FRANZ PETER SCHUBERT D 7

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 7

Leichenfantasie/Fantasia fúnebre


Any 1811
Any publicació per primera vegada 1894 a la Gesamtausgabe.
En clau de re menor
Indicació de temps.- Adagio
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Els funerals de vegades es tracten com a celebracions. ‘Avui hem vingut aquí per celebrar la vida de X’, ens diuen. Hem de parar més atenció al que ens ha deixat el difunt que al que hem perdut, diuen. Això pot ser més fàcil de fer en alguns casos que en altres, però és probable que sigui extremadament difícil quan els nens moren abans dels seus pares. Tal és la situació de la narració de Schiller, que ens convida a unir-nos a un pare mentre processa darrere del cos del seu fill.

Eine Leichenfantasie
Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Gleich Gespenstern, stumm und hohl und hager,
Zieht in schwarzem Totenpompe dort
Ein Gewimmel nach dem Leichenlager
Unterm Schauerflor der Grabnacht fort.

Zitternd an der Krücke,
Wer mit düsterm, rückgesunknem Blicke,
Ausgegossen in ein heulend Ach,
Schwer geneckt vom eisernen Geschicke,
Schwankt dem stummgetragnen Sarge nach?
Floß és “Vater” von des Jünglings Lippe?
Nasse Schauer schauern fürchterlich
Durch sein gramgeschmolzenes Gerippe,
Seine Silberhaare bäumen sich. –

Aufgerissen seine Feuerwunde!
Durch die Seele Höllenschmerz!
»Vater« floss es von des Jünglings Munde,
»Sohn« gelispelt hat das Vaterherz.
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Und dein Traum so golden einst, so süß!
Süß und golden, Vater, dir zum Fluche!
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Deine Wonne und dein Paradies!

Mild, wie umweht von Elysiums Lüften,
Wie aus Auroras Umarmung geschlüpft,
Himmlisch umgürtet, mit rosigten Düften,
Florens Sohn über das Blumenfeld hüpft.
Flog er einher auf den lachenden Wiesen,
Nachgespiegelt von silberner Flauta.
Wollustflammen entsprühten den Küssen,
Jagten die Mädchen in liebende Glut.

Mutig sprang er im Gewühle der Menschen,
Wie auf Gebirgen ein jugendlich Reh.
Himmelum flog er a schweifenden Wünschen,
Hoch wie der Adler in wolkigter Höh.
Stolz wie die Rosse sich sträuben und schäumen,
Werfen im Sturme die Mähne umher,
Königlich wider den Zügel sich bäumen,
Trat er vor Sklaven und Fürsten daher.

Heiter wie Frühlingstag schwand ihm das Leben,
Floh ihm vorüber in Hesperus Glanz,
Klagen ertränkt’ er im Golde der Reben,
Schmerzen verhüpft’ er im wirbelnden Tanz.
Welten schliefen im herrlichen Jungen,
Ha! wenn er einsten zum Manne gereift –
Freue dich, Vater, im herrlichen Jungen,
Wenn einst die schlafenden Keime gereift.

Nein doch, Vater – Horch! die Kirchhoftüre brauset,
Und die eh’rnen Angel klirren auf –
Wie’s hinein ins Grabgewölbe grauset!
Nein doch, lass den Tsränen ihren Lauf!
Geh, du Holder, geh im Pfade der Sonne
Freudig weiter der Vollendung zu,
Lösche nun den edlen Durst nach Wonne,
Gramentbundner, a Walhallas Ruh.

Wiedersehn – himmlischer Gedanke!
Wiedersehn dort an Edens Tor!
Horch! der Sarg versinkt mit dumpfigem Geschwanke,
Wimmernd schnurrt das Totenseil empor!
Da wir trunken um einander rollten,
Lippen schwiegen, und das Auge sprach –
Haltet! Haltet! da wir boshaft grollten –
Aber Tränen stürzten wärmer nach – –

Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Dumpfig Schollert’s überm Sarg zum Hügel.
O um Erdballs Schätze nur noch einen Blick!
Starr und ewig schließt des Grabes Riegel,
Dumpfer, dumpfer schollert’s überm Sarg zum Hügel,
Nimmer gibt das Grab zurück.

