JOSHUA (JOSUÈ) Oratori en tres actes
EMMA KIRKBY Soprano Achsah
JAMES BOWMAN Contratenor Othniel
JOHN MARK AINSLEY Tenor Joshua
MICHAEL GEORGE Baix Caleb
THE CHOIR OF NEW COLLEGE OXFORD
THE KING’S CONSORT
Director ROBERT KING
AIDAN OLIVER Director del cor
Entre els últims Oratoris de compostos per Händel, és Josuè qui va donar-li més èxits. Judes Maccabee (Judes Macabeu) fou l’únic dels compostos després “Samson“, que fou el més representat durant la vida del compositor i aquesta popularitat es va deure en gran manera a la inserció, després de les actuacions de la primera temporada, de “Vegeu avançar l’heroi conquistador”, primer compost per Josuè. Händel comença la partitura de Josuè el 19 de juliol de 1747, dues setmanes solament després d’haver acabat “Alexandre Balus“, i el primer acte el va acabar quinze dies més tard. El segon acte va prendre-li menys temps, el va acabar el 8 d’agost i tota l’obra sencera o fou el 19 d’agost. L’estrena tingué lloc al Covent Garden el mars de 1748 i fou seguida de tres representacions més. La senyora Delany, que havia relatat tan bé la situació financera de Händel durant els anys precedents, havia marxat a Irlanda amb el seu marit, però estudiant la llista de comtes de Händel, constatem que després del primer concert, ell ingressa 300 lliures, després del segon 200 lliures, i 100 lliures després del tercer. No sabem pas com ha pagat l’orquestra, tot i que havia retirat 900 lliures el 19 de mars, però el primer de maig ell podia invertir en renda la bonica suma de 4.500, el què fa pensar que aquesta primera temporada de quaresma havia estat un gran èxit comercial.
Eliza Heywood tenia certament una alta opinió de “Josuè” atès que havia escrit a “Episties fo the Ladies” (1949) va ser transportada en l’èxtasi més diví. Tanco els ulls i m’imagino entre el cor dels Àngels en les Regions Lluminoses del Dia etern, cantant les lloances del meu gran Creador i del seu inefable” Messies”.Em semblava que era deslliurada de tota la grosseria de la terra i que era tot ànima!- i tot esperit”. Després una repetició per la primera de tres representacions anuals a Dublin, dirigides per Bartholomew Manwaring a favor de la caritat de l’Hospital dels Incurables, la senyora Delany escrivia a la senyora Dewes “que ella “estava encantada- no ho havia sentit mai”. Una carta oberta d’un “Virtuós” fou impresa al “General Advertiser” del 13 de mars de 1749, demanant una represa de Josuè per la satisfacció “d’un nombre d’amics vostres”, però Händel, en aquesta ocasió no els i dona aquests plaers abans de 1752, quan feu un cert nombre de canvis-com l’allargament de l’obertura i afegint-li la fuga i la “courrante” de l’obertura de Salomòn. En 1754 donà encara una única representació introduint-hi 5 moviments dels quals quatre estaven basats sobre “L’Ocasional Oratorio“. Hi hagué altres representacions a Salisbury en 1734 i a Oxford el 1756 i altres a Londres, però probablement no pas sota la direcció de Händel, el 1755 i 1759. Aquesta obra no fou pas ignorada per les generacions següents, perquè Josuè fou interpretada al “Festivals de tres cors” el 1759, 1769, 1773, i 1781, a la Music Room d’Oxford el 1766, 1768,i 1773 a Salsbury el 1771, i almenys quatre vegades a Winchester entre 1770 i 1783. El segle dinou, l’interpretà a Berlín el 1827 i 1832, i “la Sacred Harmonic Society executa l’obra a Londres el 1839 portant representacions de moda a Holanda, Alemanya i Anglaterra. En el segle vint és ignorada.
