Opus 139
Des Sängers Fluch
“La maldició del cantor”
Any 1852
Indicació de temps.- 14 cançons
1 Es stand in alten Zeiten (Erzälerin A)
2 Die Stunde ist gekommen (Harfner B, Jüngling (Treble? tenor?)
3 Schon steh’n die beiden Sänger (Erzälerin, Harfner, König B, Königin S)
4 Provenzalisches Lied (Jüngling)
5 Wie schlägt der Greis die Saiten (Chor)
6 Genug des Frühlings und der Lust (Harfner, König)
7 Ballade (Harfner, König & Chor)
8 Nicht diese wilden blut’gen Lieder (Königin, Chor, Jüngling)
9 Den Frühling kundet der Orkane Sausen (Harfner, Jüngling, König, Chor, Königin)
10 Kamt ihr hier her, mit euren Liedern (König, Königin, Chor)
11 Fangt an. Lausche Jungfrau aus den Höhen (Jüngling, Königin, Harfner, König, Chor)
12 Und wie vom Sturm zerstoben (Erzälerin)
13 Weh euch! ihr stolzen Hallen! (Harfner)
14Der Alte hat’s gerufen (Chor)
Balades per a solistes i cor amb orquestra
Orquestra.- Flautí, dues flautes, tres oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, tuba, timbales, arpa i cordes.
Llibretista.- Richard Pohl, a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Període Romàntic
1 Es stand in alten Zeiten/En temps antics
Any 1852
En clau de fa sostingut menor
Indicació de temps.- Ziemlich lebhaft (Bastant animada)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a solistes (Contralt) i cor amb orquestra
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Es stand in alten Zeiten
Erzählerin (alto solo)
Es stand in alten Zeiten ein Schloss, so hoch und hehr,
Weit glänzt’ es über die Lande bis an das blaue Meer,
Und rings von duft’gen Gärten ein blütenreicher Kranz,
Drin sprangen frische Brunnen in Regenbogenglanz.
Dort saß ein stolzer König, an Land und Siegen reich,
Er saß auf seinem Throne so finster und so bleich;
Denn was er sinnt, ist Schrecken, und was er blickt, ist Wut,
Und was er spricht, ist Geißel, und was er schreibt, ist Blut.
Einst zog nach diesem Schlosse ein edles Sängerpaar,
Der Alte mit der Harfe, er sitzt auf schmuckem Ross,
Ihm schreitet frisch zur Seite der blühende Genoss
El narrador (Contralt)
Antigament hi havia un palau, tan alt i gran,
Brillava lluny sobre la terra fins al mar blau;
Envoltat de jardins fragants, corona amb abundant floració
On brollaven fonts fresques amb centelleigs de l’arc de Sant Martí.
Allà asseia un rei orgullós, ple de terres i victòries
Es va asseure al seu tron, tan fosc i pàl·lid;
Perquè el que meditava era el terror, el que mirava era la sang
El que va dir va ser el fuet, el que va escriure va ser ràbia.
Un dia una parella noble de Minnesingers va arribar a aquest palau,
El vell amb arpa, assegut damunt d’un cavall amb capari
Al seu costat caminava feliç el seu company florit.
2 Die Stunde ist gekommen/La maledicció del trobador
Any 1852
En clau de fa sostingut menor
Indicació de temps.- Etwas markirt
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a Harfner (Baix), Jüngling (Aguts? Tenor?) amb cor i orquestra.
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Die Stunde ist gekommen
Harfner
Die Stunde ist gekommen! Nun sei bereit, mein Sohn!
Denk unsrer tiefsten Lieder, stimm an den vollsten Ton!
Nimm alle Kraft zusammen, die Lust und auch den Schmerz!
Es gilt uns heut, zu rühren des Königs steinern Herz.
Jüngling
Wie kann ein Herz ich rühren mit meiner Liederklang,
Wohin mit Frühlingswehen die Liebe nimmer drang!
Ich sang wohl oft mit Zagen, doch nie mit tiefer’m Schmerz,
Und nimmer war so finster, so bange mir um’s Herz!
Harfner
Mein Kind, was soll das Zagen! Mein Sohn, was fürchtest du?
Beschworst mit deiner Harfe doch manchen Sturm zur Ruh’.
Jüngling
Ich sang wohl oft mit Zagen, doch nie mit tiefer’m Schmerz.
