Lieder per a qualsevol veu i piano
D 7
Leichenfantasie/Fantasia fúnebre
Any 1811
Any publicació per primera vegada 1894 a la Gesamtausgabe.
En clau de re menor
Indicació de temps.- Adagio
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Període Romàntic
Per a veu i piano
Els funerals de vegades es tracten com a celebracions. ‘Avui hem vingut aquí per celebrar la vida de X’, ens diuen. Hem de parar més atenció al que ens ha deixat el difunt que al que hem perdut, diuen. Això pot ser més fàcil de fer en alguns casos que en altres, però és probable que sigui extremadament difícil quan els nens moren abans dels seus pares. Tal és la situació de la narració de Schiller, que ens convida a unir-nos a un pare mentre processa darrere del cos del seu fill.
Eine Leichenfantasie
Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Gleich Gespenstern, stumm und hohl und hager,
Zieht in schwarzem Totenpompe dort
Ein Gewimmel nach dem Leichenlager
Unterm Schauerflor der Grabnacht fort.
Zitternd an der Krücke,
Wer mit düsterm, rückgesunknem Blicke,
Ausgegossen in ein heulend Ach,
Schwer geneckt vom eisernen Geschicke,
Schwankt dem stummgetragnen Sarge nach?
Floß és “Vater” von des Jünglings Lippe?
Nasse Schauer schauern fürchterlich
Durch sein gramgeschmolzenes Gerippe,
Seine Silberhaare bäumen sich. –
Aufgerissen seine Feuerwunde!
Durch die Seele Höllenschmerz!
»Vater« floss es von des Jünglings Munde,
»Sohn« gelispelt hat das Vaterherz.
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Und dein Traum so golden einst, so süß!
Süß und golden, Vater, dir zum Fluche!
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Deine Wonne und dein Paradies!
Mild, wie umweht von Elysiums Lüften,
Wie aus Auroras Umarmung geschlüpft,
Himmlisch umgürtet, mit rosigten Düften,
Florens Sohn über das Blumenfeld hüpft.
Flog er einher auf den lachenden Wiesen,
Nachgespiegelt von silberner Flauta.
Wollustflammen entsprühten den Küssen,
Jagten die Mädchen in liebende Glut.
Mutig sprang er im Gewühle der Menschen,
Wie auf Gebirgen ein jugendlich Reh.
Himmelum flog er a schweifenden Wünschen,
Hoch wie der Adler in wolkigter Höh.
Stolz wie die Rosse sich sträuben und schäumen,
Werfen im Sturme die Mähne umher,
Königlich wider den Zügel sich bäumen,
Trat er vor Sklaven und Fürsten daher.
Heiter wie Frühlingstag schwand ihm das Leben,
Floh ihm vorüber in Hesperus Glanz,
Klagen ertränkt’ er im Golde der Reben,
Schmerzen verhüpft’ er im wirbelnden Tanz.
Welten schliefen im herrlichen Jungen,
Ha! wenn er einsten zum Manne gereift –
Freue dich, Vater, im herrlichen Jungen,
Wenn einst die schlafenden Keime gereift.
Nein doch, Vater – Horch! die Kirchhoftüre brauset,
Und die eh’rnen Angel klirren auf –
Wie’s hinein ins Grabgewölbe grauset!
Nein doch, lass den Tsränen ihren Lauf!
Geh, du Holder, geh im Pfade der Sonne
Freudig weiter der Vollendung zu,
Lösche nun den edlen Durst nach Wonne,
Gramentbundner, a Walhallas Ruh.
Wiedersehn – himmlischer Gedanke!
Wiedersehn dort an Edens Tor!
Horch! der Sarg versinkt mit dumpfigem Geschwanke,
Wimmernd schnurrt das Totenseil empor!
Da wir trunken um einander rollten,
Lippen schwiegen, und das Auge sprach –
Haltet! Haltet! da wir boshaft grollten –
Aber Tränen stürzten wärmer nach – –
Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Dumpfig Schollert’s überm Sarg zum Hügel.
O um Erdballs Schätze nur noch einen Blick!
Starr und ewig schließt des Grabes Riegel,
Dumpfer, dumpfer schollert’s überm Sarg zum Hügel,
Nimmer gibt das Grab zurück.