Fantasia fúnebre

Amb una lluïssor somorta, la lluna
és damunt el boscatge silent com els morts,
sospirant, l’esperit de la nit vagareja per l’aire –
els núvols de boira ploren,
les estrelles deixen caure llàgrimes,
pàl·lides com les llànties d’una tomba.
Com si fossin fantasmes, muts, balmats i magres,
passa per allà, en una negra solemnitat mortuòria,
un seguici vers el fossar dels morts,
sota el lúgubre crespó de la nit sepulcral.

Tremolant en les crosses,
qui és el que amb un esguard ombrívol, ensotat,
vessa plorós el seu dolor,
durament lacerat per un destí implacable,
i camina trontollant darrere el taüt portat en silenci?
Ha sortit la paraula “pare” dels llavis del donzell?
Un terrible calfred de suor recorre
el seu esquelet desfet per la pena
i els seus cabells argentats s’aixequen.

La seva ferida coent és oberta!
Un dolor infernal travessa la seva ànima!
“Pare” surt de la boca del donzell.
“Fill” remuga el cor del pare.
Fred com el glaç, jau ell aquí en la mortalla
i el teu somni, adés tan daurat, tan dolç,
dolç i daurat, pare, que sigui maleït!
Fred com el glaç, jau ell aquí en la mortalla,
el goig i el teu paradís!

Suau, com ventejat per l’aire de l’Elisi,
com esquitllat dels braços de l’Aurora,
divinament envoltat de perfum de roses,
el fill de Flora saltironejava damunt un camp de flors,
s’envolava al llarg de les prades rialleres,
emmirallades per les aigües argentines,
flames de voluptat brollaven dels seus besos,
empaitava les noies amb un enardiment amorós.

Ardit, es llançà en la multitud dels humans,
com un jove cabirol;
volava pel cel en erràtics afanys,
tan alt com l’àguila entre els núvols;
ufanós, com els corsers que s’encabriten i escumegen,
i sacsegen les crines en el vent,
alzinant-se règiament contra la brida,
així es presentà davant els esclaus i els prínceps.

Alegre, com un dia de primavera, se li esvaní la vida,
passà volant en la brillantor d’Hèsper,
calcigà els dolors en els giravolts de la dansa.
En el magnífic donzell, mons hi dormitaven,
ah, si hagués pogut esdevenir un home –
alegra’t, pare, de l’esplèndid adolescent,
un germen dorment hagués, al seu dia, madurat!

Però no, pare, -escolta! La porta del cementiri grinyola,
i els seus golfos de bronze s’obren xerricant –
quin horror aquí dins del sepulcre!
Però no, deixa vessar les llàgrimes!
Ves, jove enciser, ves per el camí del sol,
joiós, endavant, vers el seu acompliment,
apaga ara la teva noble set de voluptat,
lliure de rancúnia, en la serenor del Valhalla!

Ens tornarem a veure – oh pensament celestial!
Ens tornarem a veure, allà a la porta de l’Edèn!
Escolta! El taüt s’ensorra amb un somort balanceig,
amb el planyívol grinyol de la corda que torna a pujar!
Aleshores ebris, rodolem uns amb els altres,
els llavis callen però els ulls diuen:
“Prou! Prou!” En la nostra sorneguera rancúnia
però, cauen més fervents les llàgrimes.

Amb una lluïssor somorta, la lluna
és damunt el boscatge silent com els morts,
sospirant, l’esperit de la nit vagareja per l’aire –
els núvols de boira ploren,
les estrelles deixen caure llàgrimes,
pàl·lides com les llànties d’una tomba.
Una remor somorta ressona damunt el taüt vers el tossal,
oh, per tot l’or del món, un esguard encara!
Inexorable, es tanca per sempre la balda del sepulcre,
cada cop més somorta la remor damunt el taüt vers el tossal,
el sepulcre no retorna mai el que pren.

Els primers mesos de 1824 van tornar a ser infeliços. Schubert estava malalt, sense diners i estava afectat per una sensació de fracàs. No obstant això, durant aquests mesos va compondre tres obres de cambra magistrals.