Cicle de Lieds per a veu i piano
Schumann, el 1840 compon el cicle Myrthen Opus 25 .
Som davant d’una obra amorosa, mirall dels sentiments profunds de Robert Schumann cap a Clara Wieck, el nom del qual apareixia al frontispici de la partitura d’aquest florilegi de 26 cançons, escrites al llarg de diversos mesos del prodigiós 1840. El compositor regala al seu estimada aquest àlbum el dia del casament, el 12 de setembre d’aquell any, vigília de l’aniversari de la jove esposa, En realitat aquests Mirtos són una mena d’encarnació musical de les seves preocupacions i sentiments més íntims. 26 peces, que són un calidoscopi vital de l’amor d’un home cap a una dona i de les múltiples facetes d’una existència.
De vegades, el sentiment es dóna la mà amb el paisatge, amb l’entorn, amb el pas del temps. Com es veu, un ampli mostrari de poetes. Així, aquest grup de lieder s’escindeix en dues parts ben diferenciades: els que es basen en textos alemanys i els que neixen de poemes d’autors britànics. Aquells proporcionen expressions i sentiments més íntims, més familiars a la sensibilitat del músic.
Opus 25
Vint- i- sis Myrten
La vigília del seu casament l’any 1840, Robert Schumann va obsequiar a la seva futura esposa Clara una edició de luxe de Myrthen, un cicle de 26 cançons de recent composició adornada a la portada amb murtas verdes, el símbol alemany del matrimoni.
1– Widmung/Dedicatòria
Any 1840
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Inig,lebhaft (Intimament Animada)
Llibretista.-Friedrich Rückert (1788-1866)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Aquesta cançó és la més coneguda del cicle, i va ser una de les cançons preferides de Clara Schumann de les del seu marit. Es considera una expressió profunda d’amor i devoció matrimonial, amb un text que encapsula el significat de tot el poema.
Widmung
Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darein ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab.
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist vom Himmel mir beschieden.
Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein besser Ich!
Dedicatòria
Tu, la meva ànima; tu, el meu cor;
tu, el meu plaer; oh tu, el meu dolor!
tu, el món en què visc;
tu, el meu cel, del qual em trobo suspès.
Oh tu, la meva tomba, a l’interior de la qual
lliuraré el meu pesar per sempre!
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu m’has estat deparat pel cel.
Que tu m’estimes, em fa més valuós,
la teva mirada em torna gloriós,
tu fas que em superi a mi mateix,
el meu bon esperit: ets el millor que tinc!
2– Freisinn/Esperit Lliure
Any 1840
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Frisch (Fresc)
Llibretista- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1831)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Freisinn
Laßt mich nur auf meinem Sattel gelten!
Bleibt in euren Hütten, euren Zelten!
Und ich reite froh in alle Ferne,
Über meiner Mütze nur die Sterne.
Er hat euch die Gestirne gesetzt
Als Leiter zu Land und See;
Damit ihr euch daran ergötzt,
Stets blickend in die Höh.
Esperit Lliure
Deixeu-me cavalcar sobre la meva muntura!
Quedeu-vos a les vostres cabanes i barraques!
Cavalcaré alegre cap a l’horitzó
i sobre el meu casc, només les estrelles!
Ell us ha ofert les constel·lacions
com a guia a la terra i al mar.
Elles contínuament us delecten
en mirar cap a les altures.
3– Der Nußbaum/La Noguera
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- Allegretto
Llibretista.- Julius Mosen (1803-1867)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Aquest tema de l’amor s’explora més a fons a “Der Nussbaum”, ambientant un text de Julius Mosen. Es tracta d’una cançó composta a través d’un acompanyament de piano en figures de semicorxa com ones; Les suspensions de sisena dominant afegeixen un sabor harmònic característic. La clau és G, el mediant del mi bemoll de “Freisinn”. Heinemann descriu la cançó: “Retrata un nou arbre en flor. Per a una noia amb la suau brisa d’estiu, l’arbre inspira pensaments de parella íntima que no s’atreveix a admetre a si mateixa; i així es revela la perspectiva del matrimoni i el matrimoni”.
Der Nußbaum
Es grünet ein Nußbaum vor dem Haus,
Duftig, luftig breitet er blättrig die Blätter aus.
Viel liebliche Blüten stehen dran;
Linde Winde kommen, sie herzlich zu umfahn.
Es flüstern je zwei zu zwei gepaart,
Neigend, beugend zierlich zum Kusse die Hauptchen zart.
Sie flüstern von einem Mägdlein,
Das dächte die Nächte und Tage lang,
Wußte, ach! selber nicht was.
Sie flüstern – wer mag verstehn so gar leise Weis’? –
Flüstern von Bräut’gam und nächstem Jahr.
Das Mägdlein horchet, es rauscht im Baum;
Sehnend, wähnend sinkt es lächelnd in Schlaf und Traum
La Noguera
Reverdeix una noguera davant de la casa,
fragant i aeri estén les frondoses branques.
Està envoltat de flors delicades
que les suaus brises acaricien dolçament.
Gracioses, parlen les unes amb les altres,
i inclinen al petó les seves delicades coronites.
Murmuren sobre una noieta
quina nit i dia pensa, ai!,
però ella mateixa no sap ben bé en què.
Xiuxiuejen… qui comprèn aquesta melodia?
