Lieder per a qualsevol veu i piano
D 489
Der Wanderer/El caminant
Tres versions
Any 1816 October (Primera versió)
Any 1818 Estiu? (Segona versió)
Any 1816? (Tercera versió)
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1970 (Segona versió)
1821 (Tercera versió)
En clau en do sostingut menor/Mi major (Primera versió)
Si menor/Re major (Segona versió)
Do-sostingut menor/Mi major (Tercera versió)
Indicació de temps.- 1 cançó
Langsam (Lentament) (Primera i segona versió)
Sehr langsam (Molt lent) Tercera versió
Llibretista.- Georg Philipp Schmidt (‘von Lübeck’, 1766-1849)
antigament atribuït a Zacharias Werner (1768-1823)
Llenguatge.- Alemany
Dedicatòria per Johann Ladislaus von Pyrker
Per a veu i pano
Període Romàntic
És un lied compost per Franz Schubert l’octubre de 1816 per a veu i piano. La lletra prové d’un poema alemany de Georg Philipp Schmidt von Lübeck.
El lied està en la tonalitat de do sostingut menor, amb una indicació de tempo de sehr langsam (molt lent) i una signatura de temps alla breve. La peça té un total de 72 compassos.
Estructura i contingut:
El lied comença amb un recitatiu que descriu l’entorn: muntanyes, una vall en la boira i el mar rugint. El viatger camina tranquil·lament, sense alegria, i es pregunta, sospirant: “on?”. La secció següent, vuit compassos d’una melodia lenta cantada pianissimo, descriu les sensacions del viatger: el sol sembla fred, les flors estan marcides, la vida vella i cansada. El vagabund expressa la convicció de ser un estranger a tot arreu. Aquesta secció de vuit compassos va ser utilitzada posteriorment per Schubert com a tema per a una sèrie de variacions que formen el segon moviment de la seva Fantasia en do major (D 760), coneguda com la Wanderer-Fantasie.
Després, la música passa a mi major i el tempo augmenta. El viatger pregunta: “on ets, el meu país estimat?”. Aquest lloc al qual aspira el viatger és descrit amb esperança: “el país on les meves roses floreixen, els meus amics passegen, la meva mort es redreça” i, finalment, “el país on es parla la meva llengua, oh país, on ets?”. Cap al final d’aquesta secció, la música es torna molt animada i constitueix el punt culminant de la melodia.
Finalment, la música torna al tempo lent i a la tonalitat original. Després de citar la pregunta “on?” de l’obertura, la cançó acaba amb un “alè fantasmal” en respondre a la pregunta: “On tu no ets, allà és la felicitat”. La peça acaba en mi major (la tonalitat relativa de do sostingut menor).
Influència en altres obres:
Com esmentat anteriorment, Schubert va utilitzar la melodia d’aquest lied com a base per al segon moviment de la seva Fantasia en do major (D 760), coneguda com la Wanderer-Fantasie. Aquesta obra per a piano sol és una de les composicions més exigents tècnicament de Schubert i ha estat interpretada per nombrosos pianistes al llarg dels anys. Recentment, el pianista Alexandre Kantorow va incloure la Wanderer-Fantasie en el seu àlbum, destacant per la seva virtuositat i profunditat emocional.
Hi ha tres versions del lied “Der Wanderer” de Schubert perquè el compositor va revisar i modificar la peça al llarg del temps, explorant diferents enfocaments musicals per expressar millor el text poètic. Aquestes versions són:
D 489 (1816) – La primera versió, en do sostingut menor, és la més coneguda i considerada definitiva. Té un caràcter melancòlic i expressiu, amb un acompanyament de piano que reforça la solitud del protagonista.
D 493 (1816) – Aquesta és una altra versió del mateix any, però en una tonalitat diferent (re menor). Encara que manté la mateixa estructura bàsica, presenta variacions en la línia melòdica i en l’acompanyament.
D 649 (1819) – És una versió molt més curta i diferent, basada en un altre poema també titulat Der Wanderer, però escrit per Friedrich von Schlegel. Té un caràcter més simple i introspectiu.
Ich komme vom Gebirge her,
Es dampft das Tal, es braust das Meer.
Ich wandle still, bin wenig froh,
Und immer fragt der Seufzer: wo?
Die Sonne dünkt mich hier so kalt,
Die Blüte welk, das Leben alt,
Und was sie reden, leerer Schall,
Ich bin ein Fremdling überall.
Wo bist du, mein geliebtes Land?
Gesucht, geahnt und nie gekannt!
Das Land, das Land, so hoffnungsgrün,
Das Land, wo meine Rosen blühn,
Wo meine Freunde wandeln gehn,
Wo meine Toten auferstehn,
Das Land, das meine Sprache spricht,
O Land, wo bist du?
Ich wandle still, bin wenig froh,
Und immer fragt der Seufzer: wo?
Im Geisterhauch tönt’s mir zurück:
„Dort, wo du nicht bist, dort ist das Glück!“
El caminant
Jo vinc de la muntanya,
la vall fumeja, el mar bramula,
camino en silenci i no gaire content,
i sempre em pregunto sospirant: cap on?
Aquí, el sol em sembla tan fred,
les flors marcides, la vida vetusta,
i el que parlen, un ressò buit,
a tot arreu soc un foraster.
On ets tu, país meu estimat,
cercat, albirat i mai conegut?
El país, el país verd de l’esperança,
el país on floreixen les meves roses?
On els meus amics van de passeig,
on els meus morts ressusciten;
el país que parla la meva llengua,
oh país, on ets tu?
Camino en silenci i no gaire content,
i sempre em pregunto sospirant: cap on?
I un hàlit espectral em respon:
“Allà, on tu no hi ets, allà es troba la felicitat.”