Partsong per a cor d’homes a cappella
D 64
Majestät’sche Sonnenrosse/Cavalls majestuosos del sol
Any 1813
En clau de do major
Indicació de temps.- Allegro maestoso
Llibretista.- Friedrich Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a 2 Tenors i Baix
Període Romàntic
Tres de les cinc cançons no acompanyades de Schubert de tres parts per a veus masculines de 1813 que configuren versos de “Triumph die Liebe” de Friedrich von Schiller són homofòniques, amb el primer tenor que pren el protagonisme i el segon tenor i el baix proporcionant harmonia. Les dues excepcions a això són el cànon de tres veus Ein jügendlicher Maienschwung i aquest escenari molt imitatiu de Majestät’sche Sonnenrosse (Cavalls majestuosos del sol) (D. 64). Tot i que les seves melodies són essencialment de concepció lírica, Schubert les desplega de manera contrapuntística, començant cadascuna de les dues seccions de la cançó amb el que durant un temps sembla ser gairebé cànons. Però cada secció acaba de manera homofònica, amb una dolça harmonia guanyant un estricte contrapunt.
Majestät’sche Sonnenrosse
Seelig durch die Liebe
Götter – durch die Liebe
Menschen Göttern gleich!
Liebe macht den Himmel
Himmlischer – die Erde
Zu dem Himmelreich.
Einstens hinter Pyrrhas Rücken,
Stimmen Dichter ein,
Sprang die Welt aus Felsenstücken,
Menschen aus dem Stein.
Stein und Felsen ihre Herzen,
Ihre Seelen Nacht,
Von des Himmels Flammenkerzen
Nie in Glut gefacht.
Noch mit sanften Rosenketten
Banden junge Amoretten
Ihre Seelen nie –
Noch mit Liedern ihren Busen
Huben nicht die weichen Musen
Nie mit Saitenharmonie.
Ach! noch wanden keine Kränze
Liebende sich um!
Traurig flüchteten die Lenze
Nach Elisium.
Ungegrüßet stieg Aurora
Aus dem Schooß des Meers,
Ungegrüßet sank die Sonne
In den Schooß des Meers.
Wild umirrten sie die Hayne,
Unter Lunas Nebelscheine,
Trugen eisern Joch.
Sehnend an der Sternenbühne
Suchte die geheime Thräne
Keine Götter noch.
*
Und sieh! der blauen Fluth entquillt
Die Himmelstochter sanft und mild,
Getragen von Najaden
Zu trunkenen Gestaden.
9. Ein jugendlicher Maienschwung
Durchwebt, wie Morgendämmerung,
Auf das allmächtige Werde
Luft, Himmel, Meer und Erde.
Des holden Tages, Auge lacht
In düst’rer Wälder Mitternacht,
Balsamische Narzissen
Blüh’n unter ihren Füßen.
Schon flötete die Nachtigall
Den ersten Sang der Liebe,
Schon murmelte der Quellen Fall
In weiche Busen Liebe.
Glückseliger Pygmalion!
Es schmilzt! es glüht dein Marmor schon!
Gott Amor Überwinder!
Umarme deine Kinder!
*
Seelig durch die Liebe
Götter – durch die Liebe
Menschen Göttern gleich.
Liebe macht den Himmel
Himmlischer – die Erde
Zu dem Himmelreich.
*
Unter gold’nem Nektarschaum
Ein wollüst’ger Morgentraum
Ewig Lustgelage
Flieh’n der Götter Tage.
15. Thronend auf erhab’nem Sitz
Schwingt Chronion seinen Blitz,
Der Olympus [schwankt]1 erschrocken,
Wallen zürnend seine Locken –
Göttern läßt er seine Throne,
Niedert sich zum Erdensohne,
Seufzt arkadisch durch den Hayn,
Zahme Donner untern Füßen,
Schläft, gewiegt von Ledas Küssen,
Schläft der Riesentödter ein.
17. Majestätsche Sonnenrosse
Durch des Lichtes weiten Raum
Leitet Föbos gold’ner Zaum,
Völker stürzt sein rasselndes Geschosse;
Seine weißen Sonnenrosse,
Seine rasselnden Geschosse
Unter Lieb’ und Harmonie
Ha! wie gern vergaß er sie!