Harfner
Mein Kind, den eignen Gram vergessend, blick’ auf zur Königin.
Jüngling
Ihr mahnt mich recht!
Harfner
Entrissen ihrer Heimath, welkt auf dem Thron sie hin.
Jüngling
Ihr mahnt mich recht,
[ ich kenne wohl ihr Leid,
Das klingt so bang herüber aus unsrer Jugendzeit!
[Harfner
[ Entrissen der Heimath, welkt auf dem Thron sie hin.
Jüngling
Dahin die sel’gen Träume, mich fasst ein tiefes Weh,
Da sich die Stunde nahet, wo ich sie wiederseh’!
Harfner
Nimm alle Kraft zusammen, die Lust
[ und auch den Schmerz,
[ es gilt uns heut’ zu rühren des Königs Herz.
[Jüngling
[ Ich sang wohl oft mit Zagen, doch nie mit tiefer’m Schmerz!
etc.
La maledicció del trobador
Arpista
Ha arribat l’hora! Ara estigueu preparats, fill meu!
Pensa en les nostres cançons més profundes, sintonitza el to més complet!
Reuneix totes les teves forces, el plaer i també el dolor!
Avui ens toca tocar el cor de pedra del rei.
Joventut
Com puc tocar un cor amb el so de les meves cançons,
On l’amor mai va arribar amb els dolors de la primavera!
Sovint cantava amb trepidació, però mai amb dolor profund,
I mai havia estat tan fosc, tanta por pel meu cor!
Arpista
Nen meu, per què tenir por! Fill meu, de què tens por?
Amb la teva arpa vas convocar moltes tempestes per calmar-se.
Joventut
Sovint cantava amb trepidació, però mai amb dolor profund.
Arpista
El meu fill, oblidant el seu propi dolor, mira cap a la reina.
Joventut
M’amonestes bé!
Arpista
Arrancada de casa seva, es marceix al tron.
Joventut
M’amonestes amb raó,
Conec bé el seu patiment,
Això sona tan espantós des de la nostra joventut!
Arpista
Arrencada de la seva pàtria, es marceix al tron.
Joventut
Enrere han quedat els somnis beneïts, estic atrapat per un profund dolor,
Quan s’acosta l’hora en què la tornaré a veure!
Arpista
Reuneix totes les teves forces, el teu desig
i també el dolor,
Avui hem de tocar el cor del rei.
Joves
Sovint cantava amb trepidació, però mai amb dolor profund!
etc.
3 Schon steh’n die beiden Sänger/Aviat els dos cantants
Any 1852
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Feierlich (Solemnement)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per Erzälerin, Harfner, König Baix, Königin, Soprano)
Balades per a solistes i cor amb orquestra
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Schon steh’n die beiden Sänger
Erzählerin (alto solo)
Schon stehn die beiden Sänger im hohen Säulensaal,
Und auf dem Throne sitzen der König und sein Gemahl;
Der König furchtbar prächtig wie blut’ger Nordlichtschein,
Die Königin süß und milde, als blickte Vollmond drein.
König (mit trotzigem Ausdruck)
Wir haben euch beschieden aus der Provençe Thal,
Dass eure Kunst ihr probet vor meinem hohen Gemahl;
Der Sang ist nicht für Männer, sie hat nach euch begehrt;
Singt eure besten Lieder, dass ihr sie würdig ehrt!
Harfner
Ich sang in vor’gen Tagen der Lieder mancherlei,
von alten frommen Sagen, von Minne, Wein und Mai.
Nun hab’ ich ausgesungen, ein jüng’rer stehet hier,
Singt unsres Volkes Lieder mit hell’rem Klange.
Königin
Tritt zu des Thrones Schwelle! Willkommen hier zu Land!
Lass tönen deine Harfe mit kunstgeübter Hand!
Ich will den Sängen lauschen, die ich so lang entbehrt,
Dass sie im Traum mich führen zu meiner Heimath Heerd.
Aviat els dos cantants
El narrador Contralt sol
Aviat els dos cantants es van trobar a l’alta sala de columnes,
I al tron hi havia el rei i la seva dona;
El temible i sumptuós rei, com el resplendor sagnant d’una aurora boreal,
La reina era amable i amable, la lluna plena brillava.
