Opus 89
Sis Gesange (Cants)
Any 1850
Indicació de temps.- Es stürmet am Abendhimmel (Do menor)
Heimliches Verschwinden (La major)
Herbstlied (Do minor / Re bemoll major)
Abschied vom Walde (Si bemoll menor menor)
Ins Freie (Si bemoll major)
Röselein, Röselein! (La major)
Llibretista.- Wilhelm Schöpff – Wilfried von der Neun va ser el pseudònim de Friedrich Wilhelm Traugott Schöpff (1826 – 1916)
Any 1850
En clau de do sostingut menor
Indicació de temps.- Nicht Schenll (No ràpidament)
Llibretista.- Wilfried von der Neuen (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Es Stürmet am Abendhimmel
Es stürmet am Abendhimmel,
Es zittert der Sonne Licht,
Im Äther die eine Wolke
Von Lust und Lieb’ ihr spricht.
Die Wolke, vom Sturm gezogen,
Dehnt weit die Arme aus,
Sie glüht im Purpur der Liebe
Und wirbt im Sturmgebraus.
Da scheidet die Braut von dannen,
Die Wolke der Sturm entrafft;
Der Purpur ist all verschwunden,
Schwarz ist sie und grausenhaft.
Tempesta al cel del capvespre
Tempesta al cel del capvespre,
tremola la llum del sol,
a l’èter, un núvol solitari
li parla del goig de l’amor.
El núvol, arrossegat per la tempesta,
obre els seus braços,
encès amb el color porpra de l’amor,
galanteja enmig del bramul de la tempesta.
Llavors el sol se’n va,
el núvol és arrabassat per la tempesta;
desapareix del tot el color porpra,
el núvol esdevé negre i espaventós.
2 Heimliches Verschwinden/De nit, a una hora desconeguda
Any 1850
En clau de fa sostingut menor
Indicació de temps.- Nicht Schenll (No ràpidament)
Llibretista.- Wilfried von der Neuen (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Heimliches Verschwinden
Nachts zu unbekannter Stunde
Flieht der liebe Lenz die Flur,
Küßt, was blüht, still in der Runde
Und verschwindet sonder Spur.
Rings von seinen Küssen prangen
Früh die Blumen hold verschämt,
Daß an ihrem Mund zu hangen,
Schmetterling sich nicht bezähmt.
Doch die Leute draußen sagen,
Daß der Lenz vorüber sei;
Und an wetterheißen Tagen
Kennt man Sommers Tyrannei.
Und wir denken dran beklommen,
Daß der Lenz so heimlich floh;
Daß er Abschied nicht genommen,
Ach! das läßt uns nimmer froh.
Also schmerzt es, geht das erste
Lieb ohn’ Abschied von uns fort.
Ruhig trügen wir das Schwerste,
Spräch’ sie aus das Scheidewort.
De nit, a una hora desconeguda
De nit, a una hora desconeguda,
l’estimada primavera s’enfuig dels camps,
besa en silenci tot el que floreix a l’entorn
i desapareix sense deixar cap rastre.
Al voltant de les seves besades, resplendeixen
de bon matí les flors, enciseres i modestes,
perquè les papallones no s’estiguin
de posar-se a llurs boques.
Però allà fora la gent diu
que s’ha acabat la primavera,
i que en els dies de forta calor,
hom coneix la tirania de l’estiu.
I nosaltres, afeixugats, pensem
que la primavera secretament se n’ha anat
sense acomiadar-se de nosaltres,
ai! Això no ens deixa pas contents.
Així mateix, ens fa molt de mal quan
el primer amor se’n va sense dir adéu.
Calmosament suportaríem la pena
si hagués dit una paraula de comiat.
3 Herbstlied/Cançó de tardor
Any 1850
En clau de do sostingut menor
Indicació de temps.- Massig (Moderat)
Llibretista.- Wielfried von der Neum (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Herbstlied
Durch die Tannen und die Linden
Spinnt schon Purpur her und hin;
Will mich Wehmut überwinden,
Daß ich bald im Herbste bin.
Nimmer! denn vom Walde klingen
Märlein mir und Sprüchelein,
Die mir süße Tröstung bringen
Ob erstorbnem Sonnenschein.
Ja, erstorben ist die Sonne
Und ihr Strahl ist ohne Macht!
Dennoch spricht von ferner Wonne
Greiser Wipfel Farbenpracht.
Cançó de tardor
Entre els avets i els til·lers
ja fila el color porpra, d’ací i d’allà;
em vol dominar la tristor
perquè aviat jo també seré a la meva tardor.
Jamai! Car des del bosc ressonen
llegendes i proverbis per a mi,
que em porten un dolç reconfort
malgrat l’esclat morent del sol.
Sí, el sol s’ha esmorteït
i els seus raigs ja no tenen força,
tot i això, la riquesa de colorit de les capçades
parla encara d’un goig llunyà.
