Alessandro Severo
Òpera en tres actes HWV A13
KRISTINA HAMMAARSTRÖM Mezzosoprano (Emperatriu Mare)
MARY-ELLEN NESI Soprano ( Alessandro )
MARITA SOLBERG Soprano Salustia la seva dona
IRINI KARAIANNI Soprano
GEMMA BERTAGNOLLI Soprano
PETROS MAGOULAS baix
ARMONIA ATENEA Amb instruments originals
Director GEORGE PETROU
L’abril de 1737 en el més intens de la rivalitat que oposava l’òpera de la noblesa, que ocupava el King‘s Teheatre de Haymarket, i la companyia d’òpera de Händel a Covent Garden, el compositor tingué una crisi cardíaca que li deixà paralitzat al braç dret. El 30 d’abril el compte de Shaftesbury havia escrit a Harris, el seu amic “Händel està notablement recuperat, Ha muntat a cavall dues vegades, es recuperarà aviat del tot. Però aquest optimisme hauria de resultar prematur, i el 14 de maig, el London Evening Post aportava “El senyor Händel està indisposat, es creu que és un problema d’una paràlisi i no pot fer servir més que la mà dreta, i el públic no podrà gaudir de boniques composicions si no es guareix. Els problemes de salut de Händel eren a bastament greus per impedir-li de dirigir les representacions de Berenice, la seva tercera òpera de la temporada i l’última datada. La primera que tingué lloc el 18 de maig, no va tenir gaire èxit i només se’n varen fer tres representacions suplementàries. El juny els dos companys rivals estaven a l’última extrem i van caure les dues. L’òpera de la noblesa dona la seva última representació l’onze de juny, mentre que el programa de representacions de Händel-que no era pas al clavecí- es prorrogà fins al tancament, el 25 de juny.
Abans d’aquest final catastròfic de la temporada 1736-1737 Händel i Heidegger havien ja negociat per combinar les seves forces al King‘s Theatre per la temporada següent. Després d’una rivalitat aferrissada sembla que Heidegger i els mecenes aristocràtics (els hereus de l’antiga Acadèmia real de música) havien reconegut que necessitaven Händel, mentre que l’antic musical treia les conclusions de la seva salut fràgil i la precarietat de l’òpera de Londres: no podia continuar sol. Durant els anys 1730, Hándel havia pres el costum de portar ell sol la responsabilitat del repertori de tota una temporada i assumir la direcció musical però en aquest moment estava content de retornar a l’estat assalariat per un temps curt.
Giovanni Battista Pescetti i Francesco Maria Veracini compartiren la temporada musical de 1737-38, , mentre que Händel hi estigué d’acord per composar-ne dues òperes i pot ser per preparar una altra obra a aquest teatre King‘s , company de fortuna.. Per això hauria rebut la considerable fortuna de 1000 lliures i hom li hauria promès un concert de beneficència lucratiu (Que li reportaria 1000 lliures suplementàries).
Abans de l’inici d’aquesta curiosa temporada, el 29 d’octubre de 1737, la preocupació prioritària de Händel era la de recuperar la salut. En setembre i octubre es retirà a Aux-la-Chapelle (Aachen), quines aigües termals eren reputades d’ençà de l’època romana. Restablerta la seva salut Händel tornà a Londres. El 15 de Novembre començà la composició de la seva nova òpera Faramondo. La seva primera comanda com a independent de la temporada. De tota manera la mort inesperada de la reina Carolina va interrompre el seu treball. El seu himne tràgic-sentimental “The ways of Zion do mourn” es van interpretar als funerals nacionals el 17 de desembre.
Els teatres londinencs foren tancats durant el període de dol oficial, fins al gener de 1738, però Hándel havia acabat “Faramnodo” els Nadals de 1737. Dos dies més tard començava “Serse” (que la va acabar el 14 de febrer de 1738). “Faramondo” la va crear el 3 de febrer, es varen fer set representacions suplementàries. El 25 de febrer Händel produïa “Alessandro Severo” un pastitx en el qual reuneix les àries de les seves pròpies obres. Fou interpretat en cinc ocasions abans del concert de beneficència del compositor, que tingué lloc el 28 de mars (anunciat com un “Oratori en el decurs d’una temporada que no hi havia cap interpretació d’oratoris anglesos, aquest concert comportava una sèrie d’himnes i una part important de “Deborah). Serse fou tingut en reserva fins al 15 d’abril, però només es va interpretar cinc vegades. Alessandro Severo es va llançar al final de la temporada, per una representació suplementària el 30 de maig.