Josuè era part d’un quartet d’oratoris, escrits consecutivament entre 1746 i 1748 que tenien unes segones insinuacions militars. El primer d’aquests fou “L’Oratori Ocasional” presentat tres vegades al Covent Garden el 1746 i tres vegades més el 1747. Judes Maccabeus el seguí el 1747, i tingué una enorme popularitat perquè fou representat 33 cops en la vida del compositor, i Josuè i Alexander Balus van tenir la seua primera representació el 23 de mars respectivament en la temporada d’oratoris de Händel, el 1748. De tota manera sembla evident que després de “Judes Maccabeu ¨Händel i el seu llibretista Thomas Morell estaven decidits a repetir la fórmula d’un heroi jueu i els cors triomfants, que tan bé havien funcionat, afegint aquesta vegada la intriga secundària que havia mancat a Judes. Només reposat dels seus esforços per “Alexander Balus“, Morell lliurà el seu llibret d’un relat sanguinari de l’Antic Testament “Llibre de Josuè”, condensant les campanyes contra Jericó, “Aï i els cinc Reis” en un sol bloc dramàtic i allargant el rol per “Othniel i Achsah” a fi de tenir el contrast romàntic necessari per donar unes pauses i oposicions en una història per donar unes pauses i oposicions en una història quasi contínuament guerrera.
L’extraordinària rapidesa en compondre de Händel va haver d’imposar a Morell en la mesura del possible, i el resultat és potser més una sèrie d’incidents que una trama ben desenvolupada. Però els personatges són poderosos; Josuè és un heroi imponent (tot i que de vegades és intolerablement pretensiós), Caleb un cabdill abastament patriarcal que aprofita moment de retirar-se del camp de batalla, la seva filla Achsah, un personatge inquiet i algun cop retrobadora promesa a Othniel, que troba difícil quin és el mitjà just entre el seu paper de jove guerrer i el d’amant fervent. Hi ha encara un petit rol d’importància vital, el d’un Àngel, qui en una partitura posterior sembla haver estat cantada par un tenor, però s’estima generalment que fou interpretada en les primeres representacions per una soprano, o un infant soprano, com es podria esperar.
Igual que per molts altres oratoris de Händel les representacions ulteriors tingueren nombroses revisions de la partitura original per tota mena de raons, que no totes eren musicals. La versió que hem enregistrat aquí surt de la representació del 1748 amb una concessió, la d’incloure el canvi no datat de 1752?, aportat per Händel a la segona meitat de “Ecoutez! C’est la linotte“, l’únic dels canvis que feu més tard, per no influir en la seqüència original dels moviments. Les forces orquestrals i corals enregistrades aquí són en la mateixa escala que les utilitzades per Händel en les seves representacions, tot i que hem introduït algunes sopranos de més. Hándel tenia pocs nois joves per cantar la línia alta dels seus cors, tot i que, les veus canvien molt més tard en aquest temps, podem assumir que alguns d’aquests joves havien de cantar amb veu potent, els seus cantants solistes participen habitualment en “tuttis” devia ser un treball extenuant. En tres indrets de la partitura Händel demana la inserció de fanfàrries i metalls, donant una curta indicació rítmica per sobre de la qual els músics (dirigits per la trompeta principal) haurien improvisat la música necessària. Les fanfàrries del nostre trompeta principal enregistrades aquí segueixen els exemples del segle XVIII.
L’extravagant orquestració de Hándel en aquest oratori suggereix que la seva situació financera en les seves representacions estava assegurada, perquè la gran orquestra compren unes parelles de flautes, de trompetes, de corns i de timbals a més de les cordes oboès i fagots, als quals hom espera, i seguint certes relacions del segle XVIII, hem afegit el clavecí l’orgue i l’arxillaüt com a instruments del continu. L’escriptura més potent de Händel en Josuè, utilitza al màxim els metalls i timbals, amb una música impressionant. Amb uns incidents dramàtics tals que la caiguda dels murs de Jericó, la ciutat arrabassada pel foc, Josuè aturant la carrera del sol i la lluna i aixecant l’ànim de les tropes, sense parlar del retorn triomfal del guerrer després de la batalla, aquí hi havia prou material heroic per estimular qualsevol compositor. El què no ens ha pas de sorprendre, és que la destrucció de Jericó en el segon acte suggereix a Händel un dels seus cors més rotunds que va impressionar a Haydn, quan el sentí en una representació a l’abadia de Westminster el 1791. Es diu que ell coneixia des de feia temps però que no s’havia donat compte mai de la seva potència abans de sentir-la i estava absolutament cert que “no hi havia més que un sol autor inspirat que hagi mai escrit o escriuria una composició tan sublim”. Igualment, la “marxa solemne” durant la processió de l’Arca de l”Aliança que apressa la destrucció de la ciutat és un dels més bells de Händel, sorprenent per la seva immensa solemnitat, i l’ària de Caleb que la segueix “Veieu les flames ardents elevar-se” és un magnífic tros dramàtic. “L’Envolta’m de perills” d’ Othoniel és igualment una esplèndida ària “handeliana“. Josuè és a l’origen del cor “Mira que els herois conquistadors es presentin “que es va afegir a Judes Maccabeus només després de la primera representació de Josuè quan vam notar el seu potencial. Però els moments més tranquils, més contemplatius mereixen també ser mencionats com l’ària resignada de Caleb “Passaré per la fèrtil plana de Mamre“, el cor com a himne que el segueix, el cor dels Israelites vençuts “Com que les nostres immenses esperances es van contrarestar ràpidament” són els exemples del millor estil líric de Händel, i le “Nacions que en la futura història d’Othoniel “són els exemples del millor estil líric de Händel. Entre els triomfs i els desastres de les batalles, les escenes amb Achsah ofereixen un contrast suplementari, amb unes àries que van de la melancolia “Oh, qui pot parlar i l’alegre i popular “Ah, si tingués la lira de Jubal”, passant pels cants dels ocells de “Mira, és el passerell”.