Una fantasia de cadàver
Amb la seva llum moribunda
La lluna s’aixeca sobre els boscos mortífers tranquils
L’esperit de la nit sospira per l’aire,
Núvols de boira ploren,
Estrelles ploren
Enviant una llum pàl·lida, com llums en una volta.
Com fantasmes, silenciosos, buits i prims,
Hi ha una processó, en negre vestimenta fúnebre;
Un grup de dolents segueix el taüt
Sota el vel temible de la nit d’enterrament.
Allà, tremolant, amb un bastó,
Qui és aquell, amb una mirada ombrívola i enfonsada,
Com si s’aboqués en un udol de dolor
O fos assetjat pel destí de ferro,
Qui trontolla darrere del cos en silenci?
Va ser ‘Pare’ el que va fluir dels llavis joves?
L’esgarrifança humida envia tremolors terribles
A través dels seus ossos, ja plens de dolor,
I els seus cabells platejats s’aixequen.
La seva ferida ardent ha estat arrencada
Pel dolor infernal de la seva ànima.
“Pare” va sortir de la boca del jove.
‘Fill’ va xiuxiuejar el cor del pare.
Gelat, ell es troba aquí gelat al sudari,
I el teu somni, abans tan daurat, tan dolç,
Dolç i daurat, pare, ara és la teva maledicció.
Gelat, ell està estirat aquí gelat al sudari
La teva felicitat i el paradís.
Suaument, com avençat per les brises de l’Elisi,
Com si s’hagués escapat de l’abraçada de l’Aurora,
Encintat d’una manera celestial amb l’olor de les roses,
El fill de Flora va saltar sobre el camp de flors,
Va volar sobre els prats somrients
Mirall en la riuada de plata. .
Les flames del desig brillaven dels seus petons
Mentre perseguia les noies amb un resplendor amorós.
Va saltar valentament entre la multitud de la humanitat,
Com un cérvol jove a les muntanyes ,
Va volar al voltant del cel amb desitjos variats
Alt com l’àguila a les altures ennuvolades,
Estava orgullós com els cavalls que escumaven i s’aixecaven
Llançant les seves crineres a la tempesta. ;
Resistent reialment a les regnes
Va trepitjar davant esclaus i prínceps.
Brillant com un dia de primavera, la vida se li va esvair,
Va sobrevolar-lo mentre Hesperus mirava.
Va ofegar els seus laments en l’or de la vinya;
Va saltar el dolor en la dansa remolinada.
Mons dormien en la magnífica joventut.
Oh! Si només hagués crescut fins a la maduresa.
Gaudeix, pare, de la magnífica joventut
Un cop ha madurat la llavor adormida.
Però no, pare, escolta! La porta del cementiri cruixen
I les frontisses de ferro tremolen;
Què terrorífic és a la volta del sepulcre!
Però no, deixa que les llàgrimes segueixin el seu curs.
Va, bonica, segueix la pista del sol
Alegrement cap a la realització.
Ara pots saciar la teva noble set de felicitat,
Alliberat del dolor, a la calma de Walhalla.
Ens tornarem a trobar – pensament celestial.
Ens tornarem a trobar allà a la porta de l’Edèn.
Escolta! El taüt s’enfonsa amb un balanceig amortiguat,
Les cordes s’enfonsen amb un gemec.
Quan estàvem borratxos i rodem junts.
Els nostres llavis no deien res, però els nostres ulls parlaven:
‘Para, para’t!’ quan teníem disputes desagradables,
Però les nostres llàgrimes van caure més càlides després.
Amb la seva llum moribunda
La lluna s’aixeca sobre els boscos mortífers tranquils
L’esperit de la nit sospira per l’aire,
Núvols de boira ploren,
Estrelles ploren
Enviant una llum pàl·lida, com llums en una volta.
Hi ha un so apagat quan es forma un túmul sobre el taüt;
Oh per només una visió més del tresor de la terra!
Els cargols de la tomba estan tancats fort per sempre
Més apagat: el so és més apagat a mesura que el túmul s’aixeca sobre el taüt.
La tomba no retornarà mai el que se li ha donat.