Lieder per a qualsevol veu i piano
D 109
Lied der Liebe
Any 1814 juliol
Primera publicació 1894
En clau de fa major
Indicació de temps.- Allegretto en fa major
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Com pràcticament tots els altres compositors, escriptors, artistes i poetes que han viscut mai, Schubert va passar almenys part de la seva joventut copiant les obres de compositors més grans. En la seva adaptació del Lied der Liebe (Cançó d’amor, D. 109) de Friedrich von Matthisson del juliol de 1814, el seu model va ser Johann Zumsteeg , l’alemany del nord que es deia que era un dels compositors preferits de Goethe . De fet, Schubert va fer més que modelar la seva adaptació del Lied der Liebe a partir de la adaptació de Zumsteeg del mateix poema: segons Graham Johnson , “la tonalitat, la forma rítmica de tota la línia vocal i fins i tot algunes de les progressions harmòniques provenen de la versió de Zumsteeg “. Malgrat això, però, Lied der Liebe sona autènticament schubertià : la forma arquejada de la melodia vocal, la col·lusió estreta de la melodia vocal amb l’acompanyament del piano i la compassiva adaptació del poema sentimental de Matthisson tenen la marca del geni de Schubert . I Lied der Liebe es va compondre quan Schubert només tenia 17 anys.
James Leonard
Lied der Liebe
Durch Fichten am Hügel, durch Erlen am Bach,
Folgt immer dein Bildniß, du Traute! mir nach.
Es lächelt bald Wehmuth, es lächelt bald Ruh’,
Im freundlichen Schimmer des Mondes, mir zu.
Den Rosengesträuchen des Gartens entwallt
Im Glanze der Frühe die holde Gestalt;
Sie schwebt aus der Berge bepurpurtem Flor
Gleich einsam elysischen Schatten hervor.
Oft hab’ ich, im Traum, als die schönste der Feen,
Auf goldenem Throne dich strahlen gesehn;
Oft hab’ ich, zum hohen Olympus entzückt,
Als Hebe dich unter den Göttern erblickt.
Mir hallt aus den Tiefen, mir hallt von den Höh’n,
Dein himmlischer Name wie Sphärengetön.
Ich wähne den Hauch, der die Blüthen umwebt,
Von deiner melodischen Stimme durchbebt.
In heiliger Mitternachtsstunde durchkreist
Des Äthers Gefilde mein ahnender Geist.
Geliebte! dort winkt uns ein Land, wo der Freund
Auf ewig der Freundin sich wieder vereint.
Die Freude sie schwindet, es dauert kein Leid;
Die Jahre verrauschen im Strome der Zeit;
Die Sonne wird sterben, die Erde vergehn:
Doch Liebe muß ewig und ewig bestehn.
La cançó de l’amor
A través dels avets del tossal, a través dels verns del rierol,
Em segueix sempre la teva imatge, estimada!
Ella em somriu, adés melangiosa, adés serenament,
En l’amable besllum de la lluna.
Els rosers del jardí són sacsejats,
A l’esclat del matí, per aquesta figura encisadora;
Sura des de la florida purpúria de les muntanyes,
Endavant, tota sola, com una ombra elísia.
Sovint, en somnis, t’he vist com la més bella de les fades,
T’he vist resplendir damunt un tron daurat;
Sovint t’he vist al cim de l’alterós Olimp
Com Hebe entre els déus.
Des de les fondàries, des les alçàries, em ressona
El teu celestial nom, com música de les esferes.
M’imagino l’alenada que embolcalla les flors
Fremir sentint la teva veu melodiosa.
A l’hora santa de mitjanit, el meu esperit,
Ple de pressentiments, sondeja els camps eteris.
Estimada! Allà ens fa signes una terra on l’amic
Resta de nou eternament unit amb la seva amiga.
La joia s’esvaneix, cap pena perdura;
Els anys s’escolen en el corrent del temps;
El sol s’extingirà, la terra perirà:
Però l’amor ha d’existir per sempre.