Fantasia per a piano D 2e
Any 1811
Primera publicació 1979
En clau de do menor
Indicació de temps.- 1 Largo
2 Andantino
3 Allegro
4 Largo
Per a piano
Període Romàntic
Desconeguda durant molt de temps, la «Fantasia» en do menor va ser trobada manuscrita fa uns anys a Malmö, Suècia. És una composició juvenil que els experts daten del 1813, any en què Schubert, de setze anys, era al «Stadtkonvit» de Viena: una mena de Conservatori, on s’ensenyava als estudiants cant coral, exercicis d’instrument i de conjunt, alhora que rebien instrucció literària. El pare de Schubert -que volia que el seu fill fos tutor i no compositor (en aquells temps, a Àustria, el mestre d’escola primària havia de ser capaç de tocar bé i ensenyar a cantar als nens… igual que avui al País de la Música…)- havia prohibit expressament a Franz escriure música («carmina non dant panem»), de manera que l’adolescent havia de compondre en secret.
Tot i que trobava Mozart “molt difícil”, el jove Schubert l’adorava. Aquells eren els temps en què estimar Mozart significava no conformar-se amb el gust actual que portava Steibelt, Hummel, Cramer, Spohr, Rosenberg, etc. a la cresta de l’onada. Contra aquest gust, Schubert afirma a la “Fantasia” en do menor la seva devoció per Mozart i la seva “serietat” artística, no només reprenent el tema de la “Fantasia” en la mateixa tonalitat que el de Salzburg, sinó elaborant-lo a la manera d’un “homenatge” al seu ídol juvenil.
Nicola Costarelli
Fuga per a piano D 13
Any 1812
Primera publicació 1988
En clau de re menor
Indicació de temps.- Allegro maestoso, en re menor
Per a piano
Període Romàntic
Set variacions per a piano D 24
Any 1812
En clau de fa major
Fragment
Indicació de temps.- ….fa major
Andante per a piano D 29
Any 1812
Primera publicació 1888
En clau de do major
Indicació de temps.- Andante
Per a piano
Període Romàntic
Quatre esbossos de fuga per a piano D 37a
Any 1813
En si bemoll major
Indicació de temps.- Allegro, en si bemoll major
Per a piano
Període Romàntic
Fuga per a piano D 41a
Any 1813
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Allegro moderato
Període Romàntic
Fragment
Fuga per a piano D 71b
Any composició 1813
Any publicació 1986
En mi menor
Període Romàntic
Fragment
Deu variacions per a piano D 156
Any 1815
En clau de fa major
Indicació de temps.- Andante, en fa major – tema amb 10 variacions
Per a piano
Perìode Romàntic
Adagio D 178
Any 1815
En clau de sol major
Per a piano
Període Romàntic
Allegretto in C major D 346
Any 1816?
En clau de do majoor
Indicació de temps.- Allegretto en do major
Fragment; potser el quart moviment de la Sonata per a piano en do major, D 279)
Per a piano
Allegretto en do major D 347
Any 1816?
En clau de do major
Indicació de temps.- Allegretto moderato en do major per a piano
Fragment
Per a piano
Període Romàntic
Andantino en do major D 348
Any 1816?
En clau de do major
Indicació de temps.- Andantino
Fragment
Per a piano
Període Romàntic
Adagio en do major D 349
Any 1816
En clau de do major
Indicació de temps.- Adagio
Fragment
Per a piano
Període Romàntic
Adagio per a piano D 505 opus 145/1
Any 1818 setembre?
