Lieder per a qualsevol veu i piano
D 192
Der Jungling am Bache/La joventut al rierol
Any 1815 -15 maig
Primera publicació 1887
En clau de fa menor
Indicació de temps.- Mässig, erzahlend trauernd ( Moderat, narratiu, lamentable) Llibretista.-Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La majoria dels habitants de l’Europa central dels segles XVIII i principis del XIX no haurien vist mai el mar. Sempre que veien rius, només podien imaginar les grans distàncies que encara havia de recórrer l’aigua abans d’arribar al seu destí. Aquesta és l’experiència de la joventut, per a la qual la vellesa i la mort semblen incomprensiblement distants. La metàfora del riu com a imatge de la vida humana reflecteix una resposta emocional al pas del temps tant com una concordança individual de les etapes de la vida amb el curs d’un rierol. Per als joves, el temps avança. Tot ha de passar immediatament. Per a les persones grans, les que els queda menys temps, hi ha relativament poca pressa.
El noi que veu aquest jove riu com una imatge exterior de la seva vida interior no pot seguir el corrent. Tot està passant massa ràpid per a ell. Intenta agafar el control de la situació recollint les flors que li ofereix la primavera en flor i fent una garlanda, però l’energia del riu l’allunya i les flors s’esvaeixen de seguida. És una corona funerària tant com una garlanda de noces. Tot és molt més intens, molt més tràgic, en aquella època de la vida. Com pot imaginar-se que tornarà la primavera, que floriran noves flors, que podria trobar un objecte d’amor diferent? Aquesta pèrdua és total. No ha vist mai un riu madur o vell.
Schubert només tenia 15 anys quan va abordar aquest text per primera vegada. Com Schiller, el seu autor, era un centreeuropeu l’experiència dels rius del qual es limitava a les etapes inicials i mitjanes. A continuació, va crear molts i molts més poemes basats en la mateixa metàfora de la vida humana que un riu, i el fet que tornés a aquest text concret el 1815 i el 1819 fa pensar que hi ha alguna cosa que li va atreure profundament. Volia fer-ho bé. Part de la dificultat devia ser tractar amb el canvi sobtat d’humor cap al final del text.
La imatgeria de l’estrofa final es basa en l’aixopluc, tant en el món de la cultura com en la natura. L’estimada es veu ubicada a dalt d’un castell o un palau, però el noi li suplica que baixi i comparteixi una cabana humil amb ell. En circumstàncies com aquesta, els humans poden assolir una distància suficient de la natura per permetre que no se’ls controli totalment. El riu jove ja no és un torrent imparable que s’emporta la nostra joventut i esperances, sinó que forma part de la música de fons d’una vida més controlada. El noi està prenent el control de la situació. Presentarà les flors directament a la persona estimada en lloc de fer cadenes de margarides al costat d’un riu i sentir pena per ell mateix. La dansa de les onades que s’emportaven aquelles flors gastades ha donat pas als cants dels arbres. Ara el riu està clar.
Malcolm Wren.
Der Jüngling am Bache
An der Quelle saß der Knabe,
Blumen wand er sich zum Kranz,
Und er sah sie fortgerissen,
Treiben in der Wellen Tanz.
Und so fliehen meine Tage
Wie die Quelle rastlos hin,
Und so bleichet meine Jugend,
Wie die Kränze schnell verblühn.
Fraget nicht, warum ich traure
In des Lebens Blütenzeit!
Alles freuet sich und hoffet,
Wenn der Frühling sich erneut.
Aber diese tausend Stimmen
Der erwachenden Natur
Wecken in dem tiefen Busen
Mir den schweren Kummer nur.
Era soll mir die Freude frommen,
Die der schöne Lenz mir beut?
Eine nur ist’s, die ich suche,
Sie ist nah und ewig weit.
Sehnend breit ich meine Arme
Nach dem teuren Schattenbild,
Ach ich kann es nicht erreichen,
Und das Herz ist ungestillt.
Komm herab, du schöne Holde,
Und verlass dein stolzes Schloss.
Blumen, die der Lenz geboren,
Streu ich dir in deinen Schoß.
Horch! der Hain erschallt von Liedern,
Und die Quelle rieselt klar,
Raum ist in der kleinsten Hütte
Für ein glücklich liebend Paar.
La joventut al rierol
El noi seia prop de la font,
trenant flors per fer una garlanda
i veié com eren arrossegades,
surant en la dansa de les ones.
“I així fugen els meus dies
com al font, lluny sense parar!
I així empal·lideix la meva jovenesa,
com la garlanda que aviat es marceix!
No em pregunteu per què em lamento
a la flor de la joventut!
Tot és joia i esperança
al renovellament de la primavera.
Però aquests milers de veus
de la natura que reneix,
desvetllen en el fons del meu cor
només una pena feixuga.
De què em serveix la joia
que ofereix la formosa primavera?
Només és una, la que jo cerco,
ella és a prop i sempre llunyana.
Amb deler, obro els meus braços
vers l’estimada imatge de la seva ombra,
ai, no la puc atènyer
i el meu cor resta malcontent!
Vine aquí baix, tu bella encisadora
i surt del teu superb castell!
Flors, nascudes de la primavera,
escamparé a la teva falda.
Escolta, ressonen cançons al boscatge
i clara corre la font!
Hi ha prou lloc a la cabana més petita
per a una feliç parella d’amants.”