Parlen d’un promès… i del proper any.
La noieta escolta el xiuxiueig de l’arbre.
Anhelant, se submergeix somrient en els seus somnis.
4–Jemad/Algú
Any 1840
En clau de Sol major/ Mi major
Indicació de temps.- Innig, auch leidenschaftlich (Íntim, també apassionat)
Llibretista.-Robert Bruns (1759-1796) traduït per Christoph Wilhelm Leonhard Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Cançons del Llibre del Coper al Divan
Jemand
Mein Herz ist betrübt, ich sag’ es nicht,
mein Herz ist betrübt um jemand;
ich könnte wachen die längste Nacht,
und immer träumen von jemand.
O Wonne! Von jemand; o Himmel! Von jemand;
durchstreifen könnt’ ich die ganze Welt,
aus Liebe zu jemand.
Ihr Mächte, die ihr der Liebe hold,
o lächelt freundlich auf jemand!
Beschirmet ihn, wo Gefahren droh’n;
gebt sicher Geleite dem jemand!
O Wonne! dem jemand; o Himmel! dem jemand;
Ich wollt’, ich wollte, was wollt’ ich nicht
für meinen jemand!
Algú
El meu cor està trist, no m’atreveixo a dir-ho,
el meu cor està trist per algú.
Jo podria vetllar durant tota la llarga nit
i sempre somiar amb algú.
Oh plaer! Per algú Oh cel! Per algú.
Podria jo vagar a través de tot el món,
per amor a algú.
Els teus encants, propicis a l’amor,
oh, somriuen gentilment a algú!
Protegeix-los quan l’amenacin els perills.
Atorga salconduit per a algú!
Oh plaer! Per algú Oh cel! Per algú.
Jo vaig voler no voler més per a mi,
a algú!
Lieder aus dem Schenkenbruch im Divan I/ Cançons del llibre de regals al divan I
5– Sitz’ ich allein/M’assec sol
Any 1840
En clau de mi major
Indicació de temps.-Munter (Alegre)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1831)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Sitz’ ich allein
Sitz’ ich allein,
Wo kann ich besser sein?
Meinen Wein
Trink ich allein;
Niemand setzt mir Schranken,
Ich hab’ so meine eignen Gedanken.
M’assec sol
M’assec sol,
On puc estar millor?
El meu vi
bec sol;
Ningú em posa límits,
Tinc els meus propis pensaments.
Lieder aus dem Schenkenbruch im DivanII Cançons del llibre de regals al divan II
6- Setze mir nicht du Grobian/No em col·loquis, groller
Any 1840
En clau de la major/menor
Indicació de temps.- Rasch (Ràpidament)
Llibretista.- Johann Wolfgwang von Goethe (1749-1831)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Setze mir nicht du Grobian
Setze mir nicht, du Grobian
Setze mir nicht, du Grobian,
Mir den Krug so derb vor die Nase!
Wer mir Wein bringt, sehe mich freundlich an,
Sonst trübt sich der Eilfer im Glase.
Du lieblicher Knabe, du komm herein,
Was stehst du denn dóna auf der Schwelle?
Du sollst mir künftig der Schenke sein,
Jeder Wein ist schmackhaft und helle.
No em col·loquis, groller
No em col·loquis, groller, el gerro
tan bruscament davant del nas!
Qui em doni vi, m’ha de mirar amistosament,
altrament, el vi s’avinagra al got.
Tu, amable jove, entra!
Què hi fas parat, davant el llindar?
Tu seràs en endavant el meu coper
i així cada vi serà abocat i cristal·lí.
7–Die Lotosblume/La Flor del Lotus
Any 1840
En clau de fa major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Bastant lent)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Die Lotosblume
Die Lotusblume ängstigt
Sich vor der Sonne Pracht
Und mit gesenktem Haupte
Erwartet sie träumend die Nacht.
Der Mond, der ist ihr Buhle
Er weckt sie mit seinem Licht,
Und ihm entschleiert sie freundlich
Ihr frommes Blumengesicht,
Sie blüht und glüht und leuchtet
Und starret stumm in die Höh’;
Sie duftet und weinet und zittert
Vor Liebe und Liebesweh.
La Flor del Lotus
La flor del lotus s’amaga
davant de l’esplendor del sol
i amb el seu cap inclinat
espera somiant a la nit.
La Lluna, que és la seva amant,
la desperta amb els seus raigs
i amorosament revela
el seu innocent rostre de flor.
Ella floreix, resplendeix i brilla
contemplant immòbil les altures.
Ella embriaga, plora i tremola d’amor
i per penes damor.
8– Talismane
Any 1840
En clau de do major
Indicació de temps.- Fierlich, nich zu langsam (Suaument, no massa lent)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1831)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Talismane
Gottes ist der Orient!
Gottes ist der Okzident!
Nord und südliches Gelände
Ruht im Frieden seiner Hände.
Er, der einzige Gerechte,
Will für jedermann das Rechte.
Sei von seinen hundert Namen
Dièser hochgelobet! Amen.
Mich verwirren will das Irren;
Doch du weißt mich zu entwirren,
Wenn ich wandle, wenn ich dichte,
Gib du meinem Weg die Richte!
Talismà
De Déu és l’orient!
De Déu és l’occident!
El nord i les terres del sud
reposen a la pau de les mans.
