FRANZ PETER SCHUBERT D 134 Op.posth.126

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 134  Op. posth. 126

Ballade


Any 1814-1815
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Mässig gerschwind (Moderadament ràpid)
Llibretista.- Joseph Kenner (1794-1868)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Ballade

Ein Fräulein schaut vom hohen Turm
Das weite Meer so bang;
Zum trauerschweren Zitherschlag
Hallt düster ihr Gesang;
“Mich halten Schloß und Riegel fest,
Mein Retter weilt so lang.”

Sei wohl getrost, du edle Maid!
Schau, hinterm Kreidenstein
Treibt in der Buchtung Dunkelheit
Ein Kriegesboot herein:
Der Aarenbusch, der Rosenschild,
Das ist der Retter dein!
Schon ruft des Hunen Horn
Zum Streit hinab zum Muschelrain.

“Willkommen, schmucker Knabe, mir,
Bist du zu Stelle kommen?
Gar bald vom schwarzen Schilde dir
Hau’ ich die goldnen Blumen.
Die achtzehn Blumen blutbetaut,
Les’ deine königliche Braut
Auf aus dem Sand der Wogen.
Nur flink die Wehr gezogen!”

Zum Turm auf schallt das Schwertgeklirr!
Wie harrt die Braut so bang!
Der Kampf dröhnt laut durchs Waldrevier,
So heftig und so lang.
Und endlich, endlich deucht es ihr,
Erstirbt der Hiebe Klang.

Es kracht das Schloß, die Tür klafft auf,
Die ihren sieht sie wieder;
Sie eilt im atemlosen Lauf
Zum Muschelplane nieder.
Da liegt der Peiniger zerschellt,
Doch weh, dicht neben nieder,
Ach! decken’s blutbespritzte Feld
Des Retters blasse Glieder.

Still sammelt sie die Rosen auf
In ihren keuschen Schoß
Und bettet ihren Lieben drauf;
Ein Tränchen stiehlt sich los
Und taut die breiten Wunden an
Und sagt: ich, ich hab’ das getan!

Da fraß es einen Schandgesell
Des Raubes im Gemüt,
Daß die, die seinen Herrn verdarb,
Frei nach der Heimat zieht.
Vom Busch, wo er verkrochen lag
In wilder Todeslust,
Pfeift schnell sein Bolzen durch die Luft,
In ihre keusche Brust.

Da ward ihr wohl im Brautgemach,
Im Kiesgrund, still und klein;
Sie senkten sie dem Lieben nach,
Dort unter einem Stein,
Den ihr von Disteln überweht,
Noch nächst des Turmes Trümmern seht.

Balada

Des d’una alta torre una donzella esguardava
l’ample mar amb ansietat;
als acords feixucs i tristos de la cítara,
ressonava afligit el seu cant;
“Pany i clau m’empresonen,
el meu salvador s’atarda tant.”

Tingues confiança, tu noble donzella!
Guaita, darrere el rocam de greda,
en la foscor de la badia,
s’apropa un vaixell de guerra:
la ploma d’àguila, l’escut amb les roses,
és el teu salvador!
El corn de l’heroi ja crida a batalla,
a baix, a la platja plena de petxines.

“Benvingut, formós donzell, és per mi
que has vingut a aquest indret?
Ben aviat, del teu negre escut
extrauré les flors daurades.
Les divuit flors, de sang tacades,
la teva núvia reial les recollirà
de la sorra, prop de les onades.
Endavant, desembeina prest l’arma!”

El dringar de les espases arriba fins a la torre!
La promesa espera plena d’ànsia!
El combat retruny a través del bosc,
tant violent i llarg.
A ella li sembla inacabable
fins que cessa el so dels batzacs.

El pany es trenca i s’obre la porta,
ella torna a veure els seus;
s’apressa a baixar panteixant
vers la platja de les petxines.
Allà jau el seu torturador destrossat,
però ai las! Al seu costat el camp
esquitxat de sang està cobert
per els pàl·lids membres del salvador.

En silenci, ella recull les roses
a la seva casta falda
i hi posa al damunt el seu estimat;
una petita llàgrima s’escapa
i humiteja l’extensa ferida
i ella diu: jo, això ho he fet jo!

Però llavors un maligne còmplice del rapte
és corsecat per el pensament
que ella, la que destruí el seu senyor,
pugui tornar lliure al seu país.
Des dels matolls on ell s’havia amagat
pres d’un ferotge delit sanguinari,
xiula veloç la seva fletxa per l’aire
i colpeja el cast pit de la donzella.

Ella es trobà bé a la cambra nupcial
bastida en un terreny de còdols, silent i petita,
allà la posaren amb el seu estimat,
dessota una pedra que,
coberta de cards, es pot veure encara
al costat de la torre en ruïnes.

Des que va néixer, la mort va estar present a la vida d’aquest compositor.