tan ric com Creso i poderós per arrencar
I si tingués en la meva possessió pepitas d’or
Que fossin grans com muntanyes;
I encara que jo fos el Senyor de tot
Allò que es podia veure s’estenia des del mar del Nord fins al mar Negre
Per ulls humans;
I si no tingués una disposició alegre
Les coses semblarien desolades i els meus ulls estarien abatuts;
Em consideraria un pobre gespa i parlaria, dient al Destí:
Oh deessa! si et preocupes pel meu benestar, escolta’m! Torna-ho tot
Tot, però dóna’m sang Llum a canvi!
Perquè l’alegria ens fa rics i lliures,
I és realment un home rar
Que té prou sort, sigui qui sigui, per poder aguantar-hi.