FRANZ PETER SCHUBERT D 201

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 201

Auf den Tod einer Nachtigal/A la mort d’un rossinyol


Any 1815-05-25
Primera publicació 1970
En clau de fa sostingut menor- Fa sostingut és una tonalitat que Schubert sovint associa amb la mort i les ombres i els ecos suaus o fantasmals del record
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretistes.-Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-1796)
Johann Heinrich Voss (1751–1826)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Auf den Tod einer Nachtigall (Sobre la mort d’un rossinyol) (D. 201), del juliol de 1815, és una cançó de Schubert gairebé acabada, però no del tot acabada . Tot i que el manuscrit en si ha desaparegut, el germà de Schubert , Ferdinand, en va fer una còpia, que, segons ell, s’acabava on s’havia aturat el compositor. A la còpia de Ferdinand , la melodia vocal s’atura un compàs abans del final de la cançó i l’acompanyament de piano s’atura tres compassos abans del final de la cançó. Com tantes cançons inacabades de Schubert , Auf den Tod einer Nachtigall va ser completada pel sacerdot i musicòleg neerlandès Reinhard van Hoorick i publicada el 1970. Una mena de seqüela de l’anterior versió de Schubert de An die Nachtigall de Hölty del maig de 1815, Auf den Tod einer Nachtigall té una melodia tendra i consoladora en fa sostingut menor que flota suaument sobre un acompanyament de piano tranquil·lament reconfortant. De fet, fins i tot inacabada, l’ambientació de 1815 d’ Auf den Tod einer Nachtigall és molt superior a la versió una mica insípida de 1816.

James Leonard

Auf den Tod einer Nachtigal

Sie ist dahin, die Maienlieder tönte;
Die Sängerin,
Die durch ihr Lied den ganzen Hain verschönte,
Sie ist dahin!
Sie, deren Ton mir in die Seele hallte,
Wenn ich am Bach,
Der durch Gebüsch im Abendgolde wallte,
Auf Blumen lag!

Sie gurgelte, tief aus der vollen Kehle,
Den Silberschlag:
Der Wiederhall in seiner Felsenhöhle
Schlug leis’ ihn nach.
Die ländlichen Gesäng’ und Feldschalmeien
Erklangen drein;
Es tanzeten die Jungfraun ihre Reihen
Im Abendschein.

Auf Moose horcht’ ein Jüngling mit Entzücken
Dem holden Laut,
Und schmachtend hing an ihres Lieblings Blicken
Die junge Braut:
Sie drückten sich bei jeder deiner Fugen
Die Hand einmal,
Und hörten nicht, wenn deine Schwestern schlugen,
O Nachtigall!

Sie horchten dir, bis dumpf die Abendglocke
Des Dorfes klang,
Und Hesperus, gleich einer goldnen Flocke,
Aus Wolken drang;
Und giengen dann im Wehn der Maienkühle
Der Hütte zu,
Mit einer Brust voll zärtlicher Gefühle,
Voll süsser Ruh.

A la mort d’un rossinyol

Ell és mort, el que entonava les cançons de maig;
El cantaire, el que embellia tot el boscatge amb el seu cant, ell és mort!
Ell, de qui la tonada em ressonava a l’ànima,
Quan jo, prop del rierol
Que fluctuava entre els matolls al capvespre daurat, jeia damunt les flors!

Ell refilava, del més profund de la seva gola, sons argentins:
El ressò, a la seva cova rocallosa,
Li retornava més fluixet.
Les cançons dels camperols i el so de les xeremies s’hi barrejaven;
Les donzelles dansaven en rotllana a la llum del capvespre.

Damunt la molsa, un jovencell escoltava
Amb delícia els sons encisadors,
I lànguida, es fixava en l’esguard de l’estimat, la seva jove promesa:
A cadascuna d les seves tornades, s’agafaven de la mà,
I no sentien quan els teus germans cantaven, oh rossinyol!

T’escoltaven fins que, somorta, tocava
Al capvespre la campana del poble
I Hèsper, com un floc daurat, sorgia dels núvols;
Aleshores en el fresc oreig de maig, tornaven a la cabana
Amb el cor reblert de tendres sentiments, ple d’una dolça pau.

A Schober li agradava la bona vida i servia de distracció a Schubert, encara que no sempre. Com va dir Schober una vegada: «Si ho veuràs durant el dia, diu ‘Hola, com estàs? – Bé i continua treballant, amb la qual cosa t’acomiada»