Acte primer
La introducció orquestral en un sol moviment és una de les més curtes obertures d’un oratori que Händel hagi compost; no dura més que quatre línies de la partitura i porta directament al cor inicial. Händel volia passar el més ràpid possible a l’acció. “Vosaltres fills d’Israel” dissipa tota idea que aquesta obre sigui escrita d’altra manera que a gran escala, amb els Israelites alegrant-se de la conquesta de Canaan i de la seva travessia miraculosa del Jordà que posà fi a quaranta anys en el desert. “A Guilgal, i a la riba del riu Jordà, proclamem “és l’introduït per una entrada vocal sense acompanyament, el primer d’una sèrie que teixeix un fil que travessa tot l’oratori. Josuè entre segur fins i tot pretensiós, la seva confiança sostinguda pels afalacs del guerrer Caleb, quina ària”Oh, el més just “continua la vena assegurada i necessària. Achsah, la filla de Caleb, provoca un canvi d’humor dramàticament necessari, remarcant el contrast entre el sofriment de la captivitat a Egipte amb la joia de l’arribada a Canaan, amb la seva nostàlgica ària “Oh, qui pot parlar “en les parts importants per violí sol i violoncel recordant “La Resurrecció”. El tranquil interludi no dura massa tems, perquè Josuè retorna, i en el seu recitatiu “Caleb, executi”, dona l’ordre d’alçar un monument a Guilgal perquè les generacions futures coneguin la fugida miraculosa dels israelites. Josuè introduït per una frase sense acompanyament del cor “Per a una llarga posteritat, ens relacionem aquí”, que és plena d’impressions vives de les ones en moviment que recorda “Israel a Egipte”. El tema de l’aigua que flueix continua en l’ària” Mentre que el riu Kedron “amb el fil líric de Josuè puntuat de ritmes aguts orquestrals.
Othniel, jove guerrer (Promès d’Achsah) apareix a l’escena al mateix temps que un Àngel. La seva ària “Personatge impressionant i agradable, diguem” no és pas una de les més memorables de Händel ( ho compensa amb una composició meravellosa pel seu solista contralt), però el ritme del drama es restableix ràpidament quan l’àngel es dona a conèixer. Josuè és, per una vegada, convenientment respectuós i, amb un acompanyament dramàtic, L’Àngel lliura el seu missatge sanguinari que ordena la destrucció de Jericó, i dona una garantia reconfortant que la victòria serà fàcil. No s’ha perdut el temps, i en l’esplèndida ària “Amb pressa, Israel, amb pressa” Josuè dona l’ordre als seus soldats d’executar la seva tasca destructiva. Hom sent els resultats immediatament en el cor “El Senyor ordena i Josuè mana …”. Després dels pensaments guerrers, és de nou el temps per un interludi de campestre: Händel ha compost aquí una perla, l’acompanyament “En aquests beneïts paisatges” on Othniel, passejant pel tranquil camp, va a trobar Achsah, la filla de Caleb, a qui s’ha promès. L’entrada d’ella “Oh Othniel” és exquisida: El pretext de Morell pel solo d’Achsah “Mira, és una cadernera” està una mica inventat però la resposta de Händel al text, ple de cants d’ocells pel solo de la soprano, flauta i violí és deliciós. Els dos amants fan broma en el duo “Els nostres corrents nítids”, però la cala de l’escena es trenca pel so de les trompetes guerreres, la qual cosa és més dramàtica, ja que és la primera vegada que sentim els instruments de metall. Othniel expressa clarament el seu desig de casar-se amb Achsah que des de la destrucció de Jericó es completarà i el cor posa fi al rimer acte desitjant a l’heroi bona sort pel proper conflicte.
