Opus 98b
Rèquiem per a Mignon
Any 1849
En clau de do menor
Indicació de temps.- 6 moviments
1 Wen bringt ihr uns zu stillen Gessellschaft? – Langsam (do minore) – coro
2 Ach! Wie ungern brachten wir ihn her! – Etwas bewegter (do minore) – soprano e contralto soli
3 Seht die machtigen Fleugel doch an! – Lebhaft (do maggiore) – coro
4 In euch lebe die bildende Kraft – Feierlich, doch nicht zu langsam (fa maggiore) – coro
5 Kinder, kehret in’s Leben zuruck! – Die Viertel wie vorher die Halben (do maggiore) – basso solo
6 Kinder, eilet in’s Leben hinan! – Lebhaft (do maggiore) – coro
, 2 flauti, 2 oboi, 2 clarinetti, 2 fagotti, 2 corni, 2 trombe, 3 tromboni,
Per a veus solistes, cor i orquestra (1849) Soprano, Contralt, Tenor, Baix; cor mixt (SSAAB)
Orquestra.- 2 flautes, 2 obès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 corns, 2 trompetes, 3 trombons, timpan, arpa, cordes.
És sabut que al segle XIX les interrelacions entre música i societat eren, en molts aspectes, molt més intenses que avui, fins i tot als països de parla germànica, i que en aquest context de civilització un paper prevalent de difusió cultural va ser exercit per associacions de cant coral i la seva producció relacionada, independentment de la mida o la qualitat del nombre d’intèrprets contractats de tant en tant. Aquest tipus d’activitats satisfà també les necessitats espirituals d’una gran part de les classes populars que es reconeixien especialment en composicions com el Lied per a moltes veus o la Cantata, profana, quasi com si trobessin en aquestes obres una mena de contrapartida musical l’art figuratiu de l’època, de Schwind a Thoma, per la presència caracteritzadora d’elements comuns, com el culte als bons sentiments i la natura, la propensió tant al fantàstic com al tret de devota humilitat, la transfiguració dels ideals de el passat i el reconfortant confiar que la vida eterna es podria tornar a reflectir en les obres quotidianes.
Estructuralment proper a l’esquema de la Cantata es troba el Rèquiem per Mignon, segons la constant bipolar que impregna tota la producció vocal de la maduresa de Schumann, tant conceptual com executiva: d’una banda, de fet, l’autor era un convençut creient que el La cantata com a gènere que es beneficiarà de particular favor popular en el futur, d’altra banda, la composició d’aquestes obres es va veure estimulada per la intensa activitat musical específica realitzada després de 1847, entre Dresden i Düsseldorf. El model de la Cantata de l’època barroca i prebarroca va estar, sens dubte, sempre present a Schumann tant en la seva pràctica concertística com en el seu enfocament ideal, com és evident en diversos escrits posteriors al 1832 quan, en relació a una obra de Carl Loewe sobre la vida de Johannes Hus, s’expressava en aquests termes: «La paraula decisiva encara no s’ha dit sobre aquest tipus de composició vocal en què s’obre un camí autònom entre el treball dels temes sagrats i l’oratòria dramàtica, sempre que la inspiració de l’artista s’encén per figures ideals extraordinàries, com Hus precisament, o com Gutenberg, Luther, Winkelried, o com Goethe: l’obra de Loewe és presagi de nous temps, quan la societat civil no teixirà la seva vida només entre l’església o l’òpera. casa »…
El Rèquiem per Mignon és essencialment una obra “laica”, encara que el terme “religiós” s’adjunti al manuscrit: en realitat, aquesta qualificació especifica una indicació expressiva que testimonia i confirma la maduració, en el fons de la consciència de Schumann, d’aquells casos espirituals que després es manifesten a la Missa op. 147 i al Rèquiem en re bemoll major op. 148, escrit sobre textos litúrgics catòlics tot i que el compositor era protestant. La música del Rèquiem per Mignon es remunta a l’any 1849, quan Schumann vivia a Dresden i estava ocupat, tant a nivell concertístic com creatiu, interpretant i preparant obres per a associacions corals que va dirigir a partir de 1847 quan va substituir Ferdinand Killer a la direcció primer. per un conjunt vocal masculí i després per un cor mixt l’any següent, respectivament el «Liedertafel» i el «Verein für Chorgesang». El 3 de juliol de 1848 Schumann, no sense orgull, va assenyalar a Brendel que aquell dia havia aconseguit fer cantar a primera vista “la Missa Solemnis de Beethoven, així com la Comala de Gade”: però en el repertori hi havia les obres principals de Bach, Händel i Palestrina. El 1849, amb motiu de les celebracions solemnes del centenari del naixement de Goethe, a més de la representació parcial de les Escenes de Faust a Leipzig i Weimar, Schumann es va dedicar a la composició del Rèquiem per Mignon, influenciat per la forta impressió. provocada per la lectura del «Wilhelm Meister». Abans només havia musicat cinc dels poemes de Goethe inclosos en el cicle Myrthen. Amb la diferència, però, que mentre els temes conceptuals i el despreniment serè de l’art poètic de Goethe s’adaptaven poc a l’apassionat ardor del jove Schumann, la malenconia que travessa l’univers filosòfic i espiritual del “Wilhelm Meister” va aixecar un dolorós. assonància en el fons del compositor madur, era com si ja sentís en ell mateix els foscos presagis del tràgic crepuscle de la vida i, per tant, anhelés la serenitat de la saviesa. També l’any 1849 Schumann va escriure nou Lieder per a veu i piano sobre textos inspirats en el «Wilhelm Meister», agrupats a l’opus 98/a, i impregnats d’un melos patètic i elegíac, en comparació amb el qual el clima poètic del Rèquiem per Mignon (op. 98/b) configura la segona part, marcant la seva culminació expressiva.