En clau de re bemoll major
Indicació de temps.- Adagio, en re bemoll major
Per a piano
Període Romàntic
Rondó per a piano D 506 opus 145/2
Any 1817 juny
En clau de mi major
Indicació de temps.- Allegretto, en mi major
Per a piano
Període Romàntic
Sonata per a piano Nº5 opus 164 D 537
Any composició 1817
Any publicació 1852
En clau de la menor
Indicació de temps.- Allegro ma non troppo, en la menor
Allegretto quasi Andantino, en mi major
Allegro vivace, en la menor
Per a piano
Periode Romàntic
Franz Schubert va passar bona part de la primavera de 1817 i la major part de l’estiu següent component sonates per a piano. La primera d’aquestes sonates de 1817, la Sonata per a piano en la menor, D. 537, escrita durant el març i publicada uns 35 anys més tard com a Opus 164, és també la primera obra d’aquest tipus que Schubert va aconseguir acabar; cadascuna de les tres sonates per a piano anteriors és incompleta o fragmentària. Schubert acabava de fer 19 anys quan va escriure la peça, i ja havia aconseguit coses inimaginables en el món de la cançó alemanya; però l’èxit com a compositor de música instrumental li escaparia durant un temps. La D. 537 revela tant aquelles facetes de geni que li permetrien finalment deixar la seva pròpia empremta en la música de concert com aquells obstacles que, com a jove compositor, de vegades trobava insuperables.
Les dues sonates per a piano més antigues de Schubert que es conserven no tenen final; a la D. 537, Schubert sí que en proporciona un, però no n’és gaire segur, i mirant enrere sembla raonable atribuir l’estat inacabat de les dues primeres sonates al fet que Schubert encara no havia entès el material necessari per concloure satisfactòriament una sonata per a piano. El primer moviment, en canvi, segueix la trajectòria de progrés que ja observem entre els moviments inicials de les Sonates núm. 1 i 2: la Primera Sonata comença amb un moviment d’assoliment força incert, mentre que la Segona, escrita aproximadament mig any després de la Primera, mostra una millora notable.
Aquesta Quarta Sonata data d’un any i mig més tard, i la millora és comprensiblement encara més pronunciada. Desterrades d’aquest Allegro ma non troppo queden les imitacions de Mozart i del Beethoven primerenc que omplen gran part dels moviments inicials d’aquestes dues peces, i en el seu lloc hi ha una rica vena lírica pròpia de Schubert . El tema inicial oscil·lant, un dels “fortes” més suaus que es troben, i el segon tema, amb remolí i gust de sèrum de llet, són especialment agradables. Al llarg del moviment, Schubert utilitza la repetició, de vegades en llargues seqüències que es despleguen, amb bon efecte, com quan, abans del desenvolupament, un passatge pulsant de figures lentament descendents extretes del segon tema serpenteja fins a un piano ternari, només per esclatar amb un fortissimo sobtat i apassionat. La recapitulació comença en re menor en lloc de la menor, cosa que no és gens estranya en la música de Schubert .
L’Allegretto quasi Andantino en mi major que segueix està molt seccionalitzat, amb moltes repeticions internes marcades; la seva melodia principal té una certa qualitat haydniana .
El final (Allegro vivace) és una mena de moviment sonata-allegro sense desenvolupament. L’ús de tantes pauses importants que fa Schubert és atrevit, però de vegades una mica desconcertant: cal un pianista meravellós per aconseguir-les totes. Un parell de melodies plàstiques tenen un rebot deliciós als seus passos i són un canvi meravellós respecte a les escales seques i tosques que obren el moviment.
Blair Johnston
Tretze variacions per a piano D 576
Any 1817
En clau de la menor
Indicació de temps.- 13 variacions sobre un tema d’Anselm Hüttenbrenner
Tema (Andantino, La menor)
Var I (la menor)
Var II (la menor)
Var III (la menor)
Var IV (la menor)
Var V (la major)
Var VI (la major)
Var VII (la menor)
Var VIII (la menor)
Var IX (la major)
Var X (la menor)
Var XI (la menor)
Var XII (la menor)
Var XIII (Allegro, La major)
El tema va ser compost per Anselm Hüttenbrenner per al seu primer quartet de corda op. 3 l’any 1816, a qui també està dedicat.
