Lieder per a qualsevol veu i piano
D 113
An Emma
Any 1814 Setembre 17 (Primera versió)
Primera publicació 1894 (Primera versió)
1821 (Segona versió)
1826 (Tercera versió)
En clau de fa major
Indicació de temps.- 1 cançó
Andante (Primera versió)
Etwas langsam (Una mica lent) (Segona versió)
Mässig (Moderat) (Tercera versió)
Llibretista.- Friedrich Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
No hi ha cap pista a la vida de Schiller sobre qui era Emma, ni en quines circumstàncies es va escriure aquesta bella elegia per l’amor perdut (el títol de Schiller és “Elegie an Emma”). Es podria imaginar perfectament com un monòleg d’una obra de teatre on la mera ressonància del nom d’una dona (Laura és, per descomptat, un altre exemple) crea una atmosfera suaument perfumada d’innocència i tristesa. El poema data de 1797 (l’època de la col·laboració més intensa de Schiller amb Goethe en el camp del poema i la balada) i es va publicar al Musenalmanach el 1798. Va inspirar una de les composicions de Schiller més originals i reeixides de Schubert. En el seu ús del recitatiu i l’arioso fluids, és comparable a la notable primera versió de la Thekla de Schiller (D73, volum 1) i Trost. An Elisa (volum 12), una composició de Matthisson de principis del mateix any.
An Emma
Weit in nebelgrauer Ferne
Liegt mir das vergangne Glück,
Nur an einem schönen Sterne
Weilt mit Liebe noch der Blick.
Aber, wie des Sternes Pracht,
Ist es nur ein Schein der Nacht.
Deckte dir der lange Schlummer,
Dir der Tod die Augen zu,
Dich besäße doch mein Kummer,
Meinem Herzen lebtest du.
Aber ach! du lebst im Licht,
Meiner Liebe lebst du nicht.
Kann der Liebe süß Verlangen,
Emma, kann’s vergänglich sein?
Was dahin ist und vergangen,
Emma, kann’s die Liebe sein?
Ihrer Flamme Himmelsglut,
Stirbt sie wie ein irdisch Gut?
A Emma
Lluny, en la gris i boirosa distància
Rau la meva felicitat perduda,
Tan sols en una formosa estrella
Roman encara amorós el meu esguard.
Però, com l’esplendor d’un estel,
És només una lluïssor de la nit.
Encara que el son etern t’embolcallés
I la mort et tanqués els ulls,
La meva pena et posseiria,
Viuries en el meu cor.
Però, ai! Tu vius en la llum,
No vius per al meu amor.
Pot, el dolç deler de l’amor,
Emma, ser efímer?
Allò que se’n va i passa,
Emma, pot ser l’amor?
El diví ardor de la seva flama,
Mor com una cosa terrenal?