Estructuralment, el Rèquiem per Mignon sembla dividit en sis seccions que se succeeixen sense cap interrupció, tot i estar mútuament ben diferenciades en tempos, tonalitat i característiques expressives. L’incipit és en do menor i pres.
Luigi Bellingardi
VORWORT
Am Abend fanden die Exequien für Mignon statt. Die Gesellschaft begab sich in den Saal der Vergangenheit und fand denselben auf das sonderbarste erhellt und ausgeschmückt. Mit himmelblauen Teppichen waren die Wände fast von oben bis unten bekleidet, so dass nur Sockel und Fries hervorschienen. Auf den vier Candelabern in den Ecken brannten grosse Wachsfackeln, und so nach Verhältniss auf den vier kleineren, die den Sarkophag umgaben. Neben diesem standen vier Knaben, himmelblau mit Silber gekleidet und schienen einer Figur, welche auf dem Sarkophag ruhte, mit breiten Fächern von Straussenfedern Luft zuzuwehn. Die Gesellschaft setzte sich und zwei Chöre fingen mit holdem Gesang an zu fragen:
Cor
Wen bringt ihr uns zur stillen Gesellschaft?
Einen müden Gespielen bringen wir euch; lasst ihn unter euch ruhn, bis das Jauchzen himmlischer Geschwister ihn dereinst wieder aufweckt!
Erstling der Jugend in unserm Kreise, sei willkommen! Mit Trauer, willkommen, mit Trauer willkommen! Dir folge kein Knabe, kein Mädchen nach! Nur das Alter nahe sich willig und gelassender stillen Halle, und in ernster Gesell¬schaft ruhe das liebe, liebe Kind, das liebe Kind!
Solista
Ach! wie ungern brachten wir ihn her!
Ach! und er soll hier bleiben! Lasst uns auch bleiben, lasst uns weinen, lasst uns weinen an seinem Sarge, an seinem Sarge! Ach! wie ungern brachten wir ihn her!
Cor
Seht die mächtigen Flügel doch an! Seht das leichte, reine Gewand! wie blinkt die gold’ne, wie blinkt die Binde vom Haupt! Seht! seht! seht! Seht die schöne, würdige Ruh’!, seht die mächtigen Flügel doch an, seht das reine Gewand, die schöne würdige Ruh’! das reine Gewand! Ach! die Flügel heben sie nicht! im leichten Spiele flattert es nicht mehr, nicht mehr; Seht, wie blinkt die gold’ne Binde vom Haupte! als wir mit Rosen kränzten ihr Haupt, blickte sie hold und freundlich nach uns, Seht die Schöne Ruh’! blickte sie hold und freundlich nach uns.
Seht die Flügel doch an, Ach! die Flügel heben sie nicht! Schaut mit den Augen des Geistes hinan!
Cor
In euch lebe die bildende Kraft, die, das Schönste, das Höchste, hinauf über die Sterne das Leben trägt.
Aber ach! wir vermissen sie hier, in den Gärten wandelt sie nicht! Schaut hinan! wir vermissen sie hier, mit des Augen des Geistes hinan! wir vermissen sie hier, in den Gärten wandelt sie nicht, sammelt der Wiese Blumen nicht mehr.
Schaut hinan! Lasst uns weinen! wir lassen sie hier!
Lasst uns weinen und bei ihr bleiben! Schaut hinan!
Solista i cor
Kinder, kehret in’s Leben zurück! Eure Thränen trockne die frische Luft, die um das schlangelnde Wasser spielt Entflieht der Nacht! Tag und Lust und Dauer ist der Lebendiger Loos, Tag und Lust und Dauer ist der Lebend’gen Loos! Auf, wir kehren in’s Leben zurück! Gebe der Tag uns Arbeit und Lust, bis der Abend uns Ruhe bringt, – Schlaf uns erquickt, und der Schlaf uns erquickt!
Cor
Kinder! eilet in’s Leben hinan! In der Schönheit reinem Gewände begegne euch die Liebe mit himmlischem Blick und dem Kranz der Unsterblicheit!
Auf! wir kehren in’s Leben zurück! Auf Kinder! eilet in’s Leben hinan!
Pròleg
Al vespre va tenir lloc el funeral de Mignon. La companyia va anar al Saló del Passat i el va trobar estranyament il·luminat i decorat. Les parets estaven cobertes quasi de dalt a baix amb catifes de color blau cel, de manera que només es veia el sòcol i el fris. Quatre grans espelmes de cera cremaven sobre quatre canelobres de les cantonades i el mateix nombre en proporció als quatre més petits que envoltaven el sarcòfag col·locat al mig.
A prop d’això hi havia quatre nens, vestits amb túnica platejada i blava, i semblava que avennisaven suaument amb grans ventalls d’estruç una figura estirada al sarcòfag. La companyia es va asseure i dos cors van començar a demanar amb dolç cant;
Cor
A qui ens portes a la companyia silenciosa?
Et portem un company de jocs cansat; Que descansi entre vosaltres fins que els crits dels germans celestials el tornin a despertar!
Primers fruits de la joventut del nostre cercle, sigueu benvinguts! Amb tristesa, benvinguts, amb tristesa, benvinguts! Que cap nen o nena et segueixi! Només la vellesa s’acosta a la sala tranquil·la de bon grat i amb calma, i en companyia seriosa que l’estimat, estimat nen, l’estimat nen descansi!
Solo
Oh! amb quina mala gana el vam portar aquí!
Oh! i s’hauria de quedar aquí! Quedem-nos també, plorem, plorem al seu taüt, al seu taüt! Oh! amb quina mala gana el vam portar aquí!
Cor
Mireu les ales poderoses! Mireu la llum, roba pura! Com parpelleja la daurada, com parpelleja la diadema! Mira! veure! veure! Mira el repòs bell i digne! Mira les ales poderoses, mira la roba pura, el descans bell i digne! la roba pura! Oh! no aixequen les ales! En el joc de llum ja no aletea, ja no; Mireu com brilla la banda daurada del seu cap! Quan li vam coronar el cap amb roses, ens va mirar amb dolçor i amabilitat: Heus aquí el bonic descans! Ens va mirar d’una manera amable i amable.
Mira les ales, oh! no aixequen les ales! Mira amb els ulls de l’esperit!
Cor
En tu viu la força creadora que aixeca, més enllà de les estrelles, la cosa més gran, més bella de la vida.
Però aquí, ai, el trobem a faltar, ja no passeja pels jardins.
Mira cap amunt! Però aquí el trobem a faltar, amunt amb els ulls de l’esperit, però aquí el trobem a faltar, ja no passejant pels jardins, ja no collint flors als prats. Mira allà dalt! Deixa’ns plorar! i queda’t amb ella! Mira allà dalt! Plorem, la deixarem aquí.
Plorem i quedem amb ella! Mira allà dalt!
Solista i Cor
Nens, torneu a la vida! Asseca les teves llàgrimes amb l’aire fresc que juga al voltant de les aigües serpentejants. El dia i el plaer i la durada és la part viva, el dia i el plaer i la durada és la part viva! Tornem a la vida! Que el dia ens doni feina i plaer fins que el vespre ens faci descansar, – el somni ens refresca, i el son ens refresca!
Cor
Nens! afanya’t a la vida! En la bellesa de les peces pures, que l’amor et trobi amb una mirada celestial i la corona de la immortalitat!
Encès! tornem a la vida! Aquí els nens! afanya’t a la vida!
Franz Liszt va pensar en això com una addició com un cop mestre; descrivint-ho en un article per a la Neue Zeitschrift fur Musik (la revista musical que el mateix Schumann havia fundat el 1834) com els sospirs sobre una tomba que cobreix el sofriment i la bellesa, l’enyor i la desgràcia, un acord final per a una vida de dissonàncies angoixades.