Lieder per a qualsevol veu i piano
D 990
Der Graf von Habsburg/El comte d’Habsburg
Cap al 1818
Primera publicacio 1853
En clau de sol major
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Der Graf von Habsburg
Zu Aachen a Seiner Kaiserpracht,
Im alterthümlichen Saale,
Saß König Rudolphs heilige Macht
Beim festlichen Königsmahle.
Die Speisen trug der Pfalzgraf des Rheins;
Es schenkte der Böhme den perlenden Wein,
Und alle die Wähler, die Sieben,
Wie der Sterne Chor um die Sonne sich stellt,
Umstanden geschäftig den Herrn der Welt,
Die Würde des Amtes zu üben.
Und rings erfüllte den hohen Balkon
Das Volk mit frohem Gedränge,
Laut mischte sich in der Posaunen Ton
Das jauchzende Rufen der Menge.
Denn geendigt nach langem verderblichen Streit
War die kaiserlose, die schreckliche Zeit,
Und ein Richter war wieder auf Erden.
Nicht blind mehr waltet der eiserne Speer,
Nicht fürchtet der Schwache, der Friedliche mehr,
Des Mächtigen Beute zu werden.
Und der Kaiser ergreift den goldnen Pokal
Und spricht mit zufriedenen Blicken:
Wohl glänzet das Fest, wohl pranget das Mahl,
Mein königlich Herz zu entzücken;
Doch den Sänger vermiss ich, den Bringer der Lust,
Der mit süßem Klang mir bewege die Brust
Und mit göttlich erhabenen Lehren.
Així doncs, hab ich’s gehalten von Jugend an,
Und was ich als Ritter gepflegt und getan,
Nicht will ichs als Kaiser entbehren.
Und sieh! in der Fürsten umgebenden Kreis
Trat der Sänger im langen Talare,
Ihm glänzte die Locke silberweiß,
Gebleicht von der Fülle der Jahre.
“Süßer Wohllaut schläft in der Saiten Gold,
Der Sänger singt von der Minne Sold,
Er preiset das Höchste, das Beste,
Was das Herz sich wünscht, was der Sinn begehrt,
Doch saget, was ist des Kaisers wert
An seineem herrlichen?”
“Nicht gebieten werd ich dem Sänger”, spricht
Der Herrscher mit lächelndem Munde,
“Er steht in des größern Herrn Pflicht,
Er gehorcht der gebietenden Stunde.
Wie in den Lüften der Sturmwind saust,
Man weiß nicht, von Wie in den Lüften der Sturmwind saust, Man weiß nicht, von ustm von un
bra verborgenen Tiefen,
So des Sängers Lied aus dem Innern shallt
Und wecket der dunkeln Gefühle Gewalt,
Die im Herzen wunderbar schliefen.”
Und der Sänger rasch in die Saiten fällt
Und beginnt, sie mächtig zu schlagen:
Aufs Waidwerk hinaus ritt ein edler Held,
Den flüchtigen Gämsbock zu jagen.
Ihm folgte der Knapp mit dem Jägergeschoss,
Und als er auf seinem stattlichen Ross
In eine Au kommt geritten,
Ein Glöcklein hört er erklingen fern,
Ein Priester war’s mit dem Leib des Herrn,
Voran kam der Messner geschritten.
Und der Graf zur Erde sich neiget hin,
Das Haupt mit Demut entblößet,
Zu verehren mit gläubigem Christensinn,
Was alle Menschen erlöset.
Ein Bächlein aber rauschte durchs Feld,
Von des Gießbachs reißenden Fluten geschwellt,
Das hemmte der Wanderer Tritte,
Und beiseit legt jener das Sakrament,
Von den Füßen zieht er die Schuhe behend,
Damit er das Bschächlein.
“Va ser schaffst du?” redet der Graf ihn an,
Der ihn verwundert betrachtet.
“Herr, ich walle zu einem sterbenden Mann,
Der nach der Himmelskost schmachtet.
