Lieder per a qualsevol veu i piano
D 196 Op. posth. 172 Nº 3
An die Nachtigall/Al rossinyol
Any 1815 – 22 maig
Primera publicació 1865
En clau de fa sostingut menor
Indicació de temps.- Unruhig, klagend. Im Zeitmesse wachsend bis zur Haltung (Inquiet, queixant-se. Amb el temps just creixent a l’actitud)
Llibretista.- Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748–1776)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta és sens dubte una de les millors cançons de 1816; la brevetat, l’equilibri clàssic i la contenció estan impregnats d’una sèrie d’intuïcions dolorosament belles de l’època romàntica. És en sol major, però de la manera més poc convencional comença en la seva subdominant, do major. Aquest recurs ja havia estat provat per Schubert un any abans a la composició de Stoll An die Geliebte. De fet, li va agradar tant l’inici d’aquesta cançó que sense cap mena de vergonya pren alguna cosa de si mateix, cosa que estava lluny de la seva pràctica habitual.
Hugo Wolf, devot de Schubert, les cançons del qual de silenciós temor religiós i evocacions tímides i exquisides de la natura deuen molt a les lliçons d’aquesta obra mestra. Gràcies a una cançó com “An die Nachtigall”, la influència de Wagner en la producció de Wolf va ser contrarestada i refinada per un ressò de la simplicitat schubertiana.
An die Nachtigall
Geuß nicht so laut der liebentflammten Lieder
Tonreichen Schall
Vom Blütenast des Apfelbaums hernieder,
O Nachtigall.
Du tönest mir mit deiner süssen Kehle
Die Liebe wach;
Denn schon durchbebt die Tiefen meiner Seele
Dein schmelzend Ach.
Dann flieht der Schlaf von neuem dieses Lager,
Ich starre dann,
Mit nassem Blick, und todtenbleich und hager,
Den Himmel an.
Fleuch, Nachtigall, in grüne Finsternisse,
Ins Haingesträuch,
Und spend’ im Nest der treuen Gattin Küsse;
Entfleuch, entfleuch!
Al rossinyol
No vessis tan fort el ressò ple de tonalitats
dels teus cants abrandats d’amor
des de la branca del pomer,
oh, rossinyol.
El so de la teva dolça gorja
fa despertar en mi l’amor;
car el fons de la meva ànima ja tremola
per el teu crit melodiós.
Aleshores el son s’enfuig d’aquest lloc
i jo miro fixament, amb ulls plens de llàgrimes,
pàl·lid com un mort i demacrat,
vers el cel.
Vola enllà, rossinyol, vers la foscúria verda
als matossars del bosc,
i, al niu, obsequia amb besades la teva fidel companya;
vola enllà, vola enllà!