El rei (en un to provocador)
Us hem enviat des de les valls de la Provença
Perquè el teu art sigui posat a prova davant la meva estimada esposa;
La cançó no és per a homes, t’està esperant;
Canteu-li les vostres cançons més boniques, que us honori amb dignitat!
L’arpista
En dies enrere he cantat moltes cançons,
Llegendes pietoses d’abans, l’amor, el vi i el mes de maig.
Ara he acabat de cantar, un més jove és aquí parat,
Canta cançons del nostre país, amb accents més lleugers.
La reina
Vine al peu del tron! Benvinguts a aquest país!
Feu sonar la vostra arpa amb la vostra mà hàbil!
Vull escoltar les cançons de les quals he estat privat durant tant de temps,
Perquè en un somni em portin a casa meva.
4 Provenzalisches Lied/Cançó provençal
Any 1852
En clau de si bemoll major
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Balades per a solistes i cor amb orquestra
Per a joves
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Provenzalisches Lied
In den Talen der Provence
Ist der Minnesang entsprossen,
Kind des Frühlings und der Minne,
Holden, innigen Genossen.
Blütenglanz und süße Stimme
Konnt’ an ihm den Vater zeigen,
Herzensglut und tiefes Schmachten
War ihm von der Mutter eigen.
Selige Provencetale,
Üppig blühend wart ihr immer,
Aber eure reichste Blüte
Ist des Minneliedes Schimmer.
Jene tapfern, schmucken Ritter,
Welch ein edler Sängerorden!
Jene hochbeglückten Damen,
Wie sie schön gefeiert worden!
Sängerliebe, hoch und herrlich,
Dich will ich in heitern Bildern
Aus den Tagen des Gesang’s,
Aus der Zeit der Minne schildern:
Sängerliebe!
Cançó provençal
Era a les valls de la Provença
Aquella cançó d’amor trobadoresca va florir per primera vegada…
Fill de la primavera i de l’amor,
Companys dolços i íntims.
Va heretar del seu pare
La seva flor brillant i la seva dolça veu,
I de la seva mare va venir
El seu cor ardent i el seu profund anhel.
valls beneïdes de la Provença,
Sempre estàs ple de flors,
Però la teva flor més rica
És la brillantor de la cançó trobadoresca.
Aquells atrevits cavallers amb les seves galas,
Quina noble ordre de joglars!
Aquelles dames molt afavorides,
Que bonics van ser elogiats!
Joglar alt i esplèndid,
Et pintaré en quadres alegres
D’aquells dies de cançó,
De l’època de l’amor cortès:
L’amor d’un joglar!
5 Wie schlagt der Greis die Saiten/Com el vell colpeja les cordes
Any 1852
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Etwas bewegter (Una mica més mogut)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a cor
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
5 Wie schlagt der Greis die Saiten
Chorus
Wie schlägt der Greis die Saiten so wundervoll und mild,
Daß reicher, immer reicher der Klang zum Ohre schwillt!
Es strömet himmlisch helle des Jünglings Stimme vor,
Der Harfe Sang dazwischen wie ferner Geisterchor.
Cor
Com el vell colpeja les cordes
Com el vell colpeja les cordes, tan meravellosament i suaument,
Així que més ric, cada cop més ric el so s’infla cap a les orelles dels oients!
Celestialment brillant, la veu de la joventut flueix,
El cant de l’arpa s’intercalava com un llunyà cor d’esperits.
6 Genug des Fruhlings und der Lust/Prou de primavera i de goig
Any 1852
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Lebhaft (Animat)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Harfner (l’arpista) , König (el rei)
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Genug des Frühlings und der Lust
König
Genug des Frühlings und der Lust!
Ein bessres Lied stimmt an, ein Lied,
Das eines Mannes Brust mit Schauer füllen kann.
Eine Sage singt aus der alten Zeit, wo nur das Schwert entschied,
Wo Blut vergolten ward mit Blut,
das ist mir das schönste Lied.
Harfner
Wohl hört ich solche blut’ge Mähr,
aus Meister Ludwigs Mund, als wir durch Schwaben zogen her,
Ihr wollt! ich thu’ sie kund:
Prou de primavera i de goig
El rei:
Prou de primavera i de goig!
Entona una millor cançó, una cançó
que pugui fer estremir el pit d’un home.
Canta una llegenda del temps antic quan només decidia l’espasa,
en els que la sang es rescabalava amb sang,
aquesta és per a mi la cançó més bonica.