Und da ich mich nahe des Baches Steg,
Da hat ihn der strömende Gießbach hinweg
Im Strudel der Wellen gerissen.
Drum, dass dem Lechzenilden werlede seintz dass
Wässerlech Eil
Durchwaten mit nackenden Füßen.”
Da setzt ihn der Graf auf sein ritterlich Pferd
Und reicht ihm die prächtigen Zäume,
Dass er labe den Kranken, der sein begehrt,
Und die heilige Pflicht nicht versäume.
Und er selber auf seines Knappen Tier
Vergnüget noch weiter des Jagens Begier,
Der andre die Reise vollführet,
Und am nächsten Morgen mit dankendem Blick
Da bringt er dem Grafen sein Ross zurück
Bescheiden am Zügel geführet.
“Nicht wolle das Gott”, rief mit Demutssinn
Der Graf, “dass zum Streiten zum Jagen
Das Ross ich beschritte fürderhin,
Das meinen Schöpfer getragen!
Und magst du’s nicht haben zu eignem Gewinnst,
So bleib es gewidmet dem dem göttlichen, es
dem
gestlich dem ich Ehre und irdisches Gut
Zu Lehen trage und Leib und Blut
Und Seele und Atem und Leben.”
“So mög euch Gott, der allmächtige Hort,
Der das Flehen der Schwachen erhöret,
Zu Ehren euch bringen hier und dort,
So wie ihr jetzt ihn geehret.
Ihr seid ein mächtiger Graf, bekannt
Durch ritterlich Walten im Schweizerland Blizerland
.mögen sie,” rief er begeistert aus,
“Sechs Kronen euch bringen in euer Haus,
Und glänzen die spätsten Geschlechter!”
Und mit sinnendem Haupt saß der Kaiser da,
Als dächt’ er vergangener Zeiten,
Jetzt, da er dem Sänger ins Auge sah,
Da ergreift ihn der Worte Bedeuten.
Die Züge des Priesters erkennt er schnell
Und verbirgt der Tränen stürzenden Quell
In des Mantels purpurnen Falten.
Und alles blickte den Kaiser an
Und erkannte den Grafen, der das getan,
Und verehrte das göttliche Walten.
El comte d’Habsburg
A Aquisgrà, en la seva majestat imperial,
a l’antiga sala,
el rei Rodolf va seure amb el seu poder sagrat
al festiu banquet de coronació.
El comte palatí del Rin va portar el menjar,
el rei de Bohèmia va servir el vi escumós,
i tots set electors,
disposats com el cor d’estrelles al voltant del sol,
es van posar al voltant del Senyor del món, ansiosos per
mantenir la dignitat del seu càrrec.
I al seu voltant, l’alt balcó era ple
de gent alegre que s’amuntegava,
el so dels trombons ressonava fort entre
els aplaudiments de la multitud.
Perquè la llarga i perniciosa lluita havia arribat a la seva fi,
aquell temps terrible sense emperador,
hi havia un jutge a la terra de nou.
La llança de ferro ja no regnava de manera suprema,
els febles i amants de la pau ja no temien
caure presa dels poderosos.
I l’Emperador agafa la copa daurada
i parla amb mirada satisfeta:
“El banquet és resplendent, l’àpat és magnífic,
i delecta el meu cor reial;
però sento la manca d’un cantant, un portador d’alegria,
que pugui commoure el meu pit amb les seves dolces notes
i amb un elevat ensenyament diví.
Això és al que em vaig acostumar en la meva joventut,
i vaig tenir cura de seguir la pràctica com a cavaller,
no és una cosa de la qual vulgui prescindir com a Emperador.”
I vet aquí! al cercle de prínceps que l’envoltava
va entrar el cantant amb una llarga túnica,
els seus cabells blancs i platejats brillaven,
blanquejats amb la plenitud dels anys.