Dos scherzos per a piano D 593
Any 1817 novembre
Indicació de temps.- Dues peces
Nº1.- En si bemoll major
Allegretto, en si bemoll major/Trio, en mi bemoll major
Nº2.- En re bemoll major
Allegro moderato/Trio, en la bemoll major
El segon scherzo en re bemoll major s’ha suggerit com un possible tercer moviment de la Sonata per a piano en re bemoll major, D.567. El seu trio és molt semblant al trio del minuet de la Sonata per a piano núm.7, D.568 (en si mateixa una versió transposada i revisada de D.567).
Per a piano
Període Romàntic
En el període renaixentista, la forma musical de l’scherzo expressava el sentit de la broma, la broma, la farsa satírica com el seu nom indica; a l’època clàssica, però, va prendre la forma d’un minuet que, encara que de proporcions junoiques, conservava encara un esperit galant i aristocràtic. Quina de les dues expressions musicals emocionals vol reviure Schubert en els seus llargs scherzos en si bemoll major i re bemoll major? Lino Rossini interpreta aquestes composicions en un estil renaixentista: un entreteniment satíric i mordaç.
Fantasia “Grazer” D 605A
Any 1818?
En clau de do major
Indicació de temps.- Cinc seccions.- Moderato con espressione, en do major – Alla polacca; più moto – Moderato con espressione; Tempo I
Per a piano
Període Romàntic
Marxa per a piano D 606
Any 1818
Primera publicació 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.- Allegro con brio, en mi major/Trio, en la bemoll major
D 718
Any 1821
En clau de do menor
Indicació de temps.- Variació en un vals, per a Anton Diabelli, escrit per a Vaterländischer Künstlerverein.
Fantasia per a piano opus 15 D 760
“Wanderer” “El caminant”
“Franz Peter Schubert” el diable la pot tocar”, en referència a la seva pròpia incapacitat per fer-ho correctament.
Any 1822 novembre
Primera publicació 1823
En clau de do major
Indicació de temps.- Quatre moviments
Allegro con fuoco ma non troppo (188 compassos)
Adagio (57 compassos)
Presto (354 compassos)
Allegro (123 compassos)
Per a piano
Període Romàntic
Dedicatòria Emma. Edler von Liebenberg-Zittin
Amb el seu pla de quatre moviments (Allegro, Adagio, Scherzo i Finale), la Fantasia “Wanderer” és una sonata en tot menys nom, encara que notable per a la seva època. L’obra té una forma cíclica i es reprodueix com un moviment continu sense interrupcions, cada secció té una relació temàtica, generalment llunyana, amb “Der Wanderer”, una cançó que Schubert havia compost set anys abans. Aquesta sortida de la forma de la sonata clàssica s’assembla a la igualment impressionant i exigent sonata per a piano de Liszt ; però això no és tot. La naturalesa íntima de la major part del lieder de Schubert , i gran part de la seva música de piano madura, és aquí substituïda per una obra a escala heroica en la qual un patró rítmic fragmentari –llarg, curt-curt, llarg, curt-curt, llarg, llarg– que s’escolta als primers compassos de l’Allegro s’expandeix, inverteix, es repeteix i s’elabora amb efectes enlluernadors. Schubert continua jugant a amagar-se amb la idea al llarg de la secció inicial, tornant-hi al final de manera que, en molts llocs, l’efecte s’assembla més a un conjunt de variacions sobre un patró rítmic que a un tema de sonata per dret propi.
Però el “Wanderer” no és en cap cas una obra d'”una sola idea”. Schubert no li va donar el títol, tot i que és útil per distingir l’obra en do major de les seves altres Fantasies per a piano. En contrast amb la bravura de la primera secció, la melancòlica melodia de la cançó es revela (lleugerament alterada) com un interludi líric abans de noves excursions. En un corrent de moviment que es desplega arriba un rondó, un intent de fuga (però aviat abandonat) i, en el Scherzo, un vals ràpid. Malgrat aquests elements tan contrastats, hi ha una sensació de continuïtat i integritat en la manera com Schubert explora cada nova idea abans de tornar a l’obertura ja coneguda i, en els compassos finals, alliberant-la del seu ritme obsessiu amb un crit d’alegria.