Vor der Gattin des Chroniden
Beugen sich die Uraniden,
Stolz vor ihrem Wagenthrone
Brüstet sich das Pfauenpaar,
Mit der gold’nen Herrscherkrone
Schmückt sie ihr ambrosisch Haar.
Schöne Fürstin! ach die Liebe
Zittert mit dem süßen Triebe
Deiner Majestät zu nah’n.
Und von ihren stolzen Höhen
Muß die Götterkönigin
Um des Reizes Gürtel flehen,
Bei der Herzenfeßlerin.
*
Seelig durch die Liebe
Götter – durch die Liebe
Menschen Göttern gleich!
Liebe macht den Himmel
Himmlischer – die Erde
Zu dem Himmelreich.
*
Liebe sonnt das Reich der Nacht,
Amors süßer Zaubermacht
Ist der Orkus unterthänig,
Freundlich blickt der schwarze König,
Wenn ihm Ceres Tochter lacht,
Liebe sonnt das Reich der Nacht.
Himmlisch in die Hölle klangen
Und den wilden Hüter zwangen
Deine Lieder, Thrazier –
Minos, Thränen im Gesichte,
Mildete die Qualgerichte,
Zärtlich um Megärens Wangen
Küßten sich die wilden Schlangen,
Keine Geißel klatschte mehr,
Aufgejagt von Orfeus Leier
Flog von Tityon der Geier,
Leiser hin am Ufer rauschten
Lethe und Kozytus, lauschten
Deinen Liedern Thrazier,
Liebe sangst du Thrazier.
*
Seelig durch die Liebe
Götter – durch die Liebe
Menschen Göttern gleich.
Liebe macht den Himmel
Himmlischer – die Erde
Zu dem Himmelreich.
*
Durch die ewige Natur
Düftet ihre Blumenspur,
Weht ihr gold’ner Flügel.
Winkte mir vom Mondenlicht
Afroditens Auge nicht,
Nicht vom Sonnenhügel,
Lächelte vom Sternenmeer
Nicht die Göttin zu mir her,
Stern, und Sonn und Mondenlicht
Regten mir die Seele nicht,
Liebe Liebe lächelt nur
Aus dem Auge der Natur
Wie aus einem Spiegel!
25. Liebe rauscht der Silberbach,
Liebe lehrt ihn sanfter wallen,
Seele haucht sie in das Ach
Klagenreicher Nachtigallen –
Liebe Liebe lispelt nur
Auf der Laute der Natur
Weisheit mit dem Sonnenblick,
Große Göttin tritt zurück,
Weiche vor der Liebe.
Nie Erobrern, Fürsten nie
Beugtest du ein Sklavenknie,
Beug’ es itzt der Liebe.
27. Wer die steile Sternenbahn
Gieng dir heldenkühn voran
Zu der Gottheit [Sitze]2?
Wer zerriß das Heiligthum,
Zeigte dir Elisium
Durch des Grabes Ritze?
Lockte sie uns nicht hinein,
Möchten wir unsterblich seyn?
Suchten auch die Geister
Ohne sie den Meister?
Liebe Liebe leitet nur
Zu dem Vater der Natur,
Liebe nur die Geister.
Seelig durch die Liebe
Götter – durch die Liebe
Menschen Göttern gleich.
Liebe macht den Himmel
Himmlischer – die Erde
Zu dem Himmelreich.
Gràcies a l’amor
Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.
Antany, darrera l’esquena de Pirra,
els poetes són unànimes,
sorgí el món
d’un tros de roca
i els humans de la pedra.
Llur cor era de pedra,
llur ànima de nit,
de les flames dels brandons celestes,
mai foren abrusats.
Mai encara minyons Cupidos
no havien llaçat llurs ànimes
amb delicades garlandes de roses,
mai encara les dolces muses
no havien alçat llurs cors
amb cançons i harmonia d’arpes.
Ai! Encara els enamorats
no s’envoltaven de cap corona!
Tristament, les primaveres
fugien vers l’Elisi.
Sense saludar, l’aurora s’enlairà
de les entranyes del mar,
sense saludar, s’enfonsà el sol
a les entranyes del mar.
Vagaven salvatges per els boscatges,
sota la nebulosa resplendor de la lluna,
portant un jou de ferro.
Deleroses, en l’escenari d’estrelles,
les llàgrimes secretes
no cercaven encara cap déu.