Ell, l’únic Just,
vol per a cada home allò correcte.
Dels seus centenars de noms
aquest és el més glorificat. Amén.
Quan l’error vol confondre’m,
Tu saps aclarir-me.
Quan vagabundeig, quan faig poesia,
guia’m pel camí correcte!
9– Lied der Suleika/Cançó de Suleika
Any 1840
En clau de la major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Bastant lent)
Llibretista.- Atribuït a Marianne von Willemer (1784 – 1860) i Johann Wolfgang von Goethe (1749-1831)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Schumann centra el segon llibre del cicle al voltant d’un parell de poemes de Goethe i Rückert cadascun.
El “Lied der Suleika” pren el seu text de West-östlicher Divan, però és un dels pocs poemes d’aquell recull que probablement no va ser originalment obra de Goethe, sinó de Marianne von Willemer, actriu i cantant coneguda de Goethe a Frankfurt. El poema és un tractament íntim de la força de la poesia i la cançó d’amor. La cançó de Schumann en forma estròfica estableix cada estrofa amb la mateixa melodia, tot i que es modifica l’estrofa final. Schumann posa les paraules a la primera estrofa: “Lied, empfind’ ich deinen Sinn!” (“Cançó, puc sentir el teu significat!”)
Lied der Suleika
Wie mit innigstem Behagen,
Lied, empfind’ ich deinen Sinn,
Liebevoll du scheinst zu sagen,
Daß ich ihm zur Seite bin;
Daß er ewig mein gedenket,
Seiner Liebe Seligkeit,
Immerdar der Fernen schenket,
Die ein Leben ihm geweiht.
Ja, mein Herz és ist der Spiegel,
Freund, worin du dich erblickst,
Digues Brust, wo deine Siegel
Kuß auf Kuß hereingedrückt.
Süßes Dichten, lauter Wahrheit,
Fesselt mich in Sympathie,
Rein verkörpert Liebesklarheit
Im Gewand der Poesie!
Cançó de Suleika
Amb íntim plaer,
cançó, percebo el teu sentit!
Plena d’amor tu sembles dir
que jo amb ell estic, al seu costat estic.
Que ell eternament pensa en mi,
i, a la llunyania, sempre concedeix
el do del seu benaventurat amor
a qui dedica la seva vida.
Sí, el meu cor és el mirall
amic, en què tu et reflecteixes.
Aquest pit, on la teva empremta,
petó a petó, ha quedat gravada.
Dolça poesia, autèntica veritat
que m’encadenen amb simpatia!
Pura encarnació de la claredat de l’amor
vestida de poesia.
10– Die Hochlander_Witwe/La Vídua de la Muntanya
Any 1840
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Rasch, nach und nach heftig (Ràpidament, a poc a poc, violentament
Llibretista.- Robert Burns, (1759-1796) traduït per Wilhelm Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
El tercer llibre consta de sis cançons, totes elles amb poemes d’escriptors de llengua anglesa en traducció.
Die Hochländer – Witwe
Ich bin gekommen ins Niederland,
o weh!
So ausgeplündert haben sie mich,
daß ich vor Hunger vergeh!
So war’s in meinem Hochland nicht;
o weh!
Ein hochbeglückter Weib, als ich,
war nicht auf Tal und Höh!
Denn damals hatt’ ich zwanzig Küh’;
o weh!
Die gaben Milch und Butter mir,
und weideten im Klee.
Und sechzig Schafe hatt’ ich dort;
o weh!
Die wärmten mich mit weichem Fließ
bei Frost und Winterschnee.
És konnte kein’ im ganzen Clan
sich größern Glückes freu’n;
denn Donald war der schönste Mann,
und Donald, der war mein!
So blieb’s, so blieb’s, bis Charlie Stuart kam,
Alt – Schottland zu befrei’n;
dóna mußte Donald seinen Arm ihm
und dem Lande leih’n.
Was sie befiel, wer weiß és nicht?
Dem Unrecht wich das Recht,
und auf Cullodens blut’gem Feld
erlagen Herr und Knecht.
O! Dóna ich kam ins Niederland!
o weh!
Nun gibt’s kein unglücksel’ger Weib
vom Hochland bis zur See!
La Vídua de la Muntanya
Vinc a les terres baixes,
ai! i tant m’han desposseït
que moro de gana.
No hi havia a les meves muntanyes
ai! una dona tan feliç com jo.
No n’hi havia des de la vall al cim!
Aleshores jo tenia vint vaques,
ai! que em donaven llet i mantega
pasturant entre els trèvols.
I seixanta ovelles hi tenia,
ai! que m’abrigaven del fred,
amb tous vellons, al nevat hivern.
Ningú podia, a tota la família,
estar més alegre,
Donald era l’home més bonic.
I Donald era meu!
Tot va continuar així fins que Charlie Stuart va arribar
per alliberar l’antiga Escòcia.
Aleshores Donald va prestar el seu braç
a ell i al seu país.
El que va passar, qui no ho sap?
Davant la injustícia cedeix la justícia,
i sobre els camps sagnants de Culloden
senyor i servent van sucumbir.
Oh, he arribat a les terres baixes!
Ai! No hi ha cap dona més desgraciada
des del cim fins al mar!
