Lieder per a qualsevol veu i piano
D 291
Dem Unendlichen/A l’Infinit
Any 1815 – 15 – setembre
Primera publicació 1831
Clau en fa major versions 1 i 2
Sol major – versió 3
Indicació de temps.- Sehr langsam (Molt lentament)
Llibretista.- Friedrich Gottlieb Klopstock (1724−1803)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Sabem que Schubert admirava les odes de Klopstock; va intentar escriure’n una de pròpia a la manera elevada del poeta en algun moment del 1813, però el manuscrit s’ha perdut. Fins i tot avui és difícil resistir-se a la grandesa i l’eloqüència de l’estil quan Klopstock està en ratxa, una paraula tan adequada per a la seva escriptura com per a les imponents vibracions d’un tro. Va ser un dels primers poetes (en termes de cronologia històrica) que Schubert havia de posar en escena amb relativa freqüència; el llenguatge antiquat de Klopstock sembla idealment adequat per a la seva temàtica que, amb l’excepció d’algunes exquisides lletres d’amor, és en gran part religiosa o històrica. Pyrker estava en deute amb ell, és clar, com ho estaven molts altres poetes d’una generació posterior que van compondre sobre temes religiosos o patriòtics.
Graham Johnson
Dem Unendlichen
Wie erhebt sich das Herz, wenn es dich,
Unendlicher, denkt! wie sinkt es,
Wenns auf sich herunterschaut!
Elend schauts wehklagend dann, und Nacht und Tod!
Allein du rufst mich aus meiner Nacht, der im Elend, der im Tod hilft!
Dann denk ich es ganz, daß du ewig mich schufst,
Herlicher! den kein Preis, unten am Grab’, oben am Thron,
Herr Gott, den dankend entflamt, kein Jubel genug besingt.
Weht, Bäume des Lebens, ins Harfengetön!
Rausche mit ihnen ins Harfengetön, krystallner Strom!
Ihr lispelt und rauscht, und, Harfen, ihr tönt
Nie es ganz! Gott ist es, den ihr preist!
Donnert, Welten, in feyerlichem Gang, in der Posaunen Chor!
Du Orion, Wage, du auch!
Tönt all’ ihr Sonnen auf der Straße voll Glanz,
In der Posaunen Chor!
Ihr Welten, donnert
Und du, der Posaunen Chor, hallest
Nie es ganz, Gott; nie es ganz, Gott,
Gott, Gott ist es, den ihr preist!
A l’Infinit
Com s’enlaira el cor, quan pensa en tu
Infinit! Com s’esfondra,
quan esguarda cap baix, a si mateix!
Llavors planyívol veu la misèria i la nit i la mort!
Sols tu em crides en la meva nit, el que m’ajuda en la misèria i la mort!
Aleshores penso ben bé que em creares per ser etern,
Senyor! A qui cap glòria, a baix a la tomba o a dalt al tron,
Senyor Déu, a qui amb enardit agraïment, cap gaubança pot lloar a bastament.
Aleneu, arbres de la vida, en el ressò de les arpes!
Remoreja amb ells, en el so de les arpes, riu d’aigües cristal·lines!
Xiuxiuegeu i remoregeu i, vosaltres arpes, ressoneu
però no massa fort! És a Déu a qui lloeu!
Retroneu mons en un curs solemne, en el cor de les trompetes!
Tu Orió, atreveix-te tu també!
Ressoneu tots, vosaltres sols damunt els vials resplendents,
en el cor de les trompetes!
Vosaltres mons, retroneu
i tu, cor de trompetes, ressona
però no massa fort, Déu, no massa fort, Déu,
Déu, Déu és a qui lloeu!