Tant si Händel fou pagat generosament per les seves contribucions i si la famosa estàtua de Roubiliac, immortalitzar el compositor durant la seva vida, es va inaugurar Vauxhall Gardens el maig de 1738, no podem considerar aquesta temporada (d’aquí i d’allà) com un moment destacat de la seva caòtica carrerada. Obres d’aquesta època són Faramondo, l’himne dels funerals i particularment Serse, que han estat rehabilitades fa poc, però Alessandro Severo fou durant molt de temps ignorada pels biògrafs de Händel i dels músics i aquí és encara desconegut per la majoria del públic. Aquesta negligència recau no pas sobre una crítica equitativa sinó sobre un “esnobisme” mal informat en quant al mètode de compilació d’àries d’òpera de divertiment que vam anomenar en els anys 1720 un pastitx.
Per ajuntar els pastitxos un compositor havia d’escollir entre tres mètodes: revitalitzar les músiques d’altres compositors apareixent en el repertori dels cantants interessats però amb nous recitatius i conjunts (Händel procedí de manera ocasional per l’escenari londinenc entre 1725 i 1737) apropiant-se d’una obra ja existent i adaptar-la per una ciutat diferent i una nova distribució (indiferentment del compositor original) llavors, recicla una de les pròpies músiques amb un llibret diferent.
A Londres, Händel produí tres òperes dites “autopastitxos”:Oreste,1734- Alessandro Severo 1738- Giove in Argo 1738. S’hauria de considerar que aquestes recopilacions de material antic adaptades a un nou llibret haurien de figurar el nombre d’òperes de Händel pròpiament dites. En efecte, la reutilització lliure d’una música ja composta en un nou context era pràctica corrent entre els compositors d’òpera italiana del segle 18. És més, el mètode que consisteix a modificar lleugerament el que ja existeix per fer-lo correspondre a un llibret diferent no és pas radicalment diferent del que Händel aplica en les seves òperes londinenques, “·Rinaldo” 1711 i “El Pastor Fido” 1712 on ell utilitza a bastament unes àries i duos escrites originalment durant el període que venia de passar a Itàlia (1706-10)-a diferència tal vegada, que aquestes obres italianes eren poc conegudes pel públic londinenc, mentre que aquest tres “Auto-pastitxos “contenien la música que els amants de l’òpera de Londinencs reconeixerien.
Els oients d’aquest enregistrament intentaren o no de determinar si Alessandro és una entitat musical i dramàtica convincent per ella mateixa- però, almenys, estaran d’acord que es tracta d’una oportunitat única de comprendre opcions i mètodes de creació de Händel revelats a través d’aquest pastitx. La impossibilitat de posar en escena de nou una de les òperes creades en la fructífera temporada precedent(Arminio. Giustino, Berenice) podria explicar perquè Händel ha seleccionat dinou àries, conjunts i simfonies en aquestes tres obres recents ( cap de les quals mai havia de muntar) per reutilitzar-les en Alessandro Severo.
Les deu altres àries i un duo provenen de set òperes que ell havia escrit entre 1720 i 1737. Algunes paraules de les àries i els conjunts foren canviades per adaptar-se al contextos dramàtics diferents; nous recitatius foren compostos i algunes revisions musicals efectuades per respondre a les necessitats dels cantants (com les transposicions o talls en passatges de virtuosos difícils). En aquesta ocasió Händel compongué igualment una nova obertura i un recitatiu acompanyat,”Un’incognito affanno” breu però impressionant, en el qual utilitzà una línia ondulant (probablement per indicar un efecte de trèmolo de les cordes).
El llibret d’Alessandro Severo fou escrit en el seu origen per Apostolo Zeno (!668-1750), poeta influent, historiador, membre de l’Academia Arcadiana i poeta de cort imperial de Viena (1718-1729), fins que el famós Metastasio el succeeix. Zeno, un dels llibretistes més famosos de principis del segle XVIII, volia reformar l’òpera després de les regles de la tragèdia clàssica. Els seus intents en aquesta direcció van trobar un ampli ressò al continent. Tot i que Faramondo continua sent l’única adaptació musical original del llibret de Zeno d’Händel, hom es pot preguntar si les successives adaptacions dels llibrets de Zenó per a l’escena londinenca eren realment fortuïtes.
