Lieder per a qualsevol veu i piano
D 462
An Chloen/A Cloe
Any 1816
Primera publicació 1895
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Etwas geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Johann Georg Jacobi (1740-1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert va posar en música set textos del poeta Jacobi, tots del 1816. El primer d’aquests, *Litanei auf das Fest aller Seelen*, és sens dubte el més famós, i pel poder i la profunditat de la seva expressió religiosa probablement mereix ser-ho. L’última composició és *Lied der Orpheus*, que té una qualitat èpica que no és present a les altres obres de Jacobi. Entre aquests impressionants pilars de la cançó hi ha els cinc *Lieder* més petits. Sembla que hi ha alguna justificació per presentar-los i considerar-los junts: tots van ser compostos en els mateixos dies de l’agost de 1816 (tenen números de catàleg adjacents) i es pot argumentar que formen un cicle en miniatura de Jacobi per dret propi. Certament sabem que a principis d’any Schubert i el seu amic Spaun havien intentat sense èxit interessar Goethe en un projecte que hauria inclòs vuit llibres de cançons ordenades segons els poetes; Schubert sens dubte ja tenia la sensació de reunir garlandes de cançons unides per un estil poètic. El llenguatge musical tímid i elegant d’aquestes cançons també és homogeni i sens dubte mira cap a Mozart. La primera cançó és *An Chloen*, i no es pot oblidar que la composició de Jacobi més famosa coneguda per Schubert hauria estat *An Chloe* de Mozart, un poema diferent escrit per a la mateixa noia. Aquí hi ha un intent deliberat d’una mena de simplicitat rústica, quelcom que el compositor va aconseguir en el més alt grau amb els poemes de Wilhelm Müller en els seus dos grans cicles. La música és encantadora i amaga, com ho fa el petit postludi per a piano, més oportunitats per a l’expressió vocal i pianística del que es podria pensar a primera vista.
An Chloen
Bey der Liebe reinsten Flammen,
Glänzt das arme Hütten-Dach:
Liebchen! ewig nun beysammen!
Liebchen! [schlafend]1 oder wach!
Süßes, zärtliches Umfangen,
Wenn der Tag am Himmel graut;
Heimlich klopfendes Verlangen,
Wenn der Abend niederthaut!
Wonne dort auf allen Hügeln,
Wonn’ im Thal, und Jubel hier!
Volle Freyheit, zu verriegeln
Unsre kleine Hütten-Thür!
Lobgesang in Finsternissen,
Wo kein Neider sich versteckt,
Wo nicht mehr, indem wir küßen,
Jedes Lüftchen uns erschreckt!
Und wir theilen alle Freuden,
Sonn’ und Mond und Sternen-Glanz;
Allen Segen, alles Leiden,
Arbeit und Gebet, und Tanz.
So, bey reiner Liebe Flammen,
Endet sich der schöne Lauf;
Ruhig schweben wir zusammen,
Liebchen! Liebchen! Himmel auf.
A Cloe
Amb les flames més pures de l’amor,
brilla la teulada de la pobra cabana:
Estimada! Ara estarem junts per sempre!
Estimada! Dormint o desperts!
Dolces i tendres abraçades,
quan al cel apunta el dia;
secret deler palpitant,
quan cau la rosada al capvespre!
Goig arreu als tossals, allà,
goig a les valls i aquí la joia!
Plena llibertat per barrar
la porta de la nostra petita cabana!
Cants de lloança a la foscúria
on cap envejós s’amaga,
on, mentre ens besem,
cap buf d’aire ja no ens pot esporuguir!
I compartim totes les joies,
el sol, la lluna i la resplendor dels estels;
totes les benediccions, totes les sofrences,
el treball, la pregària i la dansa.
Així, amb les flames de l’amor pur,
el bell decurs arribarà a la fi;
plàcidament ens enlairarem ensems,
Estimada! Estimada! Cap al cel.