Opus 40
Cinc Lieders per a veu i piano
Any 1840
Indicació de temps.- 5 cançons
Märzveilchen
Muttertraum
Der Soldat
Der Spielmann
Verratene Liebe
Llibretistes.-1-4. Adelbert von Chamisso (1781-1839), després Hans Christian Andersen (1805-1875)
5. Adelbert von Chamisso, després Claude Charles Fauriel (1772-1844)
Dedicatòria Hans Christian Andersen (1805–1875)
Per a veu i piano
Període Romàntic
L’any 1840 es coneix com l'”any de la cançó” de Robert Schumann quan, després de llargues i estresants batalles amb el seu antic professor Friedrich Wieck, el compositor finalment es va permetre casar-se amb la seva filla i alumna, la pianista molt talentosa Clara Wieck. Fins i tot abans de l’anhelada data del casament del setembre de 1840, a principis d’aquest any es van crear una gran quantitat de composicions de cançons, un gènere que Schumann no es va preocupar durant dotze anys. Les seves anomenades “cançons juvenils”, compostes el 1827/28, van romandre inèdites durant la vida del compositor. Se sap que les primeres 23 obres amb números d’opus, creades fins al 1840 i publicades per a la impressió pel mateix Schumann, pertanyen exclusivament al camp de la música per a piano. Només després que Schumann creu que ha il·luminat les més diverses varietats i formes d’aquest gènere, sembla haver arribat el moment adequat perquè torni a incloure la veu cantant a la seva obra. Com passa sovint en el seu camí creatiu, això succeeix de manera força sistemàtica i, en certs aspectes, per arranjaments: Schumann es dedica exclusivament a un gènere musical o a un lletrista concret durant un període de temps més llarg i amb una quantitat d’energia sorprenentment gran.
En casos extrems, aquest procés només dura uns quants dies, com passa amb les seves cançons opus 40.
1- Märzveilchen/Violetes de març
Any 1840
En clau de re menor
Indicació de temps.- Nicht schnell, innig (No ràpidament, íntimament)
Llibretista.- Adelbert von Chamisso (1781-1839), traduït per Hans Christian Andersen (1805-1875)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Märzveilchen
Der Himmel wölbt sich rein und blau,
Der Reif stellt Blumen aus zur Schau.
Am Fenster prangt ein flimmernder Flor.
Ein Jüngling steht, ihn betrachtend, davor.
Und hinter den Blumen blühet noch gar
Ein blaues, ein lächelndes Augenpaar.
Märzveilchen, wie jener noch keine gesehn!
Der Reif wird angehaucht zergehn.
Eisblumen fangen zu schmelzen an,
Und Gott sei gnädig dem jungen Mann!
Violetes de març
El cel s’arqueja pur i blau,
el gebre exposa les flors a la vista.
A la finestra llueix una tremolosa florida.
Un jovencell és al davant, esguardant-la.
I darrera les flors destaquen
un parell d’ulls blaus, somrients.
Violetes de març, com ningú ha vist encara!
Amb una alenada el gebre es fondrà.
Les flors glaçades comencen a fondre’s,
i que Déu sigui benigne amb el jovencell!
2-Muttertraum/Somni d’una mare
Any 1840
En clau de re menor
Indicació de temps.- Langsam (Lent)
Llibretista.- Hans Andersen ((1805-1875) traduït per Adalbert von Chamisso (1781-1839)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Muttertraum
Die Mutter betet herzig und schaut
Entzückt auf den schlummernden Kleinen;
Er ruht in der Wiege so sanft, so traut,
Ein Engel muß er ihr scheinen.
Sie küßt ihn und herzt ihn; sie hält sich kaum,
Vergessen der irdischen Schmerzen;
Es schweift in der Zukunft ihr Hoffnungstraum;
So träumen Mütter im Herzen.
Der Rab’ indeß mit der Sippschaft sein
Kreischt draußen am Fenster die Weise:
Dein Engel, dein Engel wird unser sein!
Der Räuber dient uns zur Speise!
Somni d’una mare
La mare prega dolçament i esguarda
amb encís el seu fillet que s’adorm;
ell jau al bressol, tan tendre, tan delicat,
li deu semblar un àngel.
Ella el besa i l’acarona; a penes es pot retenir,
oblidant les penes terrenals,
els seus somnis d’esperança vagaregen al futur;
així somien les mares dins del seu cor.
Mentrestant el corb, amb el seu clan
a fora a la finestra, gralla una tonada:
el teu àngel, el teu àngel serà nostre!
El brivall serà el nostre menjar!
3- Der Soldat/El soldat
Any 1840
En clau de re menor
Indicació de temps.- Nicht zu langsam (No massa lent)
Llibretista.-Hans Andersen (1805-1875), traduït per Adelbert von Chamisso (1781-1839)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Der Soldat-Es geht bei gedämpfter
Wie weit noch die Stätte! der Weg wie lang!
O wär’ er zur Ruh und alles vorbei!
Ich glaub’, es bricht mir das Herz entzwei!
Ich hab’ in der Welt nur ihn geliebt,
Nur ihn, dem jetzt man den Tod doch gibt.
Bei klingendem Spiele wird paradiert;
Dazu bin auch ich kommandiert.
Nun schaut er auf zum letzten Mal
In Gottes Sonne [freudigen]1 Strahl, —
Nun binden sie ihm die Augen zu —
Dir schenke Gott die ewige Ruh’.
Es haben [die]2 Neun wohl angelegt,
Acht Kugeln haben vorbei gefegt;
Sie [zitterten]3 Alle vor Jammer und Schmerz —
Ich aber, ich traf ihn mitten [in’s]4 Herz.
Camino al so esmorteït del tambor
Camino al so esmorteït del tambor;
que lluny és el lloc! Que llarg el camí!
Oh, si pogués descansar i tot hagués passat!
Crec que se’m partirà el cor!
En aquest món, només a ell he estimat,
només a ell, a qui ara hom vol afusellar!
Desfilen al so de la banda
i jo també hi soc comandat.
Per darrera vegada, ell esguarda
els joiosos raigs del sol de Déu,
ara li posen una bena als ulls –
que Déu et doni la pau eterna!
Els nou han apuntat els fusells;
vuit bales han sortit disparades.
Tots tremolen d’aflicció i de dolor –
però jo l’he encertat al bell mig del seu cor.
4- Der Spielmann/El músic
Any 1840
En clau de re menor
Indicació de temps.- Quasi presto
Llibretista.- Hans Andersen (1805-1875) , traduït per Adalbert von Chamisso (1781-1839)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Der Spielmann
Im Städtchen gibt es des Jubels viel,
Da halten sie Hochzeit mit Tanz und [mit]1 Spiel.
[Dem]2 Fröhlichen blinket der Wein so rot,
Die Braut nur gleicht dem getünchten Tod.
Ja tot für den, den nicht sie vergißt,
Der doch beim Fest nicht Bräutigam ist:
Da steht er immitten der Gäste im Krug,
Und [streichet]3 die Geige lustig genug.
Er [streichet]3 die Geige, sein Haar ergraut,
Es [springen]4 die Saiten gellend und laut,
Er drückt sie ans Herz und achtet es nicht,
Ob auch sie in tausend Stücken zerbricht.
Es ist gar grausig, wenn einer so stirbt,
Wenn jung sein Herz um Freude noch wirbt.
Ich mag und will nicht länger es sehn!
Das möchte den Kopf mir schwindelnd verdrehn. —
Wer heißt euch mit Fingern zeigen auf mich?
O Gott – bewahr uns gnädiglich,
Daß keinen der Wahnsinn übermannt;
Bin selber ein armer Musikant.
El músic
A la petita ciutat hi ha una gran alegria,
s’hi fa un casament amb música i dansa,
per als convidats, el vi brilla ben vermell,
només la núvia està pàl·lida com una morta.
Sí, morta per aquell a qui no ha oblidat,
i que tanmateix a la festa no és el nuvi:
ell és allà, a la guingueta, enmig dels convidats
i toca el violí prou ben alegrament.
Ell toca el violí, els seus cabells s’agrisen,
sonen les cordes, estridents i fort,
l’estreny al seu cor sense tenir compte
de si es trenca en mil trossos.
És ben horrible quan un mor d’aquesta manera,
quan el seu jove cor malda encara per la felicitat.
No puc ni vull veure-ho per més temps!
Això em faria trastornar el cap.
Qui sou vosaltres que em senyaleu amb el dit?
Oh Déu – protegeix-nos amb la teva gràcia,
que ningú sigui dominat per la follia;
no soc res més que un pobre músic.
5- Verratene Liebe/Amor traït
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- Leicht (Lleuger)
Llibretista.- Adalbert von Chamisso (1781-1839)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Verratene Liebe
Da nachts wir uns küßten, o Mädchen,
hat keiner uns zugeschaut.
Die Sterne, die standen am Himmel,
wir haben den Sternen getraut.
Es ist ein Stern gefallen,
der hat dem Meer uns verklagt,
da hat das Meer es dem Ruder,
das Ruder dem Schiffer gesagt.
Da sang [der selbige]1 Schiffer
es seiner Liebsten vor.
Nun singen’s auf Straßen und Märkten
die [Knaben und Mädchen]2 im Chor.3
Mentre de nit es besàvem, oh noia
Mentre de nit es besàvem, oh noia,
ningú ens estava mirant.
Les estrelles que estaven al cel,
en elles havíem confiat.
Fou una estrella que caigué
la que ens delatà al mar,
llavors el mar ho digué al rem,
i el rem ho digué al mariner.
Després, el mateix mariner
ho cantà davant la seva estimada.
Ara, als carrers i als mercats,
els nois i les noies ho canten en un cor.
Robert Alexander Schumann
La música és la medicina que necessita el món per guarir.
La cèlebre frase de Robert Schumann “La música és la medicina que necessita el món per guarir” resumeix de manera sorprenent el poder transformador i curatiu de la música. Al llarg de la història, hem estat testimonis de com la música ha estat capaç de brindar alleugeriment i consol en moments de profund dolor i patiment. La seva capacitat per evocar emocions, despertar sentiments i transmetre un missatge universal la converteix en un llenguatge únic i poderós. La música ens permet connectar amb la nostra essència més profunda i, a través de les seves melodies, aconsegueix unir-nos, reconfortar-nos i, en darrera instància, curar-nos. Sens dubte, la música és un bàlsam per a l’ànima i un remei indispensable per guarir els cors ferits del món.