Sis sonates trio
BWV 525
Any 1727/32
Sonata en trio
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Allegro moderato – Adagio – Allegro
Per a orgue
Aquesta sonata forma part d’una col·lecció que Bach va reunir per al seu fill Wilhelm Friedemann. No hi havia ningú per a qui Bach composés i compilés més música, i una música tan personalitzada. Va començar abans del desè aniversari del seu fill, quan Wilhelm Friedemann ja mostrava un gran talent. Quan tenia uns vint anys, el seu pare li va compilar sis sonates per a trio d’orgue. Aquesta peça supremament italiana és la primera d’elles. És un punt destacat de la literatura orgànica, en què Bach combina la innovació (també pel que fa a l’estil) amb unes altes exigències tècniques.
BWV 526
Any 1727/32
Sonata en trio
En clau de do menor
Indicació de temps.- Vivace – Largo – Allegro
Per a orgue
En aquesta Sonata la presentació del tema no es fa -com en la en mi bemoll major (n. 1)- en estil fugal; ni és ja la forma de la Sonata monotemàtica bipartida. Ara hi ha dos temes, tant a la primera com a l’última meitat.
En el Vivace (1r moviment), tema núm. 1 es presenta amb una duplicació en el terç inferior (per a dos compassos) però tan bon punt la idea inicial entra en la fase d’elaboració, les parts es divideixen i procedeixen independentment.
En acabar la breu exposició, que té lloc en la mateixa tonalitat que l’inici, una altra part comença amb el tema n. 2; es presenta primer a la soprano (en do menor), a la qual el tenor respon en dominant. Amb una successió d’imitacions arribem al to major relatiu (mi bemoll), on es reprèn el tema inicial amb l’ordre de les parts invertit.
La idea musical es desenvolupa cada cop més; els dos temes encara es presenten en la tonalitat de la dominant, fins que a poc a poc arribem a un pedal en sol menor i posteriorment a un altre en do menor. Imitacions i temes s’entrellacen als dos pedals; l’elaboració adquireix cada cop més importància i porta a la represa del primer tema. Es mostra exactament com la primera vegada, determinant la conclusió del temps.
El segon moviment – Largo en mi bemoll – té una forma molt lliure La idea musical es continua com un recitatiu diàleg de dues parts. El tema, un cop exposat al principi, ja no es torna a reprendre en el transcurs del moviment; només un element imitat reapareix cap al final amb l’habitual intercanvi de peces. El Largo acaba en cadència suspesa per començar l’Allegro final immediatament després.
El darrer moviment està compost per dos temes ben diferenciats i de diferent caràcter; es presenten en estil fugal.
Un cop conclosa l’exposició del primer tema en do menor, el segon agafa el relleu en la mateixa tonalitat. Durant el transcurs dels desenvolupaments els dos temes reapareixen diverses vegades; de fet, el primer també es presenta en forma de cànon a l’uníson. El torn tonal perdura en fa menor, on el segon tema és agafat pel tenor i després la seva resposta per part de la soprano, en do menor. Segueixen desenvolupaments posteriors amb l’alternança dels dos temes fins que, amb el reinici, arribem al final.
BWV 527
Any 1727/32
Sonata en trio
En clau de remenor
Indicació de temps.- Andante – Adagio e dolce – Vivace
La Sonata comença amb un Andante compost sobre dos temes i en forma bipartida i amb el “da capo”. L’exposició es basa en el primer tema. Es presenta a la soprano en el to principal i al tenor amb la resposta a la dominant (la menor). Posteriorment es desenvolupa àmpliament fins a concloure en la tonalitat de re menor.
Aleshores comença la segona part; s’exposa el segon tema que provoca un altre desenvolupament notable, però mai conté referències al tema principal. Només s’esmenta breument un element rítmic d’importància secundària i pertanyent a la primera exposició.
Aquesta segona part conclou amb una cadència dominant que al mateix temps serveix de conjunció per a la represa del “da capo”. Arribat a la conclusió de la reformulació, acaba la primera part.
L’Adagio e Dolce (segon moviment) està extret del Concert en la menor per a clavecí, flauta i violí concertant. El tema es presenta “a due”, és a dir, és presentat per la soprano i doblat al terç inferior pel contralt. No és en estil fugal.
La bella melodia -típicament clàssica- és un precursor del gènere Mozart en estil. El temps és monotemàtic i en forma bipartida.
El tercer moviment (Finale) és en forma de rondó. Té dos temes principals en re menor i un de secundari (derivat del segon tema) en la menor.
L’exposició del primer tema es produeix com per a la de l’Andante (1r moviment), és a dir: presentació del tema en estil fugal, resposta, desenvolupament i conclusió. El segon tema comença -no fugal- sinó amb les parts intercanviant el tema invertint-ne l’ordre.
Segueix un desenvolupament elaborat que a la seva conclusió en dominant introdueix un nou element temàtic que s’elabora en forma imitativa.
És un entrellaç de parts molt interessant i agradable, ple de vitalitat i verve. Al final d’aquest desenvolupament es reprèn l’exposició, com al principi, i després s’acaba la peça.
La considerable dificultat tècnica de les sis sonates no contrasta mai amb el mèrit musical, en el sentit que el desenvolupament de la part virtuosa sempre està en relació amb l’obra d’art i mai s’utilitza com a fi en si mateixa.
Fernando Germani
BWV 528
Any 1727/32
Sonata en trio
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Adagio – Vivace – Andante – Un poco allegro
Per a orgue
BWV 529
Any 1727/32
Sonata en trio
En clau de do major
Indicació de temps.- Allegro – Largo – Allegro
Per a orgue
Tenint en compte el seu fill Wilhelm Friedemann, o potser per a una publicació de prestigi, Bach va reunir sis magnífiques sonates per a orgue a finals de la dècada de 1720. L’orgue va ser probablement l’instrument en el qual més va destacar. En aquesta Sonata en do major, va reutilitzar una breu obra lenta del seu període de Weimar, ara envoltada de moviments exteriors ràpids de nova composició, cadascun amb una estructura igualment impressionant. A més, Bach va integrar intel·ligentment una varietat d’estils que hauria de dominar un organista modern de l’època.
BWV 530
Any 1727/32
En clau de sol major
Indicació de temps.- Vivace – Lento – Allegro
Per a orgue
Com totes les altres d’aquest cicle, la Sonata en trio núm. 6 en sol major BWV 530 es divideix en tres moviments, Allegro-Adagio-Allegro, amb els dos tempos extrems en forma d’allegro de concert, i amb el tempo central dividit en dues seccions complementàries, és a dir, no contrastades. L’escriptura juga amb els efectes del diàleg entre els dos manuals i la pedalera, amb un intercanvi de materials que accentua la claredat de la textura sonora. Si efectivament va ser escrita per a Wilhelm Friedemann, que el 1723 tenia tretze anys, aquesta Sonata, i més en general la col·lecció a la qual pertany, mostra com la intenció didàctica de Bach no només es preocupava de les dificultats de l’execució, sinó que tenia com a objectiu educar el gust musical sense excloure la freqüentació d’estils “moderns”, com el del concert italià, aquí traduït en una forma especialment clara i eloqüent.
Johann Sebastian Bach
Era reconegut com a virtuós de l’orgue i del teclat, mestre de capella, cantor i director de música i tot això seguia sent el més important de la seva vida. El seu temps assegut al pupitre component no disminuïa, al seu despatx de la cantonada sud-oest del segon pis de l’escola de Sant Tomàs, on ningú podia distreure’l.