Zeno va redactar Alessandro Severo per la seva ciutat natal Venècia, on aquest text es va posar a la música per primera vegada per Antonio Lotti i interpretat al teatre Sant Giovanni Crisostomo durant la temporada de carnaval del 1716-17. La versió de l’òpera composta per Händel es va estar realitzada d’una còpia del llibret venecià original de 17171, però igualment és possible hagi estat utilitzant una versió intermediària realitzada per Orlandini (Milà 1723). Zeno, en el prefaci del llibret original explica el context històric de la intriga: “L’única acció digna d’elogi de l’emperador romà Heliogabale fou la d’haver elevat en vida, al jove Alexandre Severe, fill de Julia Mammaea, al rang de Cèsar. Julias exercia una gran autoritat sobre l’emperador. Ella tenia uns lligams de parentesc amb els Antonins i amb el mateix Heliogabale. Aquest tirà es penedeix de pressa d’haver nomenat el jove príncep César i cerca diverses maneres de matar-lo. A la vegada, quan Heliogabale fou mort, Alexandre preservat per la cura vigilant de la seva mare, finalment va ascendir al tron imperial a l’edat de 13 anys, sota la tutela de la seva mare. Alguns anys més tard Júlia arranjà el casament d’Alessandro amb una jove de sang patrícia, quin nom , Salustia Barbaria Orbiana, no és pas mencionat pels historiadors, figurat a les monedes. Alessandro enamorat de les notables qualitats de la seva esposa, la declara ràpidament “Augusta” i li permet de compartir els honors exclusius de la seva mare. Julia esdevé gelosa perquè ella ambicionava ser l’única “Augusta”. Ella obliga al seu fill a repudiar la seva esposa, tractà a aquella amb tota mena de menyspreu, i obté el seu exili a Àfrica. Martianus, pare de Salustia, que tenia un cert pes en el si de l’exèrcit, no pot tolerar aquests insults a la seva família i conspira contra Júlia. Els esdeveniments que segueixen són relatats per Herodien i Aelius Lampridius. En la nostra història buscarem, la probabilitat més que la història real, però el reconeixement d’Alexandre, la seva declaració de guerra als Parthes, la seva dependència total vers la seva mare, els nous banys que havia construït i alguns altres detalls mencionats, són les bases sobre uns fets històrics. L’època en la que l’acció del drama té lloc és en el moment de la successió d’Alessandro al tron imperial.
Com és habitual en un “drama per música” a principis del segle 18, Zeno era una mica més complet amb la història del que estava disposat a admetre. L’historiador Herodien de Siria, citat pel llibretista, confirma que el tirà Heliogabale fou assassinat per la guàrdia pretoriana el 222 després de Crist i que la designació del jove Alessandro Severo com a Cèsar a l’edat de 13 anys, havia estat arranjada per la seva àvia comuna Julia Maesa (morte + 226). La seva filla Julia Mammaea, la mare d’Alessandro, aporta estabilitat a l’imperi i guardà un control absolut sobre el seu fill Alesandro. Això no obstant, quan ell es va casar amb Salustia en 225, les dues dones entraren en conflicte. Dos anys més tard, Júlia no deixà escapar l’ocasió de fer executar al pare de Salustia, un patrici, amb el pretext de traïdoria (el seu nom, Marcianus, és una invenció de Zeno) i de exilià la seva nora a Àfrica. La mare i els fills van fer-se odiar pels romans i, el 235 en el curs d’una expedició per negociar la pau humiliant amb les tribus dels germans rebels, foren assassinats pel seu propi exèrcit.
La història presentada a l’òpera s’acaba d’una manera més feliç però conserva l’essencial de les tensions i els conflictes històrics. Giulia, gelosa, porta el seu fill Alessandro una astúcia per signar un document per divorciar-se de la seva estimada esposa, Salustia, que implora el suport del seu pare Marziano, que ordeix un complot per destituir Giulia, que mentrestant, ha reduït Salustia a la condició de criada. Aquest fa fracassar l’intent d’intoxicació de Giulia organitzat pel seu pare però es nega a revelar el nom dels conjurats.
Les intrigues es compliquen encara en presència d’una parella d’amants, Albina (una noble dama amiga de Salustia disfressada d’home) i el cavaller Claudio (un aliat de Marziano). Albina s’imagina erròniament que Claudio ha estat infidel i està obsessionada per la idea de venjar-se. Giulia està cada vegada més preocupada per les seves accions; quan Marzisno i els seus soldats venen per assassinar-la, la virtuosa Salustia té el recurs de l’astúcia per salvar la seva sogra, que es penedeix del mal que li va fer i promet tornar-la al seu fill. Alessandro es reconcilia amb sa mare i retroba Salustia, perdona a Marziano i a Claudio que es casa amb Albina, Contràriament al macabre destí dels protagonistes històrics, els dels personatges de l’òpera són feliços. Es retroben per un cor que celebra la dolçor i les delícies infinites de l’amor.