*
I guaita! De les aigües blaves
apareix la filla del cel, tendra i dolça,
portada per les nàiades
vers embeguts ribatges.
Un jovenívol impuls de maig
voleteja, com a trenc d’alba,
damunt l’omnipotent gènesi
de l’aire, el cel, el mar i la terra.
Els ulls encisadors del dia somriuen
en la fosca mitjanit dels boscos;
balsàmics narcisos
floreixen sota llurs peus.
El rossinyol ja cantava
la primera cançó d’amor,
el saltant de la font ja mormolava
l’amor en els tendres cors.
Benaurat Pigmalió!
El teu marbre ja es fon i crema!
Déu de l’amor triomfant!
Abraça els teus infants!
*
Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.
*
Enmig d’una escuma daurada de nèctar
i un voluptuós somni matinal,
els dies dels déus transcorren
en una perpètua bacanal.
Regnant en el seu alterós tron,
Cronió llança el seu llamp;
l’Olimp tremola atemorit,
enutjat, s’encrespen els seus rínxols.
Cedeix el seu tron als déus,
es rebaixa com un fill de la terra
sospira com un arcadià pels boscatges;
dòcil el tro sota els seus peus,
s’endormisca bressolat per els besos de Leda
i, finalment, el botxí de gegants s’adorm.
Majestuosos corsers del sol
són guiats per les daurades brides de Febus
pels amplis espais de llum,
els seus projectils xerricants fan caure nacions,
els seus blancs corsers del sol,
els seus xerricants projectils,
ha! de bon grat els oblidà
sota els efectes de l’amor i l’harmonia.
Davant l’esposa del Cronida
les Urànides s’inclinen;
altius, davant la seva carrossa,
una parella de paons fa el ventall,
amb la seva corona d’or de sobirana,
orna els seus cabells ambrosíacs.
Bella princesa! Ai, amb un dolç embat
l’amor tremola
al apropar-se a la teva majestat.
I des de la seva superba altesa,
la reina dels déus ha de demanar
el cinyell de l’encanteri
a la captivadora de cors.
*
Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.
L’amor assolella el regne de la nit,
el dolç poder màgic de Cupido
és súbdit d’Orc:
complaent, esguarda el negre rei
quan la filla de Ceres li somriu;
l’amor assolella el regne de la nit.
Celestials, els teus cants,
Traci, ressonaren fins a l’infern
i constrenyeren el seu ferotge guardià.
Minos, amb llàgrimes als ulls,
alleujà el suplici de la sentència,
tendrament, les serps salvatges
es besaren a les galtes de Megera,
cap fuet tornà a esclafir;
foragitat per la lira d’Orfeu,
el voltor fugí de Tici;
al ribatge, Leto i Cocit
minvaren llurs mormols
tot escoltant els teus cants, Traci!
Tu cantaves l’amor, Traci!
*
Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.
*
Arreu, a la natura eterna,
flaireja el seu rastre de flors
i baten les seves ales daurades.
Si des del clar de lluna
Afrodita no em fes l’ullet,
si des dels tossals del sol
o des del mar d’estrelles,
la deessa no em somrigués,
les estrelles, el sol i la llum de la lluna
no trobarien la meva ànima.
L’amor, l’amor només somriu
des dels ulls de la natura,
com des d’un mirall!
El rierol argentat remoreja amor
i l’amor li ensenya a fluir més suaument;
l’ànima l’alena en el cant
planyívol del rossinyol,
amor, amor només xiuxiueja
el llaüt de la natura.
Saviesa amb solell esguard
oh gran deessa, fes-te enrere,
recula davant l’amor!
Mai t’agenollares com un esclau davant
conqueridors ni prínceps,
agenolla’t ara davant l’amor!
Qui et precedí amb heroica audàcia,
en el rost camí de les estrelles,
vers el setial de les deïtats?
Qui esquinçà el santuari
i et mostrà l’Elisi
a través l’escletxa del sepulcre?
Si no ens seduís,
voldríem ser immortals?
Sense ell cercarien àdhuc
els esperits llurs mestre?
L’amor, tan sols l’amor mena
vers el pare de la natura,
tan sols l’amor mena els esperits.
Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.
La música i la poesia eren les seves ales i amb elles aconseguia evadir-se de les penes i misèries de la vida, que per a ell no va ser certament fàcil, i assolir el regne dels somnis, on totes les seves fantasies es convertien en meravelloses realitats.