L’arpista:
Prou que he sentit d’aitals contes sanguinaris
de la boca del mestre Ludwig, quan travessàvem la Suàbia,
si voleu, els faré conèixer:
7 Ballade/Balada
Any 1852
En clau de re menor
Indicació de temps.- Sehr gemessen (Molt mesurat)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a arpista, rei i cor
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms (1833–1897)
Ballade
Harfner
In der hohen Hall’ saß König Sifrid:
“Ihr Harfner, wer weiß mir das schönste Lied?”
Und ein Jüngling trat aus der Schar behende,
Die Harf’ in der Hand, das Schwert an der Lende:
“Drei Lieder weiß ich; den ersten Sang,
Den hast du ja wohl vergessen schon lang:
Meinen Bruder hast du meuchlings erstochen,
Und aber, hast ihn meuchlings erstochen!
Das andre Lied, das hab’ ich erdacht
In einer finstern und stürmischen Nacht:
Mußt mit mir fechten auf Leben und Sterben,
Und aber, mußt fechten auf Leben und Sterben!”
Da lehnt er die Harfe an den Tisch,
Und sie zogen beide die Schwerter frisch
Und sie fochten lange mit wildem Schalle,
Bis der König sank in der hohen Halle.
“Nun sing’ ich das dritte und schönste Lied,
Das werd’ ich nimmer zu singen müd’:
König Sifrid liegt in seinem rotem Blut,
Und aber, liegt in seim roten Blut!”
König (für sich)
Wer ist der Harfner?
[ Die heimliche That hat Keiner geseh’n,
[ das Lied ist Verrath, das Lied ist Verrath!
[Chorus
[ Das schallt wie Rache, das klingt wie Blut!
[ Der König erblasste, das endet nicht gut!
Balada
L’arpista
A la sala superior hi havia assegut el rei Sifrid:
“Arpistes, qui sap la cançó més bonica per a mi? »
I un nen jove va sortir ràpidament de la multitud,
Arpa a la mà, espasa al maluc:
“Conec tres cançons; la primera cançó,
Sí, probablement ho has oblidat durant molt de temps,
Germà meu, el vas apunyalar amb traïció,
I de nou, el vas apunyalar traïdorament.
L’altra cançó, això és el que vaig pensar
en una nit fosca i tempestuosa:
Ell haurà de lluitar amb mi a vida o a mort,
I de nou, haurà de lluitar per la vida o la mort!
Llavors va llançar l’arpa sobre la taula,
I tots dos van treure les noves espases
I van lluitar durant molt de temps amb un soroll salvatge,
Fins que el rei va caure a la cambra alta.
“Ara canto la tercera i més bella cançó,
Que no em canso mai de cantar:
El rei Sifrid es troba a la seva sang vermella,
I encara es troba a la seva sang vermella. »
El rei (per ell)
Qui és aquest arpista?
L’acció secreta que ningú va veure,
Cantar és una traïció, cantar és una traïció!
Cor
Sembla venjança, sona sang!
El rei es torna pàl·lid, això no acabarà bé!
8 Nicht diese Wilden blit’gen Lieder/No aquests cants ferotges i sanguinaris
Any 1852
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Ruhiges Tempo (Ritme tranquil)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a reina, cor, joventut
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms
Nicht diese wilden blut’gen Lieder
Königin
Nicht diese wilden blut’gen Lieder,
Sie trüben nur den frohen Blick!
Senkt euren Flug zur Erde wieder,
Kehrt zu den Lebenden zurück!
Zu Sang und Spiel sind wir vereint,
Vom Hauch des Grabes keine Spur!
Die Wahrheit, die ihr meinet,
Lebt ja in eurem Liede nur!
Auf! singet schöner Thaten Lohn,
Wie’s edlen Barden ziemt!
Ein Lied, das Mannestugend preist,
das Vaterland uns rühmt!
Chorus
Der Männer Preis, der Helden Ruhm,
Der Krieger Schlachtgesang:
Das ist wahre Sängerthum,
Das ist der echte Klang!
Jüngling:
Wohlan es sei! Sie hat geboten, und ihren Dienst sind wir bereit.
Stimm’ an die deutsche Hymne, ein Freiheitslied aus schöner Zeit!
No aquests cants ferotges i sanguinaris
La reina:
No aquests cants ferotges i sanguinaris,
ells només enterboleixen els esguards feliços!