La distribució de Händel era pràcticament idèntica a la del grup de cantants que també actuaven a “Serse i Faramondo” el 1738. En el paper d’Alessandro Severo es trobava el castrat, mezzosoprano Caffarelli, que els partidaris de Händel coneixien des del principi, i abans que tot per la seva interpretació de “Ombra mai fu” en el paper principal de Serse. La música que ell cantà en Alessandro Severo comprenia unes àries extretes d’Arminio (“Che posso dir, o cara”), Giustino “Se si vanta il cieco dio“) i “(Sull’altar di queto nume“), Arina in Creta i Aridante (respectivament “Salda quercia“) i (“Con l’alli di Costanza“),però Händel prudentment havia suprimit alguns dels llargs passatges virtuosos plens de trampes escrits en el seu prigen per Carestini), Elisabetta du Parc, sobrenomenada “La Francesina” havia vingut a Londres el 1736 per cantar amb l’Òpera de la N, Noblesa, però estava destinada a esdevenir la millor primera cantant de Händel fins el 1745, període en el curs del qual ella cantà les partitures de primera soprano en els directors angleses com “L?allegro, IlPenseroso ed il Moderato, Semele, Belshazzar i Hèrcules”.. En el paper d’Heroïna Salustia, interpreta àries extretes de Giustino (“Un vostro sguardo“), Siroe (“Ch’io mai vi possa lasciar d’amare“), Atlante (” S’e tuo placer ch’io vada“) i Orlando (“O care parolette, o dolci sguardi“).
La contralt Antonia Merighi havia cantat per Händel al principi de l’any 1730, i particularment en el paper magnífic de Rosmira en Partenope (!730). En el de la “malvada” l’intrigant Julia no havia d’interpretar àries que Händel havia escriT per a ella al principi del decenni. Canta de la música extreta de Berenice (“Lo sdengo del mio cor”) i (“Si faro ch’il figlio avrà“) i D’arminio (“Se l’arcano coprire vorrai). El paper d’Albina era cantat per la mezzosoprano Maria Antonia Marchesini, amb el sobrenom “La Lucchesina” i va agafar la seva música a Giustino (“Chi sa dirti, o core amante“), “Zeffiretto che scorre nel prato, ” Vanne pur, infido,va” i “Sventura navicella“) i Arminio (“Niente spero, tutto credo”). Claudio era interpretat per la soprano Margherita Chimenti amb el sobrenom “la Droghierina” per la qual Händel reutilitsà unes àries d’Atlanta (” Lascia ch’io parta”·) de Berenice (“Vedi l’ape“) i “Quell‘ oggetto schemito e sprezzato“).
Marziano, el conspirador, era cantat per Antonio Montagnana, pel qui Händel havia composat diversos papers magnífics entre 1732-1733 abans que el baix no passi a l’enemic, l’Òpera de la Noblesse. En Alessandro Severo, dues de les seves àries eran tretes dels papers que interpretà a Orlando (“Lascia Gian, e sieguo Marte”) i Ezio (” Nasce al bosco in rozza cuna”) així com un ària d’Atlanta atrivuida en 1736 a un pare igualment assaltat però basat en un material composat el 1708 per un monstre retirat que que acabava de cometre un brutal assassinat a “Aci, Galatea e Poliferno (“Impara, ingrata, impara”). El duo del amants entre Alessandro i Salustia és tret de Radamisto 8″Non ho piu affanni”), el que canten Julia i Salustia, reconciliades, fou escollit de Berenice (“Gli dirai…Diró, che amore”). El cor d’obertura de la primera escena es prestat de Giustini (” Viva Augusto, eterno impero”) i el cor final a Siroe (“Dolcissimo amore”).
Semble que l’editor musical londinenc John Walsh hagués publicar un recull de les àries , però no ens han arribat cap copia..Händel no va tornar a tocar Alessandro Severo mai més. L’+opera resta a l’onbra en oblit fins que Anthony Hicks (1943-2010) prepara l’edició d’una versió realitzada en el London Händel Festival el 1997. Entre les seves fonts utilitza la partitura de l’escena escrita a la manera de Händel per Jhon Christopher Smit el 1738 (actualment a la British Library de Londres, un fragment d’un manuscrit autografiat de l’obertura . Actualment al Fitzwilliam Museum de Cambridge). una partitura de l’òpera feta per a clavecí i comprenent una part completa de les veus i del baix continu. (actualment a la Staats- und Universitätsbibliothek “Carl von Ossietzky” de Hamburg, diverses fonts musicals i la única copia existent del llibret imprés (conservat a la biblioteca musical de França a París. És a George Petrou que Hicks, poc abans de morir el 2010 confià la seva partitura, objecta de meticuloses recerques, que mai fou publicada comercialment. Apassionat per Händel Anthony Hicks fou un incansable defensor de la recerca d’aquest compositor i el promotor de projectes de representacions de les obres de Händel, en la que el renaixement modern d’Alessandro Severo no era més que un exemple. Aquest primer enregistrament mundial voldrem dedicar-lo a la seva memòria.