Lieder per a qualsevol veu i piano
D 73
Thekla: Eine Geisterstimme/Thekla: La veu d’un esperit
Any 1813
Primera publicació 1868
En clau de sol major
Indicació de temps.- Moderato
Llibretista.- Johann Christoph Friedrich Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Al final de la trilogia Wallenstein de Schiller, el destí de la filla de l’heroi epònim, Thekla, va quedar en suspens. En resposta a les preguntes del públic, Schiller va escriure aquest poema en què Thekla, ara una veu d’un altre món, lliga els caps solts de la història. Schubert va posar el poema dues vegades: la segona vegada el 1817 (D595). En la versió posterior, la melodia està en un compàs hipnòtic de 3/4, alternant entre major i menor; la línia vocal empresonada dins l’abast d’una quarta. Una intensitat semblant a una sessió d’espiritisme s’incorpora a aquesta música silenciosa, mentre que a D73 el ritme i la configuració de les respostes de Thekla es deixen més a la fantasia del cantant. Schubert sembla haver pres com a clau per a aquesta composició el penúltim vers de Schiller “Wage du zu irren und zu träumen”. El compositor s’atreveix a vagar, i els intèrprets s’han d’atrevir a somiar. La música pinta un fantasma que apareix i es desenfoca: parla des del limbe en els recitatius i ens tranquil·litza sobre la seva nova llar en un arioso més ancorat. La grandesa dels orígens i la història de Thekla es transmeten meravellosament, però els comentaristes, que probablement no han sentit aquesta cançó interpretada, no l’han trobat gaire digna de menció. És cert que tocar aquesta música al piano no dóna cap idea del poder que pot assolir quan les notes s’omplen amb les vibracions de les cordes vocals humanes que, al seu torn, produeixen colors evocats per la resposta d’un cantant a les paraules. En algunes de les creacions més enigmàtiques de Schubert, el mateix so de la veu dóna vida a passatges que semblen estàtics al teclat. Els cantants de vegades poden revelar secrets amagats fins i tot als estudiosos assidus.
Graham Johnson
Thekla: Eine Geisterstimme
Wo ich sei, und wo mich hingewendet,
Als mein flüchtiger Schatten dir entschwebt?
Hab’ ich nicht beschlossen und geendet,
Hab’ ich nicht geliebet und gelebt?
Willst du nach den Nachtigallen fragen,
Die mit seelenvoller Melodie
Dich entzückten in des Lenzes Tagen?
Nur so lang’ sie liebten, waren sie.
Ob ich den Verlorenen gefunden?
Glaube mir, ich bin mit ihm vereint,
Wo sich nicht mehr trennt, was sich verbunden,
Dort, wo keine Träne wird geweint.
Dorten wirst auch du uns wieder finden,
Wenn dein Lieben unserm Lieben gleicht;
Dort ist auch der Vater, frei von Sünden,
Den der blut’ge Mord nicht mehr erreicht.
Und er fühlt, daß ihn kein Wahn betrogen,
Als er aufwärts zu den Sternen sah;
Denn, wie jeder wägt, wird ihm gewogen,
Wer es glaubt, dem ist das Heil’ge nah.
Wort gehalten wird in jenen Räumen
Jedem schönen, gläubigen Gefühl;
Wage du zu irren und zu träumen,
Hoher Sinn liegt oft in kind’schem Spiel.
Thekla: La veu d’un esperit
On soc i on he anat
quan la meva ombra fugissera de tu s’ha esvanit?
No ho he tot conclòs i acabat,
no he viscut i estimat?
Vols preguntar als rossinyols
que, amb entendridores melodies,
t’encisen els dies de primavera?
Ells existien en tant que estimaven.
Si he trobat el qui havia perdut?
Creu-me, jo estic unida amb ell,
on ja no es pot separar el que ha estat vinculat,
allà on ja no es vessen llàgrimes.
El aquell lloc tu també ens trobaràs,
quan el teu amor sigui com el nostre;
allà hi ha també el pare, lliure de pecat,
on el sagnant homicidi no el pot atènyer.
I ell sent que cap il·lusió l’enganyà
quan ell esguardà cap amunt vers les estrelles;
car hom serà jutjat tal com ell ha jutjat
i qui això creu s’apropa a la divinitat.
Aquesta paraula serà mantinguda en aquells espais
per a tots els bells i pietosos sentiments;
Gosa equivocar-te i a somniar,
sovint el sentit més elevat rau en els jocs d’infants.