Abaixeu la vostra volada de nou a la terra,
retorneu als vivents!
Estem reunits per cantar i jugar,
cap indici de l’hàlit de la tomba!
La realitat a la que us referiu,
viu només en les vostres cançons!
Au! Canteu del premi a les bones accions,
com s’escau als nobles bards!
Una cançó que enalteix la virtut dels homes
ens glorifica la pàtria!
Cor:
El valor dels homes, la glòria dels herois,
el cant de batalla dels guerrers:
aquest és el veritable domini dels cantaires,
aquest és l’autèntic cant!
El jovencell:
Doncs bé, que sigui així! Ella ho ha manat i estem disposats al seu servei.
Entoneu l’himne alemany, un cant de llibertat d’un temps millor!
9 Den Fruhling kundet der OrkaneSausen-
-El xiular de l’huracà anuncia la primavera
Any 1852
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Die Viertel wie vorher (Els quarts com abans)
Per a Harfner, Jüngling, König, Chor, Königin
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
PeríodeRomàntic
Dedicatòria Johannes Brahms
Den Frühling kundet der Orkane Sausen
Jüngling und Harfner:
Den Frühling kündet der Orkane Sausen,
Der Heere Vorschrift macht die Erde dröhnen,
Und wie die Ström’ aus ihren Ufern brausen,
So wogt es weit von Deutschlands Heldensöhnen:
Der Sänger folgt durch alles wilde Grausen,
Läßt Sturm und Wogen gleich sein Lied ertönen.
Ob Donner rollen, ob Orkane wüthen,
Es wachsen frisch der jungen Freiheit Blüthen!
Wenn “Freiheit! Vaterland!” ringsum erschallet,
Kein Sang tönt schöner in der Männer Ohren;
Im Kampfe, wo solch heilig Banner wallet,
Hat sich der Mann das schönste Loos erkoren.
Dem Volke Heil, wo dieses Lied erschallet!
Dem Helden Preis, der diesem Volk geboren!
Bald blüht der Frühling, bald der gold’ne Friede,
Mit mildern Lüften und mit sanfterm Liede!
Chorus
Nicht schamrot weichen soll der Sängerorden,
Wenn Kriegerschaaren zieh’n im Glanze;
Noch ist sein Lied kein schnödes Spiel geworden,
schmückt mit dem Schwert ihn,
[ mit dem Lorbeerkranze!
[
[König (für sich)
[ Hier droht Verrath, hier droht Verrath!
Chorus
Es glänzen seine Lieder wie Blumen ringsum ihn,
[ Die Herrin hat Gefallen am jugendlichen Spiel.
[Königin
[ Willst du auf’s Neu’ dich offenbaren,
[ du mein geliebtes Heimaththal?
[ Wie in den sel’gen Jugendjahren
[ erscheinst du heute noch einmal!
Chorus
Nicht schamrot weichen soll der Sängerorden,
Wenn Kriegerschaaren zieh’n im Waffenglanze; etc.
So lasst uns dankbar krönen mit lichten Blumen ihn,
lasst ihm ein Lied ertönen, dem alle Herzen glühn!
El xiular de l’huracà anuncia la primavera
El jovencell i l’arpista:
El xiular de l’huracà anuncia la primavera,
les ordenances dels exèrcits fan retrunyir la terra,
i tal com els rius bramulen fora de llurs ribes,
així sondrolla al lluny de fills d’heroi d’Alemanya:
el cantaire segueix a través de tots els horrors ferotges,
deixa ressonar el seu cant com la tempesta i les onades.
Tant si retruny el tro, tant si bramula l’huracà,
creixen vigoroses les flors novelles de la llibertat!
Quan per totes bandes ressona “Llibertat! Pàtria!”
cap altre cant sona més formós a les orelles dels homes;
al combat, en el que aital sagrada bandera oneja,
l’home ha escollit el seu millor destí.
Visca la nació on ressona aquest cant!
Glòria a l’heroi nascut d’aquest poble!
Aviat florirà la primavera, aviat la daurada pau
amb ventijols més suaus i cançons més dolces!
Cor:
Els ordes de cantaires no han pas de retrocedir vermells de vergonya
quan les tropes de guerrers passen amb esplendor;
llur cant encara no ha esdevingut una tonada despectiva,
orneu-lo amb l’espasa,
[amb la corona de llorer!