Acte segon
En el segon acte Josuè assetja Jericó des de fa sis dies. Ordena el toc de trompeta final. La “Marxa Solemne durant la processó de l’Arca de l’Aliança” (adaptada de “Componimenti” de Muffat) de Hándel és imponent de solemnitat com a poder pur i condueix en el cor esplèndid en tres seccions “Gloria a Déu”. Un solo de trompeta i de corn repeteix la Marxa que precedeix, Josuè lloa al Senyor, les forces orquestrals i corals afegeixen les seves forces i, amb insistents ritmes aguts de l’orquestra, els murs comencen a enderrocar-se. Però és a la secció Adagio central que Händel reserva els efectes més bells. En una partitura musical que s’ennegreix amb notes, el cor astorat de terror tremola, els metalls llencen bandes baixes que donen esgarrifances , les cordes representen de manera molt viva l’enderrocament dels murs amb intervals ràpids i els timbals ressonen. Jericó s’ensorra, i Caleb triomfa amb la seva ordre d’arrabassar el què resta de la ciutat i dels seus habitants, així i tot recordant-se per a salvar Rahab, que havia estat compassiu amb la causa israelita. “Vegeu que les flames s’encenen” torna amb èxit al gènere d’òpera operística escrit originalment per a Montagnnana; els intervals ràpids que representen les flames que se sumen a la destrucció de Jericó estan contrastats pels “trists crits i gemecs.
Un cop més encara és Achsah qui intenta conduir els israelites a la raó intentant convèncer-los que el seu triomf no durarà. “Vanitat i orgull terrenal” és un resum a allò que acaba de passar, la seva senzilla melodia augmentada per una deliciosa harmonia en “La roca més forta”. En el solemne “Totpoderós Sobirà del Cel”, Händel encara està inspirat, quan tota l’assemblea dels israelites, compresos “Gran sacerdot, sacerdots, caps, ancians i una assemblea completa” celebra la Pasqua i lloa al Senyor pel seu alliberament. Per sota un baix continu les veus del cor entren l’una darrere l’altre, conduïdes per Josuè, junt amb l’orquestra sencera en un magnífic “La seva glòria va brillar al Mont Sinaí”. El consell reprovador d’Achsah, , no obstant no és escoltat, perquè Caleb anuncia un desastre: soldats presumptes a judici per jutjar les defenses d’Aï han estat rebutjats i Israel plora
El gust de Händel per un cor tràgic sembla que no va tenir cap límit perquè- en el gènere de moviment que trobem en una mitja dotzena d’oratoris, que no perden el seu efecte aquí, malgrat aquesta freqüència- les flautes i les cordes introdueixen un “Cor dels israelites derrotats”-……”La rapidesa amb què es van frustrar les nostres esperances” han estat ràpidament oposades.
Josuè veient aquest desesper, aixeca la moral de les tropes recordant-los el seu èxit a Jericó. “Amb la fúria redoblada tornem” és una meravellosa ària que té més efecte com el seu ritme, fins i tot en el cor “Amb la fúria redoblada tornem”. Veient la confiança donada a les masses Othniel comença a pensar en altres coses, i cercant inspirar-se, marxa a la recerca d’Achsah, perquè els soldats no es poden conformar amb la guerra. L’ària entrenant de la gavota “Els herois quan cremen de glòria” s’utilitzava menys de set vegades abans d’aparèixer en aquest context. Achsah afeblida també d’Othniel : la seva ària “Com el sol està reconfortat” és una meravella artística amb la baixada de les cordes revivint a poc a poc la “flor tendra” fins que els intervals descendents han reprès tot el moviment. Caleb està furiós en veure Othniel perdre el temps amb Achsah , acomiadant la seva filla li dona a Othniel un gust per la guerra anunciant-li que els aliats Gibeonites (Gibeon) estan en perill per una unió Canà sota la direcció d’Adonisedech (Rei de Jerusalem). “Nacions que en la història futura” té una melodia noble i pacífica. Josuè està encantat amb la unitat que veu ara, i de nou dues “bandes de llautó” introdueixen l’acció militar.”
