Partsong per a cor mixt i piano
D 985 Op. posth. 112 Nº1
Gott im Ungewitter/Déu de la tempesta
Any 1816 juny
Primera publicació 1829
En clau de do menor/mi bemoll major
Indicació de temps.- Allegro moderato
Llibretista.- Johann Peter Uz (1720–1796)
Llenguatge.- Alemany
Per a soprano, contralt, tenor, baix i piano
Període Romàntic
Schubert va escriure quaranta -cinc cors per a veus masculines, dinou cors per a veus mixtes, sis cors per a veus femenines i trenta -sis peces amb múltiples veus, amb o sense acompanyament. Es tracta d’una producció indicativa de la felicitat creativa de Schubert en un gènere, la de la lírica coral amb acompanyament de piano, àmpliament practicada en la vida musical vienesa de les primeres dècades del segle passat, quan l’anomenada evasió i música d’entreteniment cobreix un important significat social. A més, se sap que Schubert es va dedicar amb molta il·lusió i passió per la música de cambra i la mentida, de la qual es manté el cantant més autènticament romàntic, també per les dificultats que es van trobar en l’execució de les simfonies i les masses, que en gran mesura van tenir molta ressonància només després de la mort de l’autor.
Gott im Ungewitter
Du Schrecklicher, wer kann vor dir
Und deinem Donner stehn?
Groß ist der Herr, era trotzen wir?
Er winkt, und wir vergehn.
Er lagert sich in schwarzer Nacht,
Die Völker zittern schon:
Geflügeltes Verderben wacht
Um seinen furchtbarn Thron.
Rotglühend schleudert seine Hand
Den Blitz aus finstrer Höh’:
Und Donner stürzt sich auf das Land,
In einer Feuersee:
Dass selbst der Erde fester Grund
Vom Zorn des Donners bebt,
Und was um ihr erschüttert Rund
Und in der Tiefe lebt.
Den Herrn und seinen Arm erkennt
Die zitternde Natur,
Da weit umher der Himmel brennt
Und weit umher die Flur.
Wer schützt mich Sterblichen, mich Staub,
Wenn, der im Himmel wohnt
Und Welten pflückt wie dürres Laub,
Nicht huldreich mich verschont?
Wir haben einen Gott voll Huld,
Auch wenn er zornig scheint:
Er herrscht mit schonender Geduld,
Der große Menschenfreund.
Déu en la tempesta
Tu, que infons terror, qui es podrà
plantar cara davant teu i el teu tro?
El Senyor és gran! Com el podrem desafiar?
Ell fa un senyal, i no ens convertim en res.
Jeu en la foscor de la nit;
els pobles del món ja tremolen:
la destrucció alada vigila
al voltant del seu tron terrible.
La seva mà, vermella i brillant, llança
el llamp des de les altures fosques:
i el tro s’aboca sobre la terra
en un mar de foc:
Amb el resultat que els fonaments fixos de la terra
tremolen amb la ira del tro,
tot al seu voltant tremola
com tot el que viu a les profunditats.
El Senyor i el seu braç són reconeguts
per la naturalesa tremolosa,
ja que en la distància el cel crema
juntament amb els prats del voltant.
Qui em protegirà, simple mortal, simple pols,
quan aquell que viu al cel
i que arrenca mons com si fossin fulles seques,
quan es nega a perdonar-me malgrat la seva misericòrdia?
Tenim un Déu de misericòrdia,
fins i tot quan sembla iracund:
regna amb paciència indulgent,
el gran amic dels éssers humans.