El rei: (a part)
[Aquí amenaça traïció, aquí amenaça traïció!
Cor:
Els seus cants resplendeixen com flors al seu entorn,
[la sobirana es complau en el joc juvenil.
[La reina:
[Et vols manifestar de nou
[tu, la meva estimada vall natal?
[Com en els feliços anys de joventut
[apareixes avui una altra vegada!
Cor:
Els ordes de cantaires no han pas de retrocedir vermells de vergonya
quan les tropes de guerrers passen en l’esplendor de les armes; etc.
així doncs, amb agraïment, coronem-lo amb flors lluminoses,
que canti una cançó que arbori tots els cors!
10 Kamt ihr hier her, mit euren Liedren/Heu vingut aquí, amb els vostres cants
Any 1852
En clau de mi bemoll major
Per a König, Königin, Chor
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Dedicatòria Johannes Brahms
Període Romàntic
Kamt ihr hier her, mit euren Liedren
König
Kamt ihr hier her, mit euren Liedern
Aufruhr zu bringen unserm Thron?
Chorus
Aufs Neu’ erwacht des Königs Zorn!
Königin (bittend)
O deutet’s nicht so streng,
die Sänger ehrten nur den Meister,
der dieses Lied erdacht.
König
Hinweg! hinweg!
Königin
Doch eh’ sie zieh’n, den einen Wunsch
Gewährt mir noch, ein Lied zu hören,
Mir lieb aus früher Jugendzeit,
“Entsagung” war’s genannt;
(zu dem Jüngling)
Gewiss, du Sänger, kennst das Lied!
[Chorus
[Er wagt’s!
[
[König (arglistig)
[ Singt denn
und setzt eure Worte gut,
Dass euch belohne meine Hand.
[Chorus
[ Des Königs Lippen im Lächeln beben,
[ o dürft’ ich warnen das junge Blut.
[Königin
[ Musik, wohl braucht es solcher Stunden,
[ So heilig und so zaubervoll,
[ Wenn dieses arme Herz gesunden,
[ Das welkende genesen soll!
Heu vingut aquí, amb els vostres cants
El rei:
Heu vingut aquí, amb els vostres cants
per portar aldarulls al nostre tron?
Cor:
De nou es desperta la còlera del rei!
La reina: (suplicant)
Oh, no ho interpretis tan severament,
els cantaires tan sols honoren el mestre
que ha compost aquesta cançó.
El rei:
Fora d’aquí! Fora d’aquí!
La reina:
Però abans que marxin, concedeix-me
encara un desig, escoltar una cançó
que m’agrada de la meva primera joventut,
“Renúncia” s’anomenava:
(al jovencell)
tu, cantaire, de ben segur coneixes la cançó!
Cor:
Ell gosa!
El rei: (amb malícia)
Canteu doncs
i composeu bé les vostres paraules
perquè la meva mà us pugui recompensar.
Cor:
Els llavis del rei tremolen en un somriure,
oh, si pogués prevenir el jovenet.
La reina:
Música, bé són necessaris moments semblants,
tan sagrats i encisadors,
en els que aquest pobre cor recobri la salut
i es guareixi el que s’ha marcit!
11 Fangt an’/Comença
Any 1852
En clau de do menor
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Dedicatòria Johannes Brahams
Període Romàntic
Fangt an’
König
Fangt an!
Jüngling
Lausche, Jungfrau, aus der Höhe
Einem Liede, dir geweiht,
Daß ein Traum dich lind’ umwehe
Aus der Kindheit Rosenzeit.
Von dem kerzenhellen Saale,
Wo du throntest, blieb ich fern,
Wo um dich beim reichen Mahle
Freudig saßen edle Herrn;
Mit der Freude nur vertraut,
Hätten Frohes sie begehrt,
Nicht der Liebe Klagelaut,
Nicht der Kindheit Recht geehrt.
Jüngling und Königin
Ja, die Zeit ist hingeflogen,
Die Erinnrung weichet nie;
[König
[ Was hör’ ich! sie vergessen sich beide in dem Lied,
[ Der König zornentbrannt nach seinem Schwerte greift!
[Jüngling und Königin
[ Als ein lichter Regenbogen
[ Steht auf trüben Wolken sie.
[ Wie ein lichter Regenbogen!
[Königin
[ Schauen flieht mein süßer Schmerz,
[ Daß nicht die Erinnrung schwinde.