11–Lied der Braut I/Cant de la núvia
Liebesfruhling I (Estima la primavera I)
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- Sehr innig-(Molt interiorment i no massa ràpid) Andantino
Llibretista.-Friedrich Ruckert (1788-1866)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Lied der Braut I
Mutter, Mutter glaube nicht,
weil ich ihn lieb’ all so sehr,
daß nun Liebe mir gebricht,
dit zu lieben, wie vorher.
Mutter, Mutter! seit ich ihn liebe
lieb’ ich erst dich sehr.
Laß meu an mein Herz dita zieh’n,
und dich küssen, wie mich er!
Mutter, Mutter! seit ich ihn llebe,
lieb’ ich erst dich ganz,
daß du mir das Sein verlieh’n,
das mir ward zu solchem Glanz.
Cant de la núvia I
Mare, mare! No et pensis
que perquè jo ho estimo tant,
ara em fa falta amor
per estimar-te a tu igual que abans.
Mare, mare! Des que l’estimo,
t’estimo realment més a tu.
Deixa’m estrènyer-te contra el meu cor
i besar-te com ell a mi!
Mare, mare! Des que l’estimo,
t’estimo més plenament a tu,
perquè tu a mi m’has donat l’ésser
que avui m’ofereix tanta satisfacció.
12– Lied der Braut aus dem. Liebesfruhling II
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- Larghetto
Llibretista.- Friedrich Ruckert (1788-1866)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Lied der Braut II
Laß mich ihm am Busen hangen,
Mutter, Mutter! laß dónes Bangen.
Frage nicht: wie soll sich’s wenden?
Frage nicht: wie soll dónes enden?
Enden? Enden soll sich’s nie,
wenden? noch nicht weiß ich, wie!
Laß mich ihm am Busen hangen, laß mich!
Cant de la núvia II
Deixa’m abraçar-lo sobre el meu pit!
Mare, mare, abandona el teu temor!
No preguntis: quan torna?
No preguntis: quan s’acabarà?
Acabar? Terminarà i mai tornarà?
Encara no ho sé!
Deixa’m abraçar-lo sobre el meu pit, deixa’m!
El llibre acaba amb dos poemes de Rückert, Lieder der Braut (Cançons de la núvia, núms 11 i 12). Normalment s’assignen a una cantant quan el cicle és interpretat per dos cantants.
13– Hochlanders Abschied/El comiat de Highlander
Any 1840
En clau de si menor
Indicació de temps.- Frisch (Fresc)
Llibretista.- Robert Burns, (1759-1796) traduït per Wilhelm Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Hochländers Abschied
Mein Herz ist im Hochland,
Mein Herz ist nicht her;
Mein Herz ist im Hochland
Im Waldes Revier;
Dort jagt és donin Hirsch
Und verfolget das Reh;
Mein Herz ist im Hochland,
Wohin ich auch geh!
Leb’ wohl, mein Hochland,
Mein heimischer Ort!
Die Wiege der Freiheit,
Des Mutes ist dort.
Wohin ich auch wandre,
Wo immer ich bin:
Auf die Berg’, auf die Berge
Zieht és el meu hin.
Lebt wohl, ihr Berge,
Bedecket mit Schnee!
Lebt wohl, ihr Täler,
Voll Blumen und Klee!
Lebt wohl, ihr Wälder,
Bemoostes Gestein,
Ihr stürzenden Bächlein
Im farbigen Schein!
El comiat de Highlander
El meu cor és a la muntanya,
el meu cor no és aquí.
El meu cor és a la muntanya,
en el profund dels boscos.
Allí dóna caça al cérvol
i persegueix el cabirol.
El meu cor és a la muntanya,
on em dirigeixo jo també!
Adéu, la meva muntanya,
la meva terra natal!
La llibertat i el coratge
són allà!
On jo també em dirigeixo
i on sempre estic.
Sobre la muntanya,
sobre el seu cim m’estableixo.
Adéu, muntanyes
cobertes de neu!
Adéu, valls poblades
de flors i trèvols!
Adéu, boscos
coberts de molsa i roques!
Adéu, rumorosos rierols
de brillant colorit!
Comença amb “Hochländers Abschied”, ambientant una traducció de Gerhard del poema de Burns “The Highlander’s Farewell”.
14– Hochlandisches Wiegenlied/Cançó de bressol Montanyesa
Any 1840
En clau de re major
Indicació de temps.- Leise (Tranquil)
Llibretista- Robert Burns, (1759-1796) traduït per Wilhelm Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Hochländisches Wiegenlied
Schlafe, süßer, kleiner Donald,
Ebenbild des großen Ronald!
Wer ihm kleinen Dieb gebar,
weiß der edle Clan aufs Haar.
Schelm, fins Äuglein schwarz wie Kohlen!
Wenn du groß bist, stiehl i Fohlen;
geh’ die Eb’ne ab und zu,
bringe heim ‘ne Carlisle Kuh!
Darfst in Niederland nicht fehlen;
dort, mein Bübchen, magst du stehlen;
stiehl dir Geld und stiehl dir Glück,
und ins Hochland komm zurück!
Cançó de Bressol Montanyesa
Dorm, dolç petit Donald,
Imatge del gran Ronald!
Qui li va parir un petit lladre,
el clan noble ho sap perfectament.
Pícar, els teus ulls petits són negres com el carbó!
Quan siguis gran, roba un poltre;
camina pel pis de tant en tant,
porta a casa una vaca Carlisle!
