Lieder per a qualsevol veu i piano
D 15
Der Geistertanz/ La dansa dels esperits
Any 1812
Publicat per primer cop el 1895 a Gesamtausgabe.
Son dos fragments completats per Reinhard van Hooricky.
En clau de do menor
Indicació de temps.- Allegro
Llibretista.- Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
‘Pulvis et umbra sumus’ (Horaci, Odes IV, vii) va ser la superscripció de Matthisson sobre aquest poema: “Som pols i ombres”.
Als humans (i als poetes en particular) ens agrada afalagar-nos de la nostra sensibilitat, però Matthisson admet la veritat: els gossos sovint en saben més. Sabem pels xiulets dels gossos i les primeres etapes dels terratrèmols i les erupcions volcàniques que tenen la capacitat de detectar canvis mínims en el medi que no podem registrar. Podrien, doncs, no ser conscients dels esperits difunts que ballen al voltant d’un cementiri a mitjanit? Els ocells també semblen saber-ho. Un estol de corbs s’enlaira, passa per la porta del cementiri, deixa la pista de ball; és hora que els esperits es posin en formació per al seu ball
Der Geistertanz
Die bretterne Kammer
Der Todten erbebt,
Wenn zwölfmal den Hammer
Die Mitternacht hebt.
Rasch tanzen um Gräber
Und morsches Gebein
Wir luftigen Schweber
Den sausenden Reihn.
Was winseln die Hunde
Beim schlafenden Herrn?
Sie wittern die Runde
Der Geister von fern.
Die Raben entflattern
Der wüsten Abtei,
Und fliehn an den Gattern
Des Kirchhofs vorbei.
Wir gaukeln, wir scherzen
Hinab und empor,
Gleich irrenden Kerzen
Im dunstigen Moor.
O Herz! dessen Zauber
Zur Marter uns ward,
Du ruhst nun, in tauber
Verdumpfung, erstarrt.
La dansa dels esperits
La cambra de taulons de fusta
Dels morts tremola,
Quan mitjanit aixeca
El martell dotze vegades.
Rabents, dansem a l’entorn de les tombes
I dels ossos corcats,
Nosaltres, els que suren a l’aire,
En una rotllana brunzent.
Per què udolen els gossos
Al costat de llurs amos que dormen?
Ells flairen de lluny
El cercle dels esperits.
Els corbs s’envolen
De l’abadia abandonada
I fugen passant per les reixes
Del cementiri.
Voletegem, fent gatzara,
Amunt i avall,
Com ciris errants
En un aiguamoll bromós.
Oh cor! El teu encant
Fou el nostre martiri,
Tu ara reposes rígid
En una sorda letargia.
Profundament, amagares dins
La lúgubre cambra el nostre dolor;
Nosaltres, feliços, et xiuxiuegem
Alegrament: Adéu!