[ Sage das nur, ob dein Herz
[ Noch der Kindheit Lust empfinde?
[Jüngling
[ Und es schwieg der Sohn der Lieder,
[ Der am Fuß des Turmes saß;
[ Und vom Fenster klang es nieder,
[ Und es glänzt’ im dunklen Gras:
[ «Nimm den Ring und denke mein,
[ Denk an unsrer Kindheit Schöne!
[ Nimm ihn hin! ein Edelstein
[ Glänzt darauf und eine Träne!»
Königin (sich vergessend)
In Liebesarmen ruht ihr trunken,
des Lebens Früchte winken euch;
ein Blick nur ist auf mich gesunken,
doch bin ich vor euch allen reich!
Das Glück der Erde miss’ ich gern,
Und blick’, ein Märtyrer, hinan,
Denn über mir in gold’ner Ferne
Hat sich der Himmel aufgethan!
König (wüthend)
Mein Volk habt ihr verführt,
Verlockt ihr nun mein Weib?
Stirb, feiger Sklavensohn!
[Königin
[ Ach! Weh!
[Chorus
[ Weh! hin sank sein blut’ger Leib!
Comença
El rei:
Comença!
El jovencell:
Escolta, oh donzella, des de l’alçària,
una cançó dedicada a tu,
perquè suaument al teu entorn aleni un somni
del temps de roses de la infantesa.
De la sala, il·luminada amb canelobres,
on tu ocupaves el tron, jo vaig restar lluny,
on, al teu costat, en un abundós banquet
seien joiosos nobles cavallers;
habituats a la joia
havien desitjat coses alegres
i no pas honorar les lamentacions de l’amor
o els drets de la infantesa.
El jovencell i la reina:
Sí, el temps ha passat volant,
el record però mai s’esvaneix;
El rei:
Què sento! Tots dos s’obliden en la cançó,
el rei, encès de còlera, empunya la seva espasa!
El jovencell i la reina:
Com un lluminós arc de Sant Martí
està damunt els núvols ombrius.
Com un lluminós arc de Sant Martí!
La reina:
La meva dolça pena s’enfuig tot esguardant,
perquè no s’esvaneixi el record.
Digues tan sols, si el teu cor
encara sent el goig de la infantesa.
El jovencell:
I callà el fill dels cants,
el que seia al peu de la torre;
i des de dalt, a la finestra, arribava un so
i resplendia en l’herba ombrívola:
“Pren l’anell i pensa en mi,
pensa en la nostra formosa infantesa!
Pren-lo! Una pedra preciosa[hi brilla al damunt i una llàgrima!”
La reina: (oblidant-se)
Ebris reposeu en els braços de l’amor,
els fruits de la vida us fan senyals;
un esguard tan sols ha caigut sobre mi,
però jo soc més rica que tots vosaltres!
De grat em privo de la felicitat de la terra,
i esguardo, una màrtir, cap amunt,
car allà, sobre meu, en l’àuria llunyania,
el cel s’ha obert!
El rei: (furiós)
Has malejat el meu poble
i ara vols seduir la meva esposa?
Mor, covard fill d’esclaus!
La reina:
Ai! Espantós!
Cor:
Espantós! El seu cos sagnant caigué a terra!
12 Und wie vom Sturn zerstoben/I com si fos escampat per una tempesta
Any 1852
En clau de si menor
Indicació de temps.- Langsam
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Narrador
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms
Und wie vom Sturn zerstoben
Erzählerin (alto solo)
Und wie vom Sturm zerstoben ist all’ der Hörer Schwarm.
Der Jüngling hat verröchelt in seines Meisters Arm;
Der schlägt um ihn den Mantel und setzt ihn auf das Roß,
Er bind’t ihn aufrecht feste, verläßt mit ihm das Schloß.
Doch vor dem hohen Tore, da hält der Sängergreis,
Da faßt er seine Harfe, sie, aller Harfen Preis,
An einer Marmorsäule, da hat er sie zerschellt;
Dann ruft er, daß es schaurig durch Schloß und Gärten gellt:
El narrador
I com sota la influència de la tempesta la multitud d’oients es dispersa,
L’adolescent va morir als braços del seu amo
Qui l’embolica amb la seva capa i el posa al seu cavall,
El redreça i el lliga fort, i surt del palau amb ell.