Sis Moments musicals D 780 op 94
Any 1828
Primera publicació 1828
Indicació de temps.- Sis moviments
1 Moderato (Do major)
2 Andantino (La bemoll major)
3 Allegro moderato (Fa menor)
4 Moderato (Do sostingut minor)
5 Allegro vivace (Fa menor)
6 Allegretto (La bemoll major)
Ungarische Melodie D 817
Any 1824 2 de setembre
Primera publicació 1928
En clau de si menor
Indicació de temps.- Allegretto
Per a piano
Període Romàntic
Aquesta composició molt curta va ser escrita el 2 de setembre de 1824. La seva melodia torna al Final del Dìvertissement à l’hongroise en sol menor per a piano a quatre mans, composta a la tardor d’aquell mateix any.
Franz Schubert va passar la major part de la curta vida a la ciutat de Viena o als seus afores, però durant els estius de 1818 i 1824, Schubert va acceptar la feina d’ensenyar música a les dues filles del comte Esterházy a la seva residència d’estiu a Zseliz (el comte era de la mateixa noble família hongaresa Esterházy, per a la cort de la qual, dècades abans, l’avantpassat musical de Schubert , Franz Josef Haydn, havia estat mestre de capella). Aquests van ser uns estius profundament infeliços per a Schubert , com deixen clarament clar les cartes del compositor als seus amics: la nostàlgia i l’enyorança pels molts amics estimats que tenia a Viena van ser els pitjors problemes, però durant el segon d’aquests dos estius, l’afecte creixent de Schubert per la filla del comte, Caroline (afectes que el compositor sabia que només podien conduir a la confusió) va fer que una situació que trobava incòmoda fos gairebé insuportable. Res d’aquesta infelicitat, però, va conduir a una corresponent atròfia creativa: durant l’estiu de 1818, el mateix Schubert va afirmar que “componia com un déu”, i durant l’estiu de 1824, la seva producció no va ser gaire menor. A Zseliz, Schubert va ser introduït, és clar, a tot tipus de música hongaresa i gitana, i en una petita obra composta durant la primera setmana de setembre de 1824, només un parell de setmanes abans que Schubert tornés a Viena, Schubert permet que aquest nou i colorit idioma musical flexioni el seu propi estil. Aquesta obra és la Melodia hongaresa en si menor per a piano sol, D. 817, inèdita i desconeguda per al públic fins a un segle sencer després de la mort del compositor.
Resulta que la melodia hongaresa és la mateixa música —una dansa hongaresa salvatge, domesticada per Schubert en una forma d’allegretto una mica menys febril— que Schubert va utilitzar al final del Divertissement à l’hongraise, D. 818, compost per la mateixa època. La major part de la peça està saturada d’un ritme amb punts semblant a una goma elàstica que, en la manera popular característica, fins i tot estereotipada, de l’Europa de l’Est, posa l’accent mètric en els contratemps; aquells punts on aquest ritme definitori s’afluixa durant un o dos temps —punts perfectament seleccionats pel compositor de vint-i-set anys— infonen vida a les frases. La peça es divideix en quatre grans seccions, la primera de les quals s’ha de repetir. Durant el segon paràgraf de la música, Schubert abandona en gran mesura la idea del ritme amb punts en favor d’un nou pensament sincopat i d’una mica de foc gitano carregat de notes d’adorn, dues vegades donat. La tercera secció musical és idèntica a la primera, amb la excepció que comença en mi menor i modula de nou a la tònica si original (mentre que a l’obertura, la música va passar de si menor a fa sostingut menor/major). Segueix una coda, que comença enigmàticament amb una interpretació altament dissonant de la idea carregada de notes d’adorn de la segona secció, però que finalment torna al més càlid dels si majors: un pedal final llarg i prolix en què podem sentir clarament la veu del descendent musical encara no nascut de Schubert , Johannes Brahms .
Blair Johnston