Lieder per a baix i piano
D 594
Der Kampf/El combat
Any 1817 novembre
Primera publicació 1829
En clau de re menor
Indicació de temps.- Feurig (Ardent)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a baix i piano
Període Romàntic
Der Kampf (La batalla) de Schubert no és un enfrontament d’exèrcits oposats, sinó més aviat el xoc d’ideals elevats i luxúria sensual. En ella, Schubert contempla l’adulteri: haurien o no haurien de trencar els seus vots? I si ell ho fa, ho farà ella? I si ella ho fa, ho farà ell? I si ho fan, què passa amb els seus ideals elevats? I si els seus ideals elevats s’esvaeixen amb els seus vots, són realment ells les persones que estimen? I què és aquesta cosa anomenada amor? Amb totes les seves grans passions i les seves igualment grans evasions, Der Kampf és una peça operística ideal que és exactament com Schubert la va compondre a finals de la tardor de 1817. Tot i que encara hi ha debat sobre si Schubert va escriure Der Kampf per a Johann Michael Vogl , el baríton estrella que es convertiria en el millor intèrpret de Schubert , no hi ha dubte que només un cantant d’òpera podria fer justícia a la dramàtica successió de recitatius i àries de la cançó. De fet, la temptació d’exagerar el drama de la cançó i de mastegar vocalment l’escenari de Der Kampf és gairebé més aclaparadora que la temptació de cometre adulteri. D’aquesta manera, la cançó encarna literalment l’essència mateixa del text. Schubert adapta cadascuna de les sis estrofes de Schubert a una música diferent. La primera estrofa, “Nein!” (No!), comença amb una introducció tempestuosa al piano en re menor, seguida d’un recitatiu heroic que s’atura en un acord de sol major amb fermata. La segona estrofa, “Geschworen hab ich’s” (He renegat), comença amb una melodia viril en do major que s’atura en fa major i després puja a fa sostingut major per a la frase “und lass mich sundigen” (Aleshores, deixa’m pecar). El primer vers de la tercera estrofa, “Zerrissen sei” (Plagrimem), es mou entre si major i si menor per aterrar en una dolça melodia ariosa per al segon vers, “Sie liebt mich” (Ella m’estima), i l’estrofa acaba en mi major. La quarta estrofa, «Sie sieht den Wurm» (Ella veu el cuc), és una ària de bel canto en mi major del tipus que Schubert va aprendre a escriure de Salieri . La cinquena estrofa, «Misstraue, schone Seele» (Desconfiança, ànima bella), torna a una versió de la música de l’obertura al piano, però l’ària en si continua. Després d’un acord de sèptima disminuïda, la sisena i última estrofa, «Als das Verbrechen» (Aleshores el crim), retorna la música al re menor de l’obertura, aquesta vegada marcat com a recitatiu, i la cançó acaba amb un interrogant pianissimo: ho faran o no ho faran? Aquesta és l’única cançó de Schubert sobre el tema de l’adulteri.
James Leonard
Der Kampf
Nein, länger werd’ ich diesen Kampf nicht kämpfen,
Den Riesenkampf der Pflicht.
Kannst du des Herzens Flammentrieb nicht dämpfen
So fordre, Tugend, dieses Opfer nicht.
Geschworen hab ich’s, ja, ich hab’s geschworen,
Mich selbst zu bändigen.
Hier ist dein Kranz. Er sei auf ewig mir verloren,
Nimm ihn zurück, und laß mich sündigen.
Zerrissen sei, was wir bedungen haben,
Sie liebt mich – deine Krone sei verscherzt.
Glückselig, wer, in Wonnetrunkenheit begraben,
So leicht wie ich den tiefen Fall verschmerzt.
Sie sieht den Wurm an meiner Jugend Blume nagen
Und meinen Lenz entfloh’n;
Bewundert still mein heldenmütiges Entsagen,
Und großmutvoll beschließt sie meinen Lohn.
Mißtraue, schöne Seele, dieser Engelgüte!
Dein Mitleid waffnet zum Verbrechen mich,
Gibt’s in des Lebens unermeßlichem Gebiete,
Gibt’s einen andern schönern Lohn – als dich?
Als das Verbrechen, das ich ewig fliehen wollte?
Tyrannisches Geschick!
Der einz’ge Lohn, der meine Tugend krönen sollte,
Ist meiner Tugend letzter Augenblick.
El combat
No, no lluitaré més en aquest combat,
l’enorme combat del deure.
Si no pots esmorteir el flamejant impuls de meu cor,
llavors, oh virtut, no em demanis aquest sacrifici.
He jurat, sí, he jurat
de refrenar-me.
Aquí tens la teva corona. L’he perdut per sempre,
pren-la i deixa’m pecar.
Que sigui esquinçat el que havíem estipulat,
ella m’estima – que la teva corona es perdi fútilment.
Benaventurat el que és enterrat ebri de goig
i tan fàcilment com jo es conhorta de la profunda desfeta.
Ella veu el cuc que rosega la flor de la meva joventut
i com s’enfuig la meva primavera;
tanmateix admira la meva heroica renunciació
i generosament decideix la meva recompensa.
No et refiïs, ànima bella, d’aquesta bondat angèlica!
La teva compassió em dóna armes per al delicte,
en el domini incommensurable de la vida,
hi ha alguna altra recompensa més preuada que tu mateixa?
Que el pecat del qual he volgut fugir per sempre?
Oh destí cruel!
L’única recompensa que la meva virtut hauria de coronar
és el darrer moment de la meva virtut.