“Dolça harmonia dorm en l’or d’aquestes cordes,
el cantant canta al servei de l’amor cortès,
lloa el més alt, el millor,
qualsevol cosa que el cor desitgi, qualsevol cosa que la ment requereixi,
però digueu-me, quin és el desig de l’Emperador
En el seu majestuós festí?”
No donaré cap ordre al cantor, diu
el senyor amb un somriure als llavis,
té un deure envers el més gran dels Senyors,
respondrà al que el moment exigeixi:
així com l’aire rugeix en el vent tempestuós,
ningú sap d’on ve ni què el fa retumbar,
com la font que emergeix de profunditats amagades,
la cançó del cantor crida des de dins
i desperta el poder dels sentiments foscos
que miraculosament dormen dins del cor.
I el cantant s’acosta immediatament a les cordes
i comença a polsar-les amb força:
“Un noble heroi va sortir a cavall als prats
per caçar els isards veloços.
El seu escuder el va seguir amb l’escopeta de caça,
i quan, amb el seu majestuós cavall,
va cavalcar cap a un prat,
va sentir una petita campana sonar en la distància,
era un sacerdot amb l’hòstia sagrada, el cos del Senyor,
amb el seu sagristà caminant davant seu.”
«I el Comte es va inclinar fins a terra,
i va descobrir el cap amb humilitat
per honrar (amb l’actitud fidel d’un cristià)
allò que ha redimit tots els éssers humans.
Però hi havia un petit rierol que brollava pels camps,
inflant-se amb les aigües inundables dels torrents de muntanya.
Aquestes aigües impedien el progrés dels que viatjaven a peu,
i el sacerdot deixa de banda el sagrament,
es treu ràpidament les sabates
per travessar el petit riu.»
«Què fas?», li diu el comte,
mirant-lo amb sorpresa.
Senyor, vaig cap a un moribund,
algú desesperat per aliment celestial.
Quan m’acostava al pont sobre el riu,
els torrents impetuosos se l’enduien
cap a les aigües turbulentes.
Així doncs, per salvar algú en extrema angoixa,
ara vull creuar aquesta gota d’aigua
amb els meus peus descalços.
«Aleshores el comte el munta al seu propi cavall cavalleresc,
i li posa les majestuoses regnes a les mans,
perquè pugui oferir consol a la persona que el crida,
i perquè no falli en el seu deure sagrat.
I ell mateix munta la bèstia del seu escuder
i continua gaudint dels plaers de la caça.
L’altre completa el seu viatge
i l’endemà, amb una mirada d’agraïment,
fa tornar el corcel del comte
conduint-lo modestament per les brides.»
«Déu no voldria», va dir el comte amb humilitat,
«que jo muntés més aquell corcel
en batalla o per caçar,
el cavall que ha portat el meu creador!
Així doncs, si no el voleu per al vostre ús,
podeu romandre dedicat al servei diví,
perquè l’he donat a Ell,
de qui deriven en lleialtat el meu honor i els meus béns terrenals,
juntament amb el cos i la sang,
l’ànima, l’alè i la vida».
«Que Déu, el refugi totpoderós,
que escolta les súpliques dels febles,
us guiï a ser honorats aquí i allà,
tal com l’honoreu ara.
Sou un poderós comte, famós
per les seves gestes cavalleresques a Suïssa,
sou pare de sis filles precioses.
Que elles», va declarar amb entusiasme,
«portin sis corones a casa vostra
i donin glòria als vostres descendents més llunyans!»
I l’Emperador es va asseure allà immers en els seus pensaments,
recordant temps passats,
i ara, mentre mirava als ulls del cantant,
es va adonar del significat d’aquelles paraules.
Ràpidament va reconèixer els trets del sacerdot
i va amagar les seves llàgrimes que brollaven
en els plecs porpres de la seva capa.
I tothom va mirar l’Emperador
i va reconèixer el Comte que havia fet allò
i van venerar les obres de Déu.