Tanmateix, davant de la porta alta el vell cantant s’atura,
Allà agafa la seva arpa, a la qual atorga el major valor,
Contra una columna de marbre la va esclafar,
Aleshores el seu terrible crit ressona per palaus i jardins:
13 Weh euch! Ihr stolzen Hallen!/Ai de tu! majestuoses sales
Any 1852
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per el jovencell
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms
Weh euch! Ihr stolzen Hallen!
Harfner
Weh euch, ihr stolzen Hallen! Nie töne süßer Klang
Durch eure Räume wieder, nie Saite noch Gesang,
Nein, Seufzer nur und Stöhnen und scheuer Sklavenschritt,
Bis euch zu Schutt und Moder der Rachegeist zertritt!
Weh euch, ihr duft’gen Gärten im holden Maienlicht!
Euch zeig’ ich dieses Toten Angesicht,
Daß ihr darob verdorret, daß jeder Quell versiegt,
Daß ihr in künft’gen Tagen versteint, verödet liegt.
Weh dir, verruchter Mörder! Du Fluch des Sängertums!
Umsonst sei all dein Ringen nach Kränzen blut’gen Ruhms!
Dein Name sei vergessen, in ew’ge Nacht getaucht,
Sei, wie ein letztes Röcheln, in leere Luft verhaucht!
Weh dir! Weh dir!
Ai de tu! majestuoses sales
L’arpista
Ai de tu! habitacions majestuoses! Mai una dolça melodia El rei
tornarà a ressonar als teus espais, mai més cordes ni cançons.
No! Només els sospirs i els gemecs dels passos dels esclaus temibles,
Fins que el fantasma venjador et redueix a runes i podridura.
Ai de vosaltres, jardins olorosos, a la delicada llum del maig!
Us mostro la cara desfigurada d’aquest mort,
Perquè per això t’assequis, perquè s’assequi cada primavera,
Perquè en dies futurs, fossilitzat, et converteixis en un desert.
Ai de tu, infame assassí! Maledicció de la Germandat dels Minnesingers!
Que totes les teves baralles siguin en va fins després de les teves corones fúnebres de sagnant record
El teu nom sigui oblidat, submergit en la nit eterna,
Estigueu, com un darrer sonall de la mort, exhalat en un espai buit!
Ai de tu! Ai de tu!
14 Der Alte hat’s gerufen/El vell ho va cridar
Any 1852
En clau de do menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Richard Pohl (1826-1896) a partir de Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a cor
Període Romàntic
Dedicatòria Johannes Brahms
Der Alte hat’s gerufen
Chorus
Der Alte hat’s gerufen, der Himmel hat’s gehört,
Die Mauern liegen nieder, die Hallen sind zerstört;
Noch Eine hohe Säule zeugt von verschwundner Pracht;
Auch diese, schon geborsten, kann stürzen über Nacht.
Und rings statt duft’ger Gärten ein ödes Heideland,
Kein Baum verstreuet Schatten, kein Quell durchdringt den Sand,
Des Königs Namen meldet kein Lied, kein Heldenbuch;
Versunken und vergessen! Das ist des Sängers Fluch.
El vell ho va cridar
Cor
El vell ho va cridar, el cel ho va sentir,
Les parets s’han ensorrat, les habitacions estan destruïdes,
Una columna alta encara testimonia aquest esplendor desaparegut,
Aquest també, ja dividit, bolcarà a la nit.
I al voltant, en lloc de jardins olorosos, un erm desert,
Ni un arbre projecta la seva ombra, ni una font brolla de la sorra,
El nom del rei no s’esmenta en cap cançó o història heroica;
Desaparegut i oblidat! És la maledicció del cantant
Aquest darrer aforisme m’ha marcat durant molts anys, i espero que segueixi fent-ho durant la resta de la meva vida. Ahir mateix vaig tenir una conversa amb la meva professora de piano i li vaig dir la meva intenció d’aprendre “realment” i amb seriositat a tocar el piano. Quan em va respondre que s’alegrava de la meva actitud i em desitjava sort en la meva «nova etapa de coneixement», m’adono que ella, segurament, sigui de les que també pensa que l’aprenentatge no té fi, que mai no s’ha de dir « ja sé tot sobre alguna cosa»: sempre queden coses per descobrir, dominar… la seva actitud rebel·la molt sobre la seva humilitat, com a persona i com a professora.