“Oh, el teu planeta brillant” és un dels moviments més originals de Händel. Per sobre d’un suau acompanyament de dobles corxeres de violí, Josuè, veient que cau el dia i que podria interrompre la batalla, demana al sol que s’aturi en el seu curs; com ell obeeix, tot el moviment orquestral cessa, i els violins mantenen la seva agilitat per nou compassos. Aleshores s’adreça a la lluna quina cursa més lenta és representada per les violes, i també l’hi ordena d’aturar-se. Ara, la secció de corda està estacionària i el cor es meravella: “Mireu! El qui escolta ha obeït la seva veu”. Per sobre d’un moviment coral creixent, l’agilitat sostinguda continua sempre, al principi amb els oboès, i després durant nou compassos llargs amb una sola trompeta: al segle XIX, els editors que no podien creure el que oien, van recrear la partitura de Händel i van compartir aquest “tour de força pulmonar” entre dos músics”! Fins al punt que canta el cor “Volen, cauen, moren “el solo de trompeta li expressa gratitud (Händel, evidentment, tenia sentit de l’humor) i en aquest moment els tustis de coure entren en escena per “Les nacions fugen i s’escampen davant de les nostres armes”. Un cop més l’enemic és derrotat i s’escapa i, com a secció rere secció, les veus i els instruments quasi no s’escolten, el segon acte s’acaba suaument.
Acte tercer
Comença amb la posició de Josuè, un cop més la d’un heroi la posició que ara es garanteix a la història. En “Hola Josuè poderós “Händel dona unes entrades frugals de “I els marbres agraïts” un tema notablement creixent. Achsah també és feliç en la seva alegre ària “Feliç, oh, som tres vegades feliços”. Josuè proposa dividir el territori conquerit entre les tribus i Caleb li recorda el paper que ell ha jugat en la conquesta d’Hebron: Josuè dona immediatament aquest territori a Caleb i la seva tribu jueva. Caleb, però, comença a sentir un envelliment amb el qual Händel produeix una altra perla amb “”Passaré per la fèrtil plana de Mamre?” el tema de la seva noble renúncia s’intensifica amb l’entrada del cor “Per totes aquestes gràcies, cantarem”. Othniel li recorda a Caleb que resta una ciutat invicta. Caleb anuncia ara el moment de cedir les decisions militars per a un home més jove, i com a estímul, la mà d’Asah serà la recompensa de qualsevol que se sotmeti a la ciutat invicte de Debir. Othniel difícilment creu en la seva sort i en el bell i vibrant “Envolta’m dels perills” (Händel no havia compost mai una ària més animada) i marxa cap a la guerra. Els Israelites preguen per ell en la batalla en el cor lent “Pare de Misericòrdia” i d’ençà que les pregàries han acabat, Josuè entra per anunciar la bona nova de la victòria d’Othniel.
Sentint “Veure avançant l’heroi conquistador” per primera vegada en Josuè, el públic va tenir una reacció extàtica: Händel també sabia que havia encertat. El gran èxit d’aquest passatge assegura que es va inserir a les portades de Judas Maccabaeus. La seva fórmula era senzilla, amb una processó en tres parts, en la primera estrofa un “Cor Jove”, acompanyats per un orgue “tasto solo” altern i combinat amb dos cors; en la segona estrofa un mig cor (o potser originalment dos solistes, que Chrysander descrit erròniament com un “cor de verges”) és acompanyat dues flautes i orgue, i a la tercera estrofa formal, hi participa tota l’empresa, sense els cors. L’indicació de Händel al “tambor militar” era del tot específica “ad libitum, la segona vegada fer balbucejar.
Achsah ara també està encantada, perquè Caleb ha donat la seva benedicció al seu matrimoni amb Othniel, i se’n alegra molt en la famosa ària “Ah, si tingués la lira de Jubal”. La melodia data de quaranta anys abans, i es va utilitzar per primera vegada en configurar música per a “Laudate pueri” (1706-1707) després, torna a utilitzar l’any següent A Josuè dans Solomon. (El llibret de Morell deia “”Ah, si tingués la lira de Jubal”. Els manuscrits demostren que Händel va posar dues frases a la música abans d’adonar-se que tenia una millor exploració si feia desaparèixer la paraula “sagrada”. Abans del cor final ple d’alegria, tenim un duo d’amor molt dolç, “Oh verge inigualable” abans que Caleb ara veterà home d’Estat anuncia el cor final. “El gran Jehovà és el nostre terrible tema” comença per uns acords bloquejats com un himne solemne però torna ràpidament a una textura frugal.