4 Abschied vom Walde/Adéu al bosc
Any 1850
En clau de re bemoll major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Més lent)
Llibretista.-Wielfried von der Neun (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Abschied vom Walde
Nun scheidet vom sterbenden Walde
Der Wandrer mit Herz und Mund:
»Wie wardst du mir lieb so balde,
Was sangst du mir vor allstund!
Wohl wußt’ ich deine Sprache,
Wohl kannt’ ich deinen Sang,
Und will’s an manchem Tage
Nachsingen trüb und bang.
Doch nun, o Wald, dein Rauschen,
Dein Brausen laß mir sein!
Nicht alles mag ich tauschen
Für Herbstes Melodein!«
Adéu al bosc
Adés, del bosc morent, el caminant
pren comiat amb el seu cor i els seus llavis:
“Que de pressa vaig començar a estimar-te,
com cantaves tothora per a mi!
Jo entenia bé el teu llenguatge,
coneixia bé el teu cant,
i molts dies voldria encara
imitar-los, amb tristor i angoixa.
Però ara, oh bosc, la teva remor,
el teu brogit, em deixen de banda!
Per res no voldria canviar
les melodies de la tardor!”
5 In’s Freie/A l’aire lliure
Any 1850
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Frisch (Fresc)
Llibretista .- Wielfried von der Neun (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
In’s Freie
Mir ist’s so eng allüberall!
Es schlägt das Herz mit lautem Schall,
Und was da schallt, sind Lieder!
Aus düstrer Mauern bangem Ring
Flieg’ ich ins Weite froh und flink:
Da atm’ ich Wonne wieder!
Da flattert aus der offnen Brust
Die Sehnsucht nach verrauschter Lust
Und nach gehoffter Wonne:
Die Winde tragen’s himmelan,
Die Gräslein geben Fürbitt’ dran,
Sich neigend in der Sonne.
Mir ist’s so eng allüberall!
Es schlägt das Herz mit lautem Schall,
Und was da schallt, sind Lieder!
Aus düstrer Mauern bangem Ring
Flieg’ ich ins Weite froh und flink:
Da atm’ ich Wonne wieder,
Da atm’ ich Wonne wieder;
Es schlägt das Herz mit lautem Schall,
Und was da schallt, sind Lieder!
A l’aire lliure
Em sento tan oprimit per tot arreu!
El meu cor batega amb un fort ressò,
i el que allà ressona són cançons!
Lluny de l’angoixant cercle de llòbrecs murs,
volo vers l’espai lliure, joiós i lleuger:
allà puc respirar de nou el goig!
Llavors, del meu pit obert es remou
un anhel per als plaers perduts
i per al goig que desitjava:
el vent els porta cap al cel,
els brins d’herba fan de mitjancers
vinclant-se vers el sol.
Em sento tan oprimit per tot arreu!
El meu cor batega amb un fort ressò,
i el que allà ressona són cançons!
Lluny de l’angoixant cercle de llòbrecs murs,
volo vers l’espai lliure, joiós i lleuger:
allà puc respirar de nou el goig,
allà puc respirar de nou el goig;
el meu cor batega amb un fort ressò,
i el que allà ressona, són cançons!
6 Röselein, Röselein/Petita rosa, Petita rosa
Any 1850
En clau de la menor
Indicació de temps.- Nicht Schenll (No ràpidament)
Llibretista.- Wielfried von der Neun (1826 – 1916)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Röselein
Röselein, Röselein,
Müssen denn Dornen sein?
Schlief am schatt’gen Bächelein
Einst zu süssem Träumen ein,
Sah in goldner Sonne-Schein
Dornenlos ein Röselein,
Pflückt’ es auch und küsst’ es fein,
“Dornloses Röselein!”
Ich erwacht’ und schaute drein:
“Hatt’ ich’s doch! wo mag es sein?”
Rings im weiten Sonnenschein
Standen nur Dornröselein!
Und das Bächlein lachte mein:
“Lass du nur dein Träumen sein!
Merk’ dir’s fein, merk’ dir’s fein,
Dornröslein müssen sein!
Petita rosa, petita rosa!
Petita rosa, petita rosa,
has de tenir espines?
Un cop em vaig adormir prop del rierol ombriu
i vaig tenir un dolç somni
en el que, a l’auri esclat del sol,
vaig veure una petita rosa sense espines,
la vaig collir i la vaig besar delicadament.
“Una rosa sense espines!”
Em vaig despertar i vaig mirar a l’entorn:
“Però si jo la tenia! On pot estar?”
Tot al voltant, a la plena llum del sol
només hi havia roses amb espines!
I el rierol se’n rigué de mi:
“Deixa estar el teu somni!
Remarca-ho bé, assabenta-te’n,
les roses han de tenir espines!”
“La música és el llenguatge que em permet comunicar-me amb el més enllà”