No s’ha de perdre als Països Baixos;
allà, nen meu, pots robar;
roba els teus diners i roba la teva felicitat,
i torna a les terres altes!
15 – Aus den hebraischen Gesangen : Mein Herz ist schwer/Una Tonada Hebrea :El meu cor està trist!
Any 1840
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Sehr langsam (Molt lentament)
Llibretista.- George Gordon Noel Byron Lord Byron (1788-1824) traduït per Karl Julius Honer (1791-1813)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Tot i que Robert Schumann va combinar múltiples obres de diversos poetes en el seu cicle de cançons Myrthen, incloses les de Rückert, Heine, Goethe i Burns, en aquesta composició, va establir musicalment només un dels poemes de Byron, “Aus den Hebräischen Gesängen” (‘Des del Salms hebraics’). La literatura, que va ser traduïda originalment per Theodor Körner, recorda les melodies irlandeses de Thomas Moore i es va inspirar parcialment en les trobades jueves del poeta durant els seus viatges a Orient el 1809 amb el seu amic Hobhouse. Al llarg de la seva carrera, Schumann va estar molt influenciat per Byron, i en aquesta cançó en particular va treure de la seva escriptura per crear una il·lustració de la malenconia oriental, que encarnava un sentiment romàntic i oníric de “terres i pobles estrangers”. L’interès del compositor per Orient es va fer més centrat i afectuós, es va desenvolupar encara més i es va alterar lleugerament, més tard en el cicle, quan va aparèixer a “Aus den östlichen Rosen Op. 25/25”.
A “Aus den Hebräischen Gesängen”, Schumann va compondre amb èxit una melodia encantadora i va expressar lúcidament cada nota. En el context del cicle, és una peça inusualment fosca, inquietant, plena de pena i misticisme, que recorda les tendències depressives del compositor. (Temida la mort i la bogeria, tenia por de les altures i dels objectes afilats i experimentava atacs d’exaltació intensa, alternant amb depressió negra.) En la seva majoria, es va mantenir a prop del text original, però, semblant a la seva configuració de la poesia de Mosen. a “Der Nussbaum”, de tant en tant substituïa paraules per expressar millor els seus sentiments. A la primera línia de “Aus den Hebräischen Gesängen”, va canviar, “El cor” per “El meu cor”, després va continuar, “és fosc”, expressant encara més la profunditat de la seva malaltia. El poema parla d’emocions que són prou intenses per cremar-li el cervell i esclatar-li el cor, però la música d’una arpa celestial ofereix una suau esperança de salut i alleujament.
Mein Herz ist schwer
Mein Herz ist schwer!
Auf! Von der Wand die Laute,
Nur sie allein mag ich noch hören,
Entlocke mit geschickter Hand
Ihr Töne, die dónes Herz betören.
Kann noch mein Herz ein Hoffen nähren,
És zaubert diese Töne her,
Und birgt mein trocknes Auge Zähren,
Sie fließen, und meu brennt’s nicht mehr!
Nur tief sei, wild der Töne Fluß,
Und von der Freude weggekehret!
Ja, Sänger, daß ich weinen muß,
Sonst wird das schwere Herz verziahret!
Denn sieh! Von Kummer ward’s genähret,
Mit stummen Wachen trug és lang,
Und jetzt vom Äußersten belehret,
Da brech és oder heil im Sang.
Una Tonada Hebrea
El meu cor està trist!
Sobre el mur,
només els seus sons vull escoltar.
Arrenca amb hàbil mà la melodia,
aquella que al cor trastorna.
El meu cor alimenta una esperança.
Els seus màgics sons aixopluguen
als meus ulls sense llàgrimes,
que en no córrer, ja no cremen.
Que els seus sons flueixin apassionats,
i siguin embolicats per l’alegria!
Sí, cantor, he de plorar doncs, altrament,
el meu pesarós cor es consumirà.
Mira! Cobert de pesar i en muda vigília
fa temps que pateix enganyat,
i ara, davant l’última llampada,
o es fa fallida, o es guareix en cantar.
16 – Rathsel/Endevinança
Any 1840
En clau de si major
Indicacó de temps.- Gut zu declamiren (Bona per a la declamació)
Llibretista.- Catherine Maria Fanshawe (1765-1834) , traduït per Karl Friedrich Ludwig Kannegießer (1781-1861)
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
(Joc de paraules intraduïble sobre la lletra H)
(El text, atribuït primer a Lord Byron, fou traduït de l’anglès per Karl Kannegiesser)
Confirmat amb Pocket Library of Foreign Classics, en noves versions alemanyes, núm. 202. Byron’s Poetry, volum setè i vintè, traduït per Karl Ludwig Kannegiesser, Zwickau: publicat pels germans Schumann, 1827, pàgines 194-195. El poema original es va atribuir erròniament a Byron en la primera publicació d’aquesta traducció.
Nota: la resposta a l’enigma és la lletra ‘h’. Diverses paraules d’aquest poema s’escriuen ara sense ‘h’, com ara “inundació” i “animal”, però l’enigma perdria sentit si es modernitzés.
Rätsel
És flüstert’s der Himmel, és murrt és die Hölle,
Nur schwach klingt’s nach in des Echos Welle,
Und kommt és zur Fluth, so wird és stumm,
Auf den Höhn, dóna hörst du sein zwiefach Gesumm.
Das Schlachtengewühl liebt’s, fliehet den Frieden,
És ist nicht Männern noch Frauen beschieden,
Doch jeglichem Thier, nur mußt du’s sezieren,
Nicht ist’s in der Poesie zu erspüren,
Die Wissenschaft hat és, vor allem sie,
Die Gottesgelahrtheit und Philosophie.
Bei donin Helden führt és donin Vorsitz immer,
Doch mangelt’s donin Schwachen auch innerlich nimmer,
És findet sich richtig in jedem Haus,
Denn ließe man’s fehlen, so wär és aus.
In Griechenland klein, des Tiber Borden
Ist’s größer, am größten in Deutschland geworden.
Im Schatten birgt’s sich, im Blümchen auch.
Du hauchst és täglich, és ist nur ein.
Was ist’s?
Endevinança
El cel el xiuxiueja i el murmura l’infern.
Feblement ressona a l’eco de les onades
i arriba amb la marea, romanent en silenci.
Sobre les altures tu escoltes el doble brunzit.
Estima el fragor de la batalla i fuig de la pau.
No pertany ni a homes ni a dones,
però a l’animal, es pot trobar.
No es troba a la Poesia,
però sí a la ciència,
i també en la teologia i la filosofia.
Precedeix sempre els herois en la seva marxa
encara que coneix la feblesa.
Es troba a gust a totes les cases
on no hi pot faltar.
S’insinua a Grècia, desapareix al Tíber
i es fa gran a Alemanya.
S’amaga a les ombres, a les flors
i també al teu alè:
Què és
17- Venetianisches Lied I/Cançó Veneciana I
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- Heimlich, streng im Takt (En secret, estrictament a temps)
Llibretista.- Thomas Moore (1779-1852), traduït per Ferdinand Freiligrath (1810-1876)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Venetianische Lied I
Leis’ rudern her,
mein Gondolier,
Llegiu’, llegiu’!
Die Flut vom Ruder sprühn so leise.
Laß, dónaß sie uns nur
Vernimmt, zu der wir zieh’n!
O könnte, wie er schauen kann,
Der Himmel redentraun,
Er spräche vells wohl von dem,
Was Nachts die Sterne schau’n!
Llegiu!
No rastin her,
Mein Gondolier,
Sacht, sacht!
Ins Boot die Ruder! sacht!
Auf zum Balkone schwing’ ich mich,
doch du hältst unten Wacht,
O wollten halb so eifrig nur
dem Himmel wir uns weih’n,
als schöner Weiber Diensten porta,
wir könnten Engel sein! Sacht!
Cançó Veneciana I
Rema lentament aquí,
gondoler,
a poc a poc, a poc a poc!
La marea esclata davant el timó,
atraient-nos.
Anem tan a poc a poc,
que només ella ens percebi!
Oh, si pogués parlar-li al cel,
li parlaria de tantes coses bones
com es perceben en una nit estavellada!
Despai!
Descansa aquí,
el meu gondoler,
a poc a poc, a poc a poc!
Cuida el pot, el timó! Despacito!
Sobre el balcó m’enfilo,
però tu et mantens a guàrdia.
Oh, si només una part de l’amor per les dones,
poguéssim consagrar,
segur que, amb la benedicció del cel,
podríem convertir-nos en Àngels! Despai!
18- Venetianisches Lied II/Cançó Veneciana II
Any 1840
En clau de sol major
Indicació de temps.- ?
Llibretista.- Thomas Moore (1779 – 1852) traduït per Ferdinand Freiligrath (1810-1876)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Venetianische Lied II
Wenn durch die Piazetta
die Abendluft weht,
dann weißt du, Ninetta,
Wer wartend her steht.
Du weißt, wer trotz Schleier
und Maske dich kennt,
Wie Amor die Venus
Am Nachtfirmament.
Ein Schifferkleid trag’ ich
zur selbigen Zeit,
und zitternd dir sag’ ich:
das Boot liegt bereit!
O komm, wo den Mond
nit Wolken umzieh’n,
laß durch die Lagunen,
mein Leben, uns flieh’n!
Cançó Veneciana II
Quan a través de la placeta
bufa la brisa de la tarda,
llavors tu saps, Ninetta,
qui esperant aquí està.
Tu saps qui a tu et reconeix
malgrat vels i màscares,
com Amor reconeix Venus
al firmament nocturn.
Jo vist un vestit de mariner
i en aquest mateix moment,
tremolant, et dic:
el pot està preparat!
Oh, vine, on els núvols
amaguen la lluna!
Accepta, vida meva,
a través de la Llacuna, fugir!
Tanca el llibre una parella de les cançons venecianes de Moore, amb un contingut una mica eròtic, “Leis’ rudern hier, mein Gondolier!” (Rema suaument aquí, gondoler meu!, núm. 17) i “Wenn durch die Piazzetta” (Quan passa per la piazzetta, núm. 18).
19-Hauptmann’s Weib/La dona del capità
Any 1840
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Keck (Alegre)
Llibretista.- Robert Burns (1759-1796) , traduït per Christoph Wilhelm Leonhard Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Hauptmanns Weib
Hoch zu Pferd!
Stahl auf zartem Leibe,
Helm und Schwert
Ziemen Hauptmanns Weibe.
Tönet Trommelschlag
Unter Pulverdampf,
Siehst du blut’gen Tag
Und dein Lieb im Kampf.
Schlagen wir den Feind,
Küssest du den Gatten,
Wohnst mit ihm vereint
In des Friedens Schatten.
La Dona del Capità
Munta a cavall!
Acer sobre el cos prim,
casc i espasa
corresponen a la dona del capità.
Ressona el redoblament del tambor
i entre el fum de la pólvora,
veuràs el teu estimat batallar
en aquest sagnant dia.
Vençut l’enemic,
besaràs el marit
i viuràs unida a ell
a l’ombra de la pau.
20.- Weit, weit/Lluny, lluny
Any 1840
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Bastant lent)
Llibretista.- Robert Burns (1759-1796) , traduït per Christoph Wilhelm Leonhard Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Weit, weit
Wie kann ich froh und munter sein
und flink meu dreh’n bei meinem Leid?
Der schmucke Junge, der meu liebt,
ist über die Berge weit, weit!
Was kümmert mich des Winters Frost,
und ob és draußen stürmt und schneit?
Im Auge blinkt die Träne mir,
denk’ ich an ihn, der weit, weit!
Er hat die Handschuh’ mir geschenkt,
das bunte Tuch, das seid’ne Kleid;
doch er, dem ich’s zur Ehre trag’,
ist über die Berge weit, weit!
Lluny, lluny
Com puc estar alegre i animada
i romandre àgil, amb la meva pena?
El gallard jove que m’estima,
és a les muntanyes, lluny, lluny!
Què em preocupa el fred hivern,
o si assoten la tempesta i la neu?
Als meus ulls brillen les llàgrimes,
quan hi penso, lluny, lluny!
Em va regalar els guants,
el mocador de colors i el vestit de seda.
Però ell, en honor del qual els porto,
és a les muntanyes, lluny, lluny!
21- Was will die einsame Träne/Què Vol la Llàgrima Solitària?
Any 1840
En clau de la major
Indicació de temps.- Ziemlich langsam mit inniger Empfindung (Bastant lentament amb sensació íntima)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Was will die einsame Träne?
Was will die einsame Träne?
Sie trübt mir ja donin Blick.
Sie blieb aus alten Zeiten
In meinem Auge zurück.
Sie hatte viel leuchtende Schwestern,
Die alle zerflossen sind,
Mit meinen Qualen und Freuden
Zerflossen in Nacht und Wind.
Wie Nebel sind auch zerflossen
Die blauen Sternelein,
Die mir jene Freuden und Qualen
Gelächelt ins Herz hinein.
Ach, meine Liebe selber
Zerfloß wie eitel Hauch!
Du alte, einsame Träne,
Zerfließe jetzunder auch!
Què Vol la Llàgrima Solitària?
Què vol la llàgrima solitària?
Ella entela la meva mirada,
doncs, des de fa temps,
persisteix a tornar als meus ulls.
Ella tenia moltes i brillants germanes,
que es van abocar,
entre turments i alegries,
a la nit i al vent.
Igual que la boira,
també es van vessar les blaves estrelletes
que somriuen des de l’interior del meu cor,
a cada alegria ia cada pesar.
Ai, el meu propi amor
s’ha vessat com a va alè!
Antiga i solitària llàgrima
vessant-te ara tu també!
22- Niemand/Ningú
Any 1840
En clau de fa major
Indicació de temps.- Frisch (Fresc)
Llibretista.- Robert Burns (1759-1796) traduït per Christoph Wilhelm Leonhard Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Niemand
Ich hab’ mein Weib allein,
Und teil’ és, traun, mit niemand;
Nicht Hahnrei will ich sein,
Zum Hahnrei mach’ ich niemand.
Ein Säckchen Gold ist mein,
Doch dafür dank’ ich niemand;
Nichts hab’ ich zu verleihn,
Und borgen soll mir niemand.
Ich bin nicht andrer Herr,
Und untertänig niemand;
Doch meine Klinge sticht,
Ich fürchte mich vor niemand.
Ein lust’ger Kauz bin ich,
Kopfhängerisch mit niemand;
Schiert niemand sich um mich,
So scher’ ich mich um niemand.
Ningú
Tinc dona
i no la comparteixo amb ningú.
No vull ser banyut,
ni banyut faig a ningú.
Tinc una mica d’or
i això no ho dec a ningú.
Res prest
ni demano res a ningú.
No soc senyor
ni servent de ningú.
La meva espasa és esmolada
i no temo ningú.
Alegre i solitari soc,
capcot per ningú.
Ningú em molesta
i jo no molesto ningú.
23- Im Westen/A l’Oest
Any 1840
En clau de fa major
Indicació de temps.- Einfach (Simplement)
Robert Burns (1759-1796) traduït per Christoph Wilhelm Leonhard Gerhard (1780-1858)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Im Westen
Ich schau’ über Forth hinüber nach Nord:
was helfen mir Nord und Hochlands Schnee?
Was Osten und Süd, wo die Sonne glüht,
das ferne Land und die wilde See?
Aus Westen winkt, wo die Sonne sinkt,
was mich im Schlummer und Traume beglückt;
im Westen wohnt, der mir Liebe lohnt,
mich und mein Kindlein ans Herz gedrückt.
A l’Oest
Jo miro cap endavant, cap al nord.
En què m’ajuden el nord i la nevada muntanya?
En què l’est i el sud, on brilla el sol
a les llunyanes terres i al salvatge mar?
L’oest mana senyals, on el sol s’enfonsa,
m’adorm i em fa somiar feliç.
A l’oest hi viu qui ofereix el seu amor,
a mi i al meu nen, abraçant-nos contra el seu cor.
24 – Du bist wie eine blume/Tu ets com una Flor
Any 1840
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Langsam/Lent
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Basat en el vers amb més freqüència en llengua alemanya, l’innocent “Du bist wie eine Blume”, op. 25/24 (You Are Like a Flower), és una altra de les cançons fervoroses de Robert Schumann que utilitza imatges de flors com a metàfora de la seva promesa, Clara Wieck. Amb prou feines sentimental, el seu estat d’ànim obedient i melancòlic toca la influència realista i decadent del món sobre la justícia i la puresa d’una donzella. Aquesta obra lenta i rica està feta principalment de setze notes amb bigues i el seu compàs final conté una nota de gràcia de triplet com la de “Morgens steh’ ich auf und frage”, op. 24/1. A part d’exigir moderació vocal per executar els seus ritardandos tan lentament i silenciosament com s’indica, cal aplicar sensibilitat a les altres notes de gràcia i al doble significat dels sons de les paraules. Considerada una de les millors cançons de Schumann, la va seguir amb “Aus den östlichen Rosen”, Op. 25/25, que també es basa en un poema íntim de flors, de Rückert.
Du bist wie eine Blume
Du bist wie eine Blume
so hold und schön und rein;
ich schau’ dit an, und Wehmut
schleicht mir ins Herz hinein.
Mir ist, als ob ich die Hände
aufs Haupt dir legen sollt’,
betend, daß Gott dich erhalte
rein und schön und hold.
Tu ets com una Flor
Tu ets com una flor,
tan encantadora, bella i pura.
Et miro i la malenconia
s’introdueix furtivament al meu cor.
Em sembla com si estengués
les mans sobre el teu cap,
pregant que Déu et conservi sempre
tan pura, bella i encantadora.
25- Aus den ostlichen rosem/De les Roses de l’Est
Any 1840
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Ruhig, zart (Tranquil, tendre)
Llibretista.- Friedrich Rückert (1788-1866)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
En el seu contingut temàtic gairebé totes les cançons tracten temes tan contemporanis en la relació de Robert i Clara com l’enyorança, els dolors dels amants, el matrimoni i la maternitat. En el seu nucli, però, el cicle es manté unit en els seus temes generals d’art, llibertat i amor, fets adequats per les circumstàncies de la vida dels Schumann, però que tenen un significat més enllà d’ells
Aus den östlichen Rosen
Ich sender einen Gruß wie Duft der Rosen,
Ich send’ ihn an ein Rosenangesicht.
Ich sende einen Gruß wie Frühlingskosen,
Ich send’ ihn an in Aug voll Frühlingslicht.
Aus Schmerzenstürmen, die mein Herz durchtosen,
Send’ ich donin Hauch, dit unsanft rühr’ er nicht!
Wenn du gedenkest an den Freudelosen,
So wird der Himmel meiner Nächte licht.
De les Roses de l’Est
Envio una salutació com perfum de roses,
l’envio a un rostre de rosa.
Envio una salutació com carícia de primavera,
us l’envio a uns ulls plens de llum primaveral.
Tempestats de dolor travessen el meu cor,
te les envio al meu alè a tu!
Quan tu evoquis la malenconia,
el cel de les meves nits s’il·luminarà.
26- Zum Schluss/Finalment
Any 1840
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Adag
Llibretista.- Friedrich Rückert (1788-1866)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria Clara Schumann (1819–1896)
Zum Schluß
Hier in diesen erdbeklommnen Lüften,
Wo die Wehmut taut,
Hab ich dir donin unvollkommnen Kranz geflochten,
Schwester, Braut!
Wenn uns, droben aufgenommen,
Gottes Sohn entgegenschaut,
Wird die Liebe donin vollkommnen Kranz uns flechten,
Schwester, Braut!
Finalment
Aquí, en aquesta angoixant atmosfera
on la malenconia cau,
he entreteixit per a tu una imperfecta corona,
germana, núvia!
Quan el cel ens rebi
i el sol de Déu anticipi la nostra trobada,
l’amor ens entreteixirà la corona més perfecta,
germana, núvia!
Al Lied, Schumann va assumir la tasca en el punt en què Schubert la va deixar, i va ampliar el concepte de la cançó; va aconseguir que el piano fos un acompanyament encara més subtil, i va afegir preludis i finals pianístics. Schumann i el Lied estaven fets l’un per a l’altre, ja que el geni de Schumann era essencialment líric i les seves idees melòdiques tenien un biaix únic en vista del gust, el refinament i la imaginació que demostraven, a més que Schumann pensava amb naturalitat marc de les formes petites.
La música per al saló burgès, el sentiment de la natura, els moments més delicats i segurs de la vida casolana, han estat recollits, creats més ben dit, per la veu i pel piano dels lieder de Schumann. Aquest piano dels lieder, tan satisfet per l’experiència romàntica i que ja no exercís funcions de companyia, sinó de protagonista.