Lieder per a qualsevol veu i piano
D 238
Die Mondnacht/La nit de lluna
Any 1815
En clau de fa sostingut major
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Ludwig Gotthard Theobul Kosegarten (1758-1818)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Com ha escrit John Reed, aquesta cançó encantadora desafia tota la cronologia de Lieder; tan sofisticada és la seva entusiasta línia vocal, i tan flexible la seva subposició constantment modulant, que no es podria culpar de pensar en Schumann o fins i tot en Strauss en la seva vena neoclàssica, en escoltar-la per primera vegada. La introducció, que comença en el subdominant, és una successió inquietant de seqüències, i aquest patró es fa ressò a la primera pàgina de l’obra. La segona meitat de la cançó, amb el seu acompanyament palpitant, té alguna cosa en comú amb Stimme der Liebe, o fins i tot el Körner Sehnsucht der Liebe (Volum 4). De vegades es fa la impressió que Schubert només ha llegit la primera estrofa d’una cançó abans de posar-se en la seva composició estròfica, però aquí sembla obvi que l’ha atret l’última estrofa, i és aquesta la clau de l’estat d’ànim del seu escenari. Aquí les paraules “Dich umschlingend, von dir umschlungen” recorden fortament la reciprocitat extàtica de “Umfangend umfangen!” de Ganymed de 1817, sobretot quan continua encara més explícitament ‘gar in Eins, mit dir geeint’. No és d’estranyar que l’ull d’un nen de divuit anys s’hagi d’atreure a aquestes línies terrenals que a les convencions més habituals de la llum de la lluna. L’atmosfera acalorada d’un Liebestod avant la lettre potser no és apropiada per al primer vers (els intèrprets han de subratllar el raig aquí), però la conclusió gairebé orgàsmica de l’últim vers, la repetició de la línia final que porta el conjunt a una conclusió saciada mitjançant una línia de baix cromàticament escalant, és una conclusió ideal i atrevida per a una cançó més inusual. El to anhelós i apassionat suggereix que la frase ‘dich, o Reine’ (tu, oh pur) és una figura eufemística. Només l’exclusió inexplicable d’aquesta cançó de l’edició Peters l’ha fet menys popular del que mereix.
Die Mondnacht
Siehe wie die Mondesstrahlen
Busch und Flur in Silber mahlen!
Wie das Bächlein rollt und flimmt!
Strahlen regnen, Funken schmettern
Von den sanftgeregten Blättern,
Und die Thauflur glänzt und glimmt.
Glänzend erdämmern der Berge Gipfel,
Glänzend der Pappeln wogende Wipfel.
Durch die glanzberauschten Räume
Flüstern Stimmen, gaukeln Träume
Sprechen mir vertraulich zu.
Seligkeit, die mich gemahnet,
Höchste Lust, die süß mich schwanet,
Spricht, wo blühst, wo zeitigst du?
Sprenge die Brust nicht mächtiges Dehnen;
Löschet die Wehmuth, labende Thränen.
Wie, ach wie der Qual genesen?
Wo, ach wo ein liebend Wesen,
Das die süßen Qualen stillt?
Eins ins andre gar versunken,
Gar verloren, gar ertrunken,
Bis sich jede Oede füllt –
Solches, ach, wähn’ ich, kühlte das Sehnen;
Löschte die Wehmuth mit köstlichen Thränen.
Eine weiß ich, ach nur Eine,
Dich nur weiß ich, dich o Reine,
Die des Herzens Wehmuth meint.
Dich umringend, von dir umrungen,
Dich umschlingend, von dir umschlungen,
Gar in Eins mit dir geeint – –
Schon’, ach schone den Wonneversunknen.
Himmel und Erde verschwinden dem Trunknen.
La nit de lluna
Mira com els raigs de la lluna
pinten el matossar i la prada color d’argent!
Com el petit rierol corre i pampallugueja!
De les fulles que suaument es belluguen
plouen raigs de llum, guspires es llancen amb força
i els camps plens de rosada brillen i centellegen.
Resplendents, s’enfosqueixen els cims de les muntanyes,
resplendents, es gronxen les capçades dels pollancres.
A través dels espais inebriats de brillantor
veus xiuxiuejants, somnis volanders,
em parlen íntimament.
Una benaurança que m’exhorta,
una extrema voluptat que dolçament entreveig,
em diuen: on floreixes tu, on madures?
Desigs poderosos, no feu esclatar el meu cor!
Llàgrimes refrescants, extingiu la meva tristesa!
Ai, com, com es pot guarir la pena?
Ai, on, on trobar un ésser benèvol
que alleugi les meves dolces penes?
Totalment immersos un dins l’altre,
completament perduts, completament embriacs,
fins que s’hagin omplert tots els erms —
Ai, un ésser semblant refredaria el meu desig,
extingiria la meva pena amb llàgrimes exquisides.
Ai, només en conec una, una sola,
només et conec a tu, tu immaculada,
que pots entendre les penes del cor.
Encerclant-te, encerclat per tu,
abraçant-te, abraçat per tu,
unit del tot amb tu com una sola cosa….
Tingues cura, ai, tingues cura de l’absort en el delit.
De l’embriac, s’